Joan March guanya la batalla política

La fàbrica d’adobs químics que posà en marxa March a Portopí donava treball a quatre-cents treballadors. Des del principi, la fàbrica va tenir problemes amb les autoritats, ja que els fums i olors que desprenia eren suposadament tòxics per a la gent que habitava els seus voltants. Això va fer que els veïns i estiuejants organitzassin una manifestació de protesta que va reunir a més de dues-centes persones. Les pressions polítiques donaren el resultat perseguit. La fàbrica fou clausurada, en primera instància, per ordre de l’ajuntament de majoria maurista, i posteriorment ratificada pel govern central presidit per Antoni Maura. La justificació del tancament serà l’emanació de gasos tòxics perjudicials per a la salut de les persones que vivien a les proximitats de la indústria química de Portopí.

Durant tot el conflicte Llorenç Bisbal va aconseguir que el moviment obrer donàs suport a March, en un període en què l’industrial estava en una posició d’inferioritat política respecte als mauristes que copaven el poder. March va pretendre convèncer l’opinió pública que li tancaven la fàbrica per raons estrictament polítiques, alhora que negava la toxicitat de les emanacions de la seva fàbrica. Insistirà que el tancament suposava deixar sense feina a cents de treballadors i provocar la seva ruïna.

El funcionament de la seva indústria era nociu també per persones influents del maurisme que tenien les seves cases d’estiueig a la zona. Entre ells hi figurava el germà d’Antoni Maura i Manuel Salas, home fort del maurisme. Com ja havíem dit, a més de les diferències personals, existia entre Manuel Salas i Joan March una rivalitat econòmica i política que marcarà la vida política de l’època. Els mauristes no volien que March , empresari que s’entenia amb els obrers, sortís vencedor d’aquell conflicte. En el fons volien limitar la seva pujança econòmica per evitar que es convertís, econòmicament i políticament, en la força dominant.

Quan Sánchez Guerra va accedir a 1921 a la presidència del govern espanyol, March va entaular converses al més alt nivell per aconseguir la reobertura de la fàbrica. Pocs mesos després, va obtenir l’autorització del nou govern per reiniciar la producció. Per tal que no continuassin els atacs dels mauristes contra la seva persona, quan es produí un relleu en la presidència del govern hostil als seus interessos, va fer una maniobra d’encobriment: va traspassar les accions de la indústria química a la Transmediterranea, de la qual n’era soci majoritari. Aquesta condició de March en la naviliera era per a molts desconeguda. Posteriorment, la fàbrica d’adobs es transformaria en Petróleos Portopí. Havia aconseguit el monopoli a l’Estat espanyol de la venda de petroli de la Cia Nafta russa. Un negoci que entrava en competència amb la Shell que representava Manuel Salas a l’illa.

El suport dels socialistes a March produirà una escissió dins la família socialista. La col·laboració havia donat els resultats electorals desitjats a les eleccions municipals de 1917 i 1920, i va permetre que Llorenç Bisbal aconseguís una regidoria a l’Ajuntament de Palma. En canvi, a les eleccions de 1922, el traspàs de vots sobrers dels liberals no anaren a incrementar els vots del candidat socialista. Els verguistes, liberals, es desentengueren dels compromisos adquirits: ja no els necessitaven. El bloc verguista obtingué 7.285 vots, enfront dels conservadors que en sumaren 4.776. Llorenç Bisbal deixarà de ser regidor. L’entesa de Bisbal amb March es va rompre i va aprofundir la crisi interna en el partit socialista.

El compromís que adquirí Joan March de construir la Casa del Poble va ser el febrer de 1918, el mateix any que es va afiliar al PSOE Alexandre Jaume, el primer intel·lectual que ingressà en el Partit. March, per donar credibilitat a la seva oferta, des d’aquella data pagarà el lloguer d’un local on es faran les activitats de les societats obreres. Malgrat la negativa de l’Ajuntament maurista a cedir-los un solar, el projecte seguiria endavant. March va aprofitar, una vegada més, l’avinentesa per enfrontar les societats obreres contra els mauristes.

L’operació de March va tenir com a mínim dues repercussions. Per una part, va dividir les esquerres, ja que els anarquistes varen estar en contra d’acceptar l’oferiment de March. Per altra banda, s’assegurà la majoria del vot popular, com es podrà comprovar en les eleccions municipals de 1922 i les generals de 1923.

L’escenari polític de Ciutat està molt ben descrit per Antoni Marimon. Per una part, la lluita de la dreta es dóna entre els mauristes (antiverguistes) de Manuel Salas i els liberals (verguistes) de Joan March. Per un altre costat, la lluita dins l’esquerra enfronta socialistes, anarquistes i comunistes

En les eleccions municipals de 1922, el bloc de Joan March traurà 5.735 vots, mentre que el bloc maurista n’obtindrà 4.752. Els socialistes, que anaven sols a les eleccions per dissipar els dubtes del seu electorat respecte a l’aliança amb March, obtingueren 730 sufragis menys que en les anteriors eleccions. L’esquerra solament aconseguí un escó, el del republicà Francesc Julià. Els comunistes varen aconseguir solament 12 vots.

Malgrat els fronts polítics oberts que tenia, Joan March continuava la seva intensa activitat com a urbanitzador. En 1922 comença a urbanitzar Son Armadams, una finca molt coneguda a Palma, de 32 quarterades, que era dels Truyols Despuig, segons escriptures de compravenda que se signen davant el notari Pedro Alcover Maspons, germà del poeta. Al món de la política i els negocis, tant a escala local com nacional, la lluita pel poder va quedar decidida totalment a favor seu quan en les eleccions generals de 1923 es va imposar al mateix Antoni Maura, sent el candidat més votat.