El trauma de la Covid-19

El trauma de la Covid-19

Jaume Garau

Article publicat a la Tribuna del diari Última Hora el 14/07/2020

Més que la malaltia i la por a la mort per la que hem passat molta gent, més que la bufetada econòmica a milers d’empreses i famílies, més que tot això, que ja és molt, la part més important del trauma de la COVID és la ruptura de la idea que el turisme era per sempre.

La tragèdia de la COVID es podria entendre per comparació amb el mite de Sísif. Una vegada els mallorquins hem explotat de manera exhaustiva l’illa més estimada pels Déus, hauríem estat condemnats -sense saber-ho- a patir una crisi darrera una altra, cada vegada més profunda i amb la sortida més difícil. Sembla llavors que mai hi hagi horitzó d’esperança: una vegada arribats a dalt, tornam a caure en una altra crisi més profunda que l’anterior. Com diria Albert Camus, una vegada fóssim conscients de la condemna, comprendríem l‘absurd de la nostra existència com a poble.

Des dels anys 60, després de la sequera econòmica i social de la postguerra, el turisme va anar creixent intensament amb algunes aturades importants. La primera crisi del turisme de masses fou provocada per la guerra del petroli el 1973. Aquesta crisi va fer recular uns anys el nombre de turistes. Va ser molt més pronunciada la generada pel crac financer del 2008, amb una pèrdua de turistes que no es va recuperar fins al 2014. Així i tot, res a veure amb aquesta crisi de la COVID que ha aturat el turisme en sec i que encara que es recuperi, passaran alguns anys per tornar a una certa normalitat. Mentrestant molts mallorquins haurem deixat de creure que el turisme és intocable. En un món globalitzat, el turisme pot entrar en crisi en qualsevol moment que hi hagi una crisi internacional: econòmica, sanitària, política, militar, climàtica, etc.

Durant aquests mesos de confinament i desconfinament, molts hem tengut una experiència única i possiblement excepcional. Hem viscut els pobles, les platges, les muntanyes i els centres de les ciutats, primer sense ningú i, a poc a poc, amb veïns i residents. Al principi vàrem veure com la naturalesa i els animals de tot tipus es feien més presents, més potents. Els renous desapareixien i els sons eren amables. Quan vàrem tornar a sortir i poder anar a distàncies llargues vàrem passejar per la ciutat , anàrem a les platges i gaudirem de caminar per la Serra. Als més grans aquestes emocions ens marcaven molt, ja que les podíem comparar amb un temps que havíem viscut i que pensàvem que ja no tornaria.

Ara, com Sísif, toca tornar a començar de bell nou la ingrata tasca de pujar la roca cap al cim. Malauradament sembla que el nostre poble només veu una sortida a la crisi actual: tornar als 29 milions de passatgers a l’aeroport de Palma com el 2019. Tots aquests passatgers que van i venen són els que omplen els hotels, les cases vacacionals, els transports públics i els privats, els bars, els restaurants, etc. Feina per a tothom, per viure i pagar els imposts, per mantenir els serveis públics i les obres de millora i manteniment.

De totes les crisis ens n’hem ensortit amb més turisme i menys de tot l’altre. A això li diem “monocultiu”, com si el turisme fos un producte agrari. En realitat, a poc a poc, el turisme s’ha menjat l’agricultura, que ja ni tan sols arriba a l’1 % del nostre PIB i quasi no és res més que un decorat per vendre el producte turístic. Per això molts hem tengut una experiència especial aquests mesos, perquè hem pogut comprovar com d’important és treballar la terra i l’essencial que hauria de ser en el futur.

A Albert Camus li interessaven especialment les emocions i les coses que pensava Sísif estant al peu del cim, quan veia que havia de tornar a pujar aquella immensa pedra cap a dalt, un altre cop. Nosaltres estem ara com Sísif, deprimits un dia i esperançats l’altre. Concentrats en veure com ens “recuperem de la caiguda” i que fem per agafar forces per pujar la pedra cap a dalt. Que feim per tornar als 29 milions de passatgers?
Potser tot és un mal son i realment no estam condemnats pels Déus a repetir les crisis cada vegada amb més virulència. Potser aquesta vegada hem pres consciència que el monocultiu turístic no és un bon camí per a nosaltres. Potser treim forces i imaginació per provar altres camins, per evitar una quarta crisi. Potser. Però vist com van les coses anem directes a la repetició de la història, quasi d’una manera compulsiva, neuròtica. Sense reflexió, sense demanar perdó als Déus. Sense sacrificis. Amb mascareta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *