La millor ciutat del món per viure?

El març del 2015 Palma cobrava fama mundial renovada a través del dominical del Times, on s’explicava que la nostra ciutat havia estat escollida com la millor ciutat del món per viure. L’històric diari de Londres havia destacat Palma pel seu “clima excepcional i el pes cultural del centre històric, en una de les més pintoresques ciutats espanyoles, amb platges en entorn urbà». En una conversa gravada per IB3, José Carlos Llop i Climent Picornell no ho veien tant de color de rosa (vegeu referència web).

Els anys posteriors (2016, 2017 i 2018) va ser València la ciutat escollida. Les raons eren molt similars «per les condicions meteorològiques, la qualitat de vida, la proximitat a la platja i muntanya, la gastronomia, la història i cultura, i les activitats que ofereix la ciutat» Casualitat? Estratègia?

El concurs del Times es realitzava des del 2013 i primaven les opinions dels lectors britànics. Estimulava la compra del diari i també era una estratègia mediàtica per impulsar les compres i els viatges a ciutats europees, ja que moltes immobiliàries es feien ressò. Vendre «Palma» com una bona inversió va ser el producte d’un estil de governar que ja havia començat quan Joan Fageda era batle i que el nou batle Mateu Isern va intensificar. La «marca» Palma es presentava pel batle Isern al Museu Es Baluard el 2014 i era una de les estratègies de màrqueting que l’Ajuntament va fer servir per impulsar la ciutat com un destí de turisme urbà per als cap de setmana de tot l’any. Sònia Vives ens explica com Palma va apostar per l’economia neoliberal de la Ciutat, que consistia a incorporar la ciutat en una dinàmica econòmica global: “Aquest nou rol econòmic va lligat a la necessitat d’un nou tipus de governança urbana, que fonamenti la promoció urbana i el desenvolupament del mercat immobiliari” (vegeu llibre citat, pàg. 66). És a dir, que la ciutat s’havia convertit tota ella en un producte atractiu perquè la inversió estrangera fes pressió sobre el mercat immobiliari. En la sortida de la crisi, Palma es va endinsar un altre cop dins un creixement insostenible, amb més especulació immobiliària, més massificació turística, més gentrificació i la pèrdua de patrimoni de la classe mitjana i de tota la ciutat.

Com demostrà l’estudi sobre «Capacitat de càrrega turística» al centre històric de Palma, el turisme va tornar a créixer el 2014 després de la crisi del 2008, pel turisme vacacional en pisos mitjançant les plataformes comercialitzadores tipus Airbnb. També ho va fer el turisme de creuers a un ritme molt intens, i el turisme urbà del centre de Palma. Una vegada més, malgrat les crisis internacionals, el turisme a Mallorca i a Palma tornava a créixer.

En el quadre següent podem veure les etapes del creixement turístic en cada crisi internacional, segons el nombre de passatgers a l’aeroport de Palma, un indicador molt fiable. Des de 1961 fins a la Crisi del Petroli, la mitjana de creixement anual va estar prop dels 500.000 passatgers. La següent etapa, des de 1974 fins als atemptats de les Torres Bessones de Nova York, el creixement va ser quasi idèntic. Ara bé, el període més intens de creixement va ser el de la tercera crisi, després dels atemptats fins al Crac financer del 2008. La mitjana anual d’aquells sis anys va ser prop dels 800.000 passatgers anuals. Aquesta fase va coincidir amb la bombolla de les hipoteques i de la corrupció política més alta que hem tengut a la història de la democràcia a Palma. Des del 2008 el creixement no aturà fins a la crisi de la COVID-19, amb una mitjana de 574.000 passatgers anuals.

Quadre 1: Etapes de creixement turístic en cada crisi internacional.

Després del canvi de la batlessa Aina Calvo pel batle Mateu Isern el 2011, la crisi durà alguns anys més, fins que en el 2014 el nombre de passatgers tornava a estar igual que abans. El nou batle, que al principi del seu mandat va prometre ordre, austeritat i eficiència per governar per a tots els ciutadans, era nou en política. Expert en gestions immobiliàries com advocat, era membre d’una família d’empresaris molt coneguda a Ciutat. El fixatge havia estat de l’omnipotent José María Rodríguez, que havia tornat a la batalla política de Palma, una vegada desplaçada Catalina Cirer. Encara que el nou batle va intentar dirigir l’Ajuntament amb personalitat pròpia, no podia deixar de rebre les «recomanacions» dels poderosos del partit (Bauzá, Gijón i Rodríguez) que finalment li varen impedir tornar-se a presentar.

Rodríguez, Gijón, Isern y Bauzá, durant la proclamació del tercer com a candidat a la Batlia el 2011. Imatge: Jaume Morey (Ultima Hora).

 Els primers dos anys del seu mandat municipal varen ser de queixa pel gran endeutament que els hi havien deixat el govern de progrés. Per això, deien, amb una fórmula que es repetia a tota Espanya, havien de fer retallades i rebaixar o suprimir alguns serveis públics. El primer que va fer va ser desmuntar el carril bici d’Avingudes, fet que el mateix regidor de Mobilitat reconeixeria haver estat un error. Però, sens dubte, el projecte més complicat d’aquells anys fou el de la façana marítima. La protecció de l’edifici de Gesa havia trencat les expectatives del grup immobiliari Núñez i Navarro de construir habitatges de luxe en els solars de primera línia de l’antiga indústria elèctrica i en els que ocupava l’edifici de Ferragut. Finalment va guanyar l’opció protectora i el projecte es va haver de modificar i es va estancar.

El que sí que va continuar va ser el Palau de Congressos, amb el que Isern va preveure que generaria 50 milions d’euros anuals. En canvi, la realitat era que el 2019 l’Ajuntament xifrava els ingressos nets pel lloguer al Grup Melià en 2.727.000 € anuals. També Isern va dir que les obres acabarien el 2013, però no es va inaugurar fins al 2017.

Les lluites internes dins el seu partit no li varen ser favorables el 2015 per a renovar la seva candidatura com a batle. Encara que va ser la llista més votada, el maig del 2015 va formar govern el bloc d’esquerres. Poc després, els vents canviarien i va ser candidat al Congrés dels Diputats el desembre del 2015 i va guanyar l’escó, que finament abandonà al cap d’uns mesos anunciant la seva sortida de la política i no repetint a les eleccions generals del 2016. Però, sorprenentment, va tornar a ser candidat a la batlia el 2019 i, al no poder formar la majoria que el faria repetir com a batle, va abandonar un altre cop la vida política.