“Desde la terraza”

L’estiu de 1990 es complien 100 anys dels famosos articles de Miquel dels Sants Oliver publicats al diari La Almudaina amb el títol “Desde la terraza”. A ells ens hem referit en diversos capítols de la nostra biografia perquè són la primera formulació d’un projecte turístic que es va anar desplegant a Palma i després a tota Mallorca. Aquest somni es va anar desenvolupant molt lentament i la seva primera gran realització va ser el Gran Hotel (1903). El magnífic hotel de luxe va ser finançat per Joan Palmer Miralles, un “indiano” i Ferran Truyols, Marquès de la Torre, aristòcrata i polític conservador que va ser diputat a les Corts el mateix any que s’inaugurava el Gran Hotel.

El dia de la inauguració, Oliver es mostrava convençut que el seu somni de 1890 s’aniria fent realitat:

“Asistimos a uno de estos actos decisivos que separan y dividen radicalmente dos épocas. No es un templo dedicado al placer, se trata de algo más, se trata de la realización de un designio, de un ensueño casi, de una revolución pacífica desde la cual Mallorca puede, desde hoy, ponerse en contacto con la Europa culta y entrar definitivamente en el comercio de la civilizacion universal.”

El 1905 naixia el Foment del Turisme de Mallorca, entitat civil impulsada per Enric Alzamora. Era una entitat promotora del turisme a Mallorca que agrupava els anomenats “insensats” que volien fer realitat el somni de la indústria turística i que dedicarien molts d’esforços a donar a conèixer i a promocionar Mallorca. A poc a poc aquesta entitat agruparia a tot un conjunt representatiu del dinamisme econòmic i cultural de Mallorca, amb persones com Miquel dels Sants Oliver, Ferran Truyols, Enric Alzamora, Ferran Alzamora, Josep Tous Ferrer, Gaspar Bennazar, Antoni Gelabert, Ricard Roca, Benet Pons i Fàbregues i molts altres.

En els anys posteriors es creaven importants hotels en el que serà la primera urbanització turística: El Terreno. El 1906 Gaspar Bennazar edificava el Príncipe Alfonso, després el Mediterráneo i altres. Simultàniament a la part de llevant de Palma naixeran altres projectes empresarials turístics, a s’Arenal, i la coneguda “Ciudad Jardín”, amb Bennazar i Tous una altra vegada de protagonistes. A Palma també es creava l’hotel Alhambra, el Teatre Líric i es feien les primeres passes del Passeig Marítim amb el Passeig Sagrera el 1910. Amb Bennazar un altre cop d’autor.

Els canvis en el transport també anaven creixent. Una important revolució ciutadana, l’any 1916, va ser l’electrificació dels tramvies, que eren de tracció animal des de 1886. La xarxa anirà creixent i es connectarà amb els ferrocarrils, arribant a tots els pobles importants, fins al 1953 quan serà substituïda per autobusos.

 

Una part de la burgesia de Ciutat que gestionava la companyia naviliera La Isleña, farà una important inversió en uns vaixells de molt alt nivell funcional i estètic que serien coneguts pel nom de “Los cisnes del mediterráneo”. El 1913 començarien a donar serveis a molts ports mediterranis.

 

Ja existien tres de les condicions bàsiques que havia somniat M. S. Oliver: Hotels, Promoció i Transport.

A partir d’aquí el turisme va anar creixent, imparable, malgrat els greus esdeveniments que el frenaren. Hem vist a la nostra Biografia de Ciutat com el turisme va créixer abans de la guerra civil i com es va aturar en sec fins passada la guerra europea. Reprendrà el seu camí d’una manera lenta fins al gran Boom turístic dels anys 60 quan es trasllada l’aeroport internacional de Son Bonet a Son Sant Joan. Acaba doncs una època de creixement limitat per la capacitat de l’aeroport i pel tancament de l’economia espanyola. Una vegada superats aquests dos obstacles, el turisme augmentarà d’una manera intensa fins a la segona crisi internacional del 1973, per tornar a créixer el 1978.

Des de 1978 fins a 1990 el creixement econòmic del turisme i de la construcció s’invertirà, en part, a donar serveis als ciutadans. Durant aquells anys, veus rellevants i organitzacions ecologistes ja s’havien manifestat en contra del turisme de masses i l’especulació urbanística que l’acompanyava. Però, normalment, les protestes ciutadanes anaven en contra de la destrucció d’uns espais concrets, encara no havia sorgit una protesta contra el turisme massiu a Ciutat, perquè no existia. Així el podem llegir a un article de Climent Picornell d’aquells anys:

“Les actituds de l’actual govern de Balears – amb competències gairebé exclusives en matèria turística- són contestades per l’oposició i per una part dels grans empresaris turístics. Aquesta qüestió ens acosta a una visió de futur de les illes Balears -en matèria turística- no consensuat, ni amb acords generals. No obstant això les postures de grans col·lectius socials, econòmics i polítics opten, majoritàriament, per una planificació de futur turística, basada en una diversificació de la demanda, una limitació de l’oferta i una protecció dels grans espais naturals que encara queden a les illes Balears.” (Vegeu bibliografia)

Els anys 90 podríem dir que comença una nova època per a Ciutat. Una època en què el projecte àmpliament refrendat d’una ciutat moderna i acomodada, s’havia acabat. La burgesia i els sindicats de finals del segle XX, i els seus fills, de totes professions i condicions, havien fet un gran esforç per millorar l’educació i la sanitat, sanejar els barris i rehabilitar la ciutat antiga amb l’objectiu de tenir una ciutat amiga i pròspera pels qui l’habitaven.

La nova burgesia econòmica i una part de la nova classe política apareguda amb el desenvolupament turístic tindran un altre projecte, consistent en convertir la ciutat en un negoci nacional i internacional. Una ciutat en mans d’alguns polítics conservadors amb ganes d’enriquir-se ràpidament, en la qual els veïns i els seus drets passaran a un segon lloc. Això deixarà un riu de corrupció. Des dels anys 90 veurem una gran quantitat de casos de corrupció tant a l’Ajuntament de Palma com en el Consell Insular i en el Govern de les Illes Balears. La majoria de vegades, relacionats amb espais urbans als quals es vol treure una plusvàlua desmesurada.

 

El turisme de sol i platja ja estava consolidat a Mallorca i els mateixos hotelers posaran fre al creixement de places durant el primer Govern de Gabriel Canyelles. L’excedent econòmic anirà destinat al sector de la construcció i rehabilitació d’habitatges privats, així com a obra pública amb molts diners procedents de fons europeus. El creixement va ser tan desmesurat que va acabar, el 2008, amb un crac econòmic semblant al del 1929.

Des de finals dels 90 fins al crac del 2008, es varen invertir a Palma una mitjana de 310 milions d’euros en el sector de la construcció i es realitzaren a Balears 108.916 habitatges, dels quals només un 1% eren públics.

 

Aquesta gran inversió privada anava acompanyada d’una política hipotecària molt aventurera, deixant diners a persones i grups empresarials amb risc de fallida molt clars, aventura que acabarà el 2008 amb el crac financer per tots conegut. Aquesta política financera d’alt risc estava impulsada sobretot per les caixes d’estalvis regionals, participades pels grups polítics. Com a palanca de tot plegat operava la llei del sòl de 1998 impulsada pel govern de José María Aznar.

Per sortir de la crisi del 2008 es farà una rebaixa salarial a través d’una reforma laboral que deixarà als treballadors en una situació de precarietat. També se sortí de la crisi venent moltes propietats a estrangers. S’incentivarà, com sigui, qualsevol negoci turístic, com el de creuers i l’oferta complementària, molta d’ella en espais públics. Es rebaixaran els drets socials i la cultura pròpia quedarà en un segon pla.

Aquesta gran inversió en la construcció d’habitatge privat i la nul·la inversió en habitatge públic, marcarà el futur de la ciutat i apareixerà el fenomen de la gentrificació als barris tradicionals de Palma, tan comú a les ciutats neoliberals europees. Aquest fenomen tindrà l’altra cara de la moneda en una constant immigració de persones i famílies de classe alta i mitjana nord-europea que aniran invertint en habitatges rehabilitats.

El gran volum d’habitatges rehabilitats serviran per impulsar un nou tipus de turisme massiu: el lloguer vacacional, impulsat per plataformes com AIRBNB usant les noves tecnologies de comunicació. Ja no seran els hotels els únics protagonistes de la nova onada de turisme sinó els habitatges turístics.

La nostra ciutat i altres similars a Europa, aniran agafant fama internacional i seran encara més atractives pels inversors que aniran destinant molts diners a la creació dels “hotels boutique” al centre de Palma. La invasió turística es complementarà amb el turisme de creuers que creixerà d’una manera desorbitada.

Per tant, després d’aquests anys, ens trobam ja amb una nova ciutat, molt diferent de la que va somniar Miquel dels Sants Oliver. No una ciutat amb Turisme, sinó una ciutat totalment turística que es combina amb un sector immobiliari internacional. Una ciutat que destina, amb les diferents fórmules i combinacions, més espai privat en aquesta nova economia, cobrint totalment la Badia de Palma, expulsant els residents tradicionals i volent fer de la ciutat antiga un lloc exclusiu pel turisme.

En tota aquesta “història d’èxit”, amb algunes crisis passatgeres, l’any 2020 una nova crisi internacional sanitària, ha aturat en sec tot aquest moviment. La crisi econòmica que ha provocat haurà estat tan gran que possiblement superarà a la del 2008. En els pròxims capítols de la nostra Biografia de Palma contarem la història dels darrers 30 anys de Ciutat, acabant amb la pandèmia de la Covid-19, una situació excepcional plena d’incerteses, en la que els balcons varen ser protagonistes.