Palma vol fer vida normal

[:ca]“La vida de las ciudades se estaba trasformando a gran velocidad, una nueva sociedad urbana más dinámica y pujante hacía acto de presencia y cambiaba las pautas culturales, los estilos de vida y las costumbres. En los años veinte la irrupción de la modernidad, de la mano de la electricidad, el teléfono, el automóvil, el cinematógrafo, la prensa, la radio, el deporte, la moda y la publicidad, era un hecho incontestable en las principales avenidas de la España urbana de la época”.

Aquestes paraules del llibre editat el 2018 de l’historiador Luis Enrique Otero sobre la Ciutat Moderna són plenament adequades a la realitat de Palma de 1936. L’auge d’una primera onada turística a Ciutat i les millores de les condicions de vida, va fer créixer una comunitat de persones i personatges que li donaven un aire cosmopolita, sobretot als barris d’El Terreno i la Bonanova, però també al mateix centre històric. Una burgesia industrial creixent, una classe treballadora expansiva, la incorporació de la dona i la presència activa de persones d’altres indrets de l’illa, feien de Palma una ciutat viva i dinàmica.

Passats els primers mesos de l‘inici de la guerra, la majoria de ciutadans intentaven continuar la seva vida quotidiana, encara que sota una repressió i una por generalitzada que va fer desaparèixer una bona part dels actors i institucions inherents a la Segona República.

En aquest mapa militar de 1936, inèdit (cedit per la Doctora en geografia per la UIB Dolores Ladaria), es veu com havia crescut la ciutat d’ençà que el 1900 s’havien tomat les murades. Per la façana marítima havia crescut el port i les barriades de Santa Catalina, El Terreno i El Molinar; i a l’interior de la ciutat, les barriades obreres de La Soledat i Els Hostalets, així com les incipients barriades properes a les vies del ferrocarril dels nuclis propers a les Avingudes, com Arxiduc o la plaça Francesc García Orell (popularment coneguda com la plaça de les Columnes).

Les grans possessions que abastien la ciutat continuaven sense urbanitzar; les distàncies eren grans i el tramvia hauria de créixer fins a crear una xarxa que, només l’any 1939, va transportar 14 milions de passatgers. Comparats amb els 40 milions de viatgers que va transportar l’EMT el 2016, és una xifra considerable.

Si bé la construcció d’edificis i d’infraestructures institucionals fou lenta i escalonada, les noves autoritats polítiques donaren forma a tot un conjunt d’obres públiques que serviren per donar ocupació a un important gruix poblacional que patia de forma directa les conseqüències de la postguerra: aturats que no tenien cap mena d’assegurança i que cercaven, com fos, una sortida laboral en un context de fam i angoixa.

L’espanyola era, en el transcurs de la Guerra Civil, una economia de guerra on els dos bàndols havien dirigit els recursos estratègics de les empreses privades al servei de la seva causa. Un exemple paradigmàtic és el de Salinera Española, empresa mallorquina amb explotacions de sal a les Pitiüses i Andalusia. L’industrial Manuel Salas Sureda fou el principal propietari de l’empresa: líder del partit Maurista, fou el gran adversari de Joan March durant molt de temps. Ara, feia costat a Franco: les forces rebels eren, segons ell, “la única esperanza fundada de un cambio en todo lo constituido, que habrá de permitir seguramente a nuestra compañía el desarrollo de sus actividades como conviene”. Segons recull l’historiador Tomeu Canyelles al llibre “Grano a grano. Historia de Salinera Española (1871-2015)”, les poques sals que es van extreure d’aquelles explotacions van ser destinades a l’abastiment dels fronts rebels a la Península, al mateix temps que les fàbriques d’Eivissa i Andalusia eren requisades per fer un ús militar.

La vida cultural, la literatura, la música o la pintura estaven dirigides a legitimar la filosofia feixista del nou règim. El franquisme, amb la connivència de l’Església catòlica, generà nous mecanismes de repressió i control de la població en uns moments en el que la cultura en català, euskera o gallec havia quedat socialment anul·lada, exceptuant els aspectes folklòrics que, com no revestien cap amenaça política, s’utilitzaren com a mostra de la rica varietat cultural d’Espanya. L’oci de la ciutat seguirà al voltant de les afeccions que ja agrupaven a molta gent durant la Segona República com el ciclisme, els espectacles de tauromàquia, el teatre, el cine i el futbol, però també la natació, el frontó i les carreres de cans i de cavalls.

El ciclisme era, molt probablement, l’activitat esportiva més popular de Ciutat, amb el velòdrom del Tirador com a principal punt de trobada pels amants d’aquest esport. Segons l’historiador Manuel Garcia, durant la Guerra Civil, el ciclisme -com la resta d’esports- va estar pràcticament paralitzat.

La ràdio, que va anar creixent en nombre d’aparells arribant a uns cinc mil a finals dels anys trenta, serà el mitjà més idoni per a transmetre les principals consignes del moment. La ràdio s’havia convertit en el mitjà més ràpid i eficaç que tenien els militars per a cridar els homes a files, per a explicar com actuar davant una alarma i, en definitiva, per tal de donar les directrius a la societat civil. Ràdio Mallorca es convertí en una de les principals infraestructures informatives que connectaven els poders civil i militar amb la població civil.

Pel que respecta a la religió, l’Església havia aconseguit alinear-se amb el poder polític i convertir-se en un important element de control social: les campanes de les esglésies tornaven a tocar intensament, especialment el 4 d’octubre de 1936 quan s’havia llegit des del balcó de l’Ajuntament que Franco passava a ser el President del Govern Nacional de Burgos i l’únic dirigent del nou règim. Des d’aquest dia, Palma, com moltes altres ciutats i pobles d’Espanya, estaria sotmesa al seu poder. Començaria una etapa marcada durant molt temps per la personalitat i les estratègies del General Franco, “Caudillo de España por la gracia de Dios”. Un lideratge que, com els altres dos líders feixistes del seu temps, Hitler i Mussolini, es caracteritzava per la seva determinació en la persecució i anul·lació política, econòmica, social i cultural dels adversaris.

El recentment guardonat Premi Nacional d’Història, Enrique Moradiellos, a la biografia “Franco. Anatomia de un dictador”, aporta una idea molt completa de la seva personalitat política i de les seves gestes militars. Franco era, sobretot, un militar que, en un llibre que ell mateix va publicar el 1922, “Marruecos, diario de una bandera”, explicava així la seva manera de fer la guerra: “A mediodía consigo autorización del general para castigar a los poblados de que partió la reacción, desde los que el enemiga nos hostiliza. La empresa es difícil y bonita…. Mientras una sección, rompiendo el fuego sobre las casas, protege la maniobra, se descuelga otra por un pequeño cortado y rodeando los poblados, pasa a cuchillo a sus habitantes. Las llamas se levantan de los techos de las viviendas y los legionarios persiguen a sus moradores”.

Moradiellos també ens conta com, uns anys mes tard, en la tardor del 1938, pràcticament assegurada la victòria, Franco recordava la seva experiència africana: “Mis años de Africa viven en mi con indecible fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande. Allí se formó el ideal que hoy nos redime. Sin África, yo apenas puedo explicarme a mi mismo, ni me explico cumplidamente a los compañeros de armas.”

La vida a Palma sota la Guerra Civil, marcada ja pel franquisme, no era fàcil per a molts ciutadans a causa dels problemes econòmics que provocà: la situació arribà a ser desesperada per a totes aquelles persones que, ara, formaven part del bàndol vençut. Milers de palmesans i palmesanes foren represaliats, mentre el silenci i la por dominaven bona part de la vida a Ciutat.