La ciutat comença- inconscientment- una època de crisi i decadència

Durant els anys 90 comença una nova època per a Ciutat. Una època en què el projecte del segle XX de fer de Palma una ciutat moderna s’hauria acabat. A partir de llavors s’intercalaran anys de creixement i anys de crisi. Veurem com una onada de corrupció política i econòmica era el fruit del gran creixement econòmic impulsat per la bombolla immobiliària que, finalment, esclatarà el 2008. La mescla de corrupció i crisi econòmica provocarà una revolta social de la qual emergeix un moviment jove que transforma el crit del carrer “SÍ SE PUEDE”, en el partit polític que finalment entrarà en moltes institucions, també a l’Ajuntament de Palma. La fragmentació de l’esquerra afavoreix la dreta, fins que més tard sorgirà VOX i també fragmentarà la dreta, donant opcions, un altre cop, a governs d’esquerra. Mentre que la dreta dóna ales a l’especulació immobiliària, una part d’ella a la corrupció política, però sobretot a la turistificació de la ciutat, l’esquerra no troba la manera de formular un nou projecte per Palma i no té capacitat per aturar el procés de decadència.

La por a l’atur provocada per la crisi financera del turisme, impulsa a desenvolupar noves fórmules com el lloguer vacacional de cases i pisos i els megacreuers. La ciutat, que havia quedat distanciada, en part, del turisme, acaba massificada turísticament amb els problemes que això comportarà. La ciutat es converteix tota ella en una plataforma del negoci turístic i immobiliari, i creix al seu voltant una àrea metropolitana, conformada pels municipis del seu entorn: Calvià, Marratxí i Llucmajor.

Des de l’any 1960, Palma va anar creixent més que Mallorca. Però arribat el 1990 va començar a perdre poder poblacional, ja era només el 49,3% de l’illa, pes que Palma ha anat perdent, any a any, a favor de la Part Forana. A més, la població nascuda a l’estranger ha crescut al mateix temps que el fenomen turístic: mentre que el 1991 no arribava al 4%, el 2019 ja era el 24 % dels habitants de Palma. Tota aquesta evolució ha anat fent créixer l’activitat del Consell de Mallorca i del Govern Balear, disminuint el pes polític de l’Ajuntament, malgrat la Llei de Capitalitat que, en teoria, compensa la despesa per ser la capital de les Illes. Tots els vents bufaven a favor d’una nova època per a l’inici d’un gran canvi de la ciutat mil·lenària.

En el moment de les eleccions de maig de 1991 el cens electoral era de 244.209 votants, dels quals finalment en votaren 125.083, un 51%, confirmant una vegada més la baixa participació dels palmesans en les eleccions municipals. La dreta anava en una sola candidatura (Partit Popular-Unió Mallorquina) i es va imposar per majoria absoluta: un 48% dels vots i 17 regidors, enfront d’un 30%, 10 regidors del PSOE, i un 6%, 2 regidors del PSM. Tenint en compte que el PSOE va guanyar les municipals a nivell de l’estat espanyol amb un 38% dels vots enfront d’un 25% del PP, la derrota de l’esquerra a Palma va semblar encara més aspre.

És evident que a principis dels anys 90 el context econòmic internacional era difícil, en part degut als problemes de la guerra a l’Orient Mitjà que amenaçava la distribució mundial del petroli. A Espanya, les Olimpíades de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, en el 1992, varen amagar la crisi que venia i que va esclatar una vegada acabats aquests esdeveniments. El deute públic era molt gran i l’atur també. Raons que expliquen la preocupació del batle de Palma, Joan Fageda, del Partit Popular, que deia que l’Ajuntament que havia heretat tenia una situació econòmica molt precària, semblant a la situació econòmica de l’any 1945. Aquest argument tan inversemblant li va servir per justificar la supressió, entre altres coses, dels festivals internacionals de Teatre i de Jazz, dos festivals de molt èxit introduïts en l’etapa del govern d’esquerres.

A les següents eleccions de 1995 el PP anava en solitari, sense UM, va guanyar per una folgada majoria absoluta i l’esquerra es va fragmentar en tres parts: PSOE, PSM i Esquerra Unida. El mandat de 12 anys de Fageda va ser segurament el més uniforme de tota la història de Ciutat. Mandat que el PP va allargar quatre anys més, ja que el 2003 Catalina Cirer obtindria la majoria absoluta amb millors resultats i seria la primera dona batlessa de Palma.

La confiança que dóna la majoria absoluta va permetre a Joan Fageda relacionar-se amb igualtat amb els mandataris del Consell de Mallorca i del Govern Balear, cada vegada més poderosos. La primera legislatura del 1991 fins al 1995 va haver de compartir el poder institucional amb els seus companys de partit, el President del Consell Insular de Mallorca, Joan Verger, i el President del Govern, Gabriel Canyelles. En la segona legislatura del 95 al 99, va tenir a Maria Antònia Munar de Presidenta del Consell i Jaume Matas de President del Govern. En la tercera, i definitiva, va tenir una altra vegada a Maria Antònia Munar al Consell i a Francesc Antich, del PSOE, al Govern. Per tant va saber conviure en l’escena política amb persones de partits diferents. En el seu llibre autobiogràfic, descobrim que una font de la seva inspiració política era Antonio Cánovas del Castillo, del que cita: “ La Política es el arte de aplicar en cada época aquella parte del ideal que las circunstancias hacen possible”. Amb aquesta premissa s’entén el seu estil de govern de la ciutat, liberal i tolerant, que li va donar vots però va acabar debilitat per la corrupció, una urbanització descontrolada i la massificació turística.

Les successives majories absolutes de Fageda varen suposar la pujada de nous polítics i d’una nova manera de fer política, basada a entendre que la ciutat havia d’estar orientada al negoci i que, alguns polítics, se’n podien beneficiar si anaven vius. Paral·lelament, la pèrdua per part de l’esquerra de quatre legislatures seguides, la va enfonsar i distanciar d’aquells que havien recuperat la democràcia i havien governat Cort durant 12 anys. Amb la baixada dels socialistes, l’esquerra sencera va baixar i els principals líders varen anar abandonant la política municipal, així com molts moviments socials que també anaren decaient, a més de la divisió provocada pel PP al moviment de les associacions de veïns.

La primera legislatura de Joan Fageda va consistir, entre altres coses, en donar continuïtat als projectes urbanístics de la zona de l’Eixample i del Centre que venien de l’anterior etapa, ampliant urbanitzables de les zones perifèriques de la Ciutat, es parlava del “cosido urbano” per enllaçar aquests nuclis. Va continuar projectes com els de l’arquitecte Elies Torres a Ses Voltes i a la Murada, retrobant la idea de l’enderrocament de l’edifici d’habitatges militars al Baluard del Príncep.

Els ciutadans de Palma fins als anys 90, feien una vida residencial, un poc apartats del turisme, que es concentrava en zones bastant delimitades. La zona més dedicada a barrejar-se amb persones estrangeres era el Terreno, que ja a principis dels 90 entrava en decadència. Així ho veia el columnista més llegit d’aquells anys, Andreu Ferret, al Diario de Mallorca: “La combinación de miopía urbanizadora con codicia especulativa va desplazando a las buenas clientelas, sustituidas por otras de inferior capacidad en todos los órdenes. Primero cierran los hoteles de lujo- grandes aprovisionadores de la zona- y se van marchando los mejores residentes cansados de pagar por peores servicios y en un ambiente progresivamente inseguro. Después la desaparición de los empresarios pioneros -por fallecimiento o por lógica huida- coincide con el establecimiento de negocios de cada vez menor cuantía que hacen de los alrededores de Gomila un barrio chino apenas disimulado”.(8-3-1992)

Com hem vist en el capítol anterior, Joan Fageda des de l’oposició presentava un projecte de cobrir la Riera per fer-hi aparcaments, projecte que com sabem no es va fer mai. En canvi, podríem citar una de les accions urbanístiques del seu període de govern, l’enjardinament del torrent de Sa Riera, del tram de les avingudes fins a la mar. La innovació consistent en crear una làmina d’aigua, després dels primers anys de fracassos, finalment va acabar funcionant. Juntament amb l’arbreda es va anar creant un dels conjunts enjardinats més interessants de ciutat.

Durant aquells anys i fins al nou PGOU de 1998, els grans edificis començaven a configurar una ciutat diferent, preparada per rebre milions de persones i donar protagonisme a la globalització i a les grans empreses estatals i multinacionals. Un exemple va ser el nou edifici de El Corte Inglés, a les avingudes, que es va inaugurar el 1995 i que va crear una gran resistència en tot el teixit del petit comerç de Palma.

Però el més important i més rellevant dels grans edificis va ser la nova terminal de l’Aeroport de Son Sant Joan, construïda per Aena sobre un projecte de l’arquitecte palmesà Pere Nicolau. La nova terminal és segurament l’edifici més important dels darrers 30 anys i marca la nova època de Ciutat. L’obra causà una polèmica ciutadana, sobretot per les seves dimensions, molt grans pel que era l’economia d’aquells anys, en què el nombre de passatgers estava entorn dels 16 milions. El projecte estava planificat per 24 milions, segons el que explicava l’arquitecte Pere Nicolau en el dossier del Diario de Mallorca, publicat el dia de la inauguració. Les previsions que en aquell moment semblaven ficció, es veieren desbordades per la realitat, ja que el 2019 varen arribar 29 milions de passatgers.

Veient tot el que ha passat després, entenem millor les declaracions del Govern sobre la nova terminal: “Acabar amb l’aïllament de les Illes Balears és una de les principals preocupacions del Govern Balear”. Per al Govern de Jaume Matas, acabar amb l’aïllament volia dir passar de 16 a 24 milions de passatgers. L’ambient era d’eufòria i de grans expectatives econòmiques, un nou motor de tot el creixement que va venir després. En aquells anys de despropòsits, la veu irònica de Matías Vallés deia coses com: “Nunca creí que en la modesta Mallorca cabía una obra tan grande” o “Estas cosas sólo ocurren cada 30 años y se deberian contar al cabo de 30 años”.