En una pàgina anterior de la nostra biografia, dèiem que Palma es va ressentir amb la Guerra de Cuba perquè les exportacions, que eren vitals per a molta gent, es varen fer molt més difícils. Tot i així, l’economia de Mallorca, i Palma com a motor, va anar recuperant-se i obrint nous camins de creixement, no exempts de dificultats i d’alts i baixos. Un creixement que, com veurem al llarg del llibre, desmenteix el mite que Palma era abans del turisme, una ciutat pobra, de botifarres i pagesos, que va passar de la misèria agrícola a l’abundància del boom turístic sense una etapa industrial, sense burgesia.

Hem de situar-nos en un país on la democràcia estava molt restringida. El sistema electoral espanyol només feia uns anys que era universal, però només pels homes de més de 25 anys. Les dones no votaren fins a la Segona República. El caciquisme i el govern “per torns” entre conservadors i liberals era el joc polític que marcava el poder de les institucions, excepte en situacions molt greus de descrèdit de la monarquia on la ciutadania mirava cap a altres alternatives. La guerra de Cuba va ser una d’aquestes situacions que va fer que els republicans fossin la llista més votada a l’Ajuntament de Ciutat el 1901, amb Lluís Martí al capdavant. La presència dels republicans en la política dels primers anys del segle XX influiria en el fet que hi haguessin més inversions en obres públiques.

Palma va recuperar-se de la guerra de Cuba bastant aviat. Durant els primers 10 anys del segle XX l’economia va tornar a dinamitzar-se. Es començaven a fer inversions importants en hotels, noves indústries, cases particulars, edificis públics i en equipaments d’oci per donar impuls al que es volia que fos el nou motor de l’economia de Mallorca: el turisme. Un sector que, malgrat les seves aturades esporàdiques, anirà creixent fins a esdevenir hegemònic, amenaçant ara de morir d’èxit al segle XXI. Juntament amb el turisme, la construcció també anirà fent el seu camí fins a ser co-protagonista principal en els anys seixanta, ja en temps del boom turístic. Acompanyant el creixement econòmic, les lluites obreres també seran sempre presents. Per exemple, el 1903, els picapedrers feien una vaga per motius salarials i horaris laborals.

L’administració pública no era un motor econòmic principal però ajudava en els moments crítics, sobretot quan tots els partits polítics demanaven contractar obres per esbucar la murada, donant feina també d’aquesta manera als aturats. Així, durant els primers 10 anys del segle XX hi va haver algunes actuacions importants, com la continuació del ja esmentat esbucament de la murada, la reforma del Consolat de Mar per a la creació de l’Escola de Magisteri femení, la construcció de l’Hospital Psiquiàtric, o el nou Escorxador. També hi hagueren iniciatives importants d’entitats civils o de l’Església, com foren la construcció del velòdrom del Tirador, impulsat per la societat ciclista Veloz Sport Balear, les escoles del Sagrat Cor o La Salle, la reforma de la façana de Santa Eulàlia o la important intervenció de Gaudí a la Seu, de la que en parlarem més endavant.

Encara que els dos sectors econòmics esmentats -turisme i construcció- aniran creixent, a principis del segle XX, el sector que més creix a Ciutat és l’industrial. Malgrat que ens costi de creure, la població activa empleada en el sector secundari era, el 1900, d’un 22%, el que la situava en el quart lloc d’Espanya, després del País Basc, Catalunya i Madrid.

Les exportacions de productes transformats del camp, a més dels de tèxtil i les sabates, tendran també una notable força la qual cosa farà créixer el sistema industrial mallorquí. Les exportacions registrades al port de Palma de 1900 a 1920 es duplicaran, i la demografia es torna a recuperar després de 30 anys d’emigracions importants. Així mateix són positives les dades comparatives de la renda per càpita respecte d’Espanya i l’estabilitat de preus. Tot indica una economia millor que la mitjana espanyola.

Per tal que el sector industrial pogués créixer era imprescindible un bon transport, una indústria transformadora i un sistema portuari eficaç. Aquest va ser el projecte econòmic principal de la nova burgesia de Ciutat durant el primer terç del segle XX. Per la situació del Port i pel volum de persones i d’empreses, Palma va ser la capital del nou sistema econòmic liberal de Mallorca. Un sistema econòmic impulsat per la modernització de tota la vida política i social que es feia a tota Europa. Un canvi tan important, que va suposar també resistències molt acusades, un pas endavant que també podria anar acompanyat d’un pas enrere.

La xarxa del ferrocarril començada a 1874 acabaria completant-se a 1930, amb una xarxa de 212 kms, que enllaçava Palma amb les principals ciutats de Mallorca: Sóller, Inca, Manacor, Felanitx y Santanyí estenent així la concepció radial del creixement urbà. La densitat de la xarxa ferroviària era el doble que la mitjana espanyola. Es complementava amb una xarxa de tramvies a Palma que s’iniciaria l’any 1916 amb la línia Palma-Portopi, i acabaria arribant a tots els barris de la ciutat el 1935, amb un total de 51,7 km. de línia. Aquest era el transport més popular, i va arribar a comptabilitzar més de 14 milions de passatgers l’any 1938.

Una vegada rompuda la barrera física i psicològica que suposava la murada, les fàbriques concentrades en el centre històric s’estengueren cap a Santa Catalina, el Molinar, els Hostalets i la Soledat. Uns dels eixos principals de la industrialització va ser el que anava paral·lel al ferrocarril. L’estació va anar creixent entorn l’actual Plaça d’Espanya, i el volum de mercaderia era tan gran que es va fer el 1931 un túnel fins a la murada del mar, per evitar que el tren passés per la Rambla i el Born per arribar al Port. Així es complia l’objectiu més desitjat dels accionistes del ferrocarril: connectar directament el Port de Palma amb tota l’illa sense haver de travessar la ciutat.

La necessitat de transport marítim feia que algunes indústries es situessin al costat de la mar, com la fàbrica de productes químics Alcasil a S’Aigo Dolça. La ciutat portuària creixia davant la Llotja i davant la Seu amb nous molls i serveis per als vaixells, fins que a 1912 es va construir -segons projecte de Pedro Garau- el famós moll de la Riba. La Riba va ser un lloc molt popular, no únicament com a lloc de feina i de passeig, sinó també de “desenfeinats” que anaven a badar i a contemplar les operacions dels nous vaixells de vapor que, a poc a poc, substituirien els grans velers.

La Isleña Marítima, la companyia naviliera puntera de Mallorca i de capital totalment local, va guanyar el 1910 el concurs estatal de la concessió de línies de transport marítim amb les altres illes, Barcelona, València, Alger i Marsella, amb més freqüències setmanals i amb l’obligació de refer la seva flota amb 5 vaixells de vapor moderns. La companyia, que tenia oficines en les principals capitals europees com París, Londres i Berlín, es va llançar a un projecte de primera categoria europea. Varen encarregar la construcció dels cinc vaixells a la famosa Casa Odero de Gènova, amb un èxit total, ja que, per la seva elegància i majestuositat, els vaixells foren coneguts popularment com “los Cisnes del Mediterràneo”.

El 1910, impulsada per la Cambra de Comerç i amb un suport important de l’Ajuntament, es va fer davant la Llotja la primera exposició regional amb la participació de 420 expositors, que va rebre visitants de tota Mallorca i Espanya. S’aprofità l’ocasió per convertir el descampat portuari de davant la Llotja en un passeig, ordenat per Gaspar Bennazar, al qual li dedicarem la pàgina següent.

El creixement de la indústria va anar aparellat amb el creixement del moviment obrer, que lluitava com a altres ciutats europees per la millora dels seus drets i les condicions econòmiques dels seus contractes. El moviment obrer, defensat en part per republicans, i totalment pels socialistes, va anar evolucionant, tant qualitativament com quantitativament, a força de vagues i lluites que costaven molts de sacrificis.

A poc a poc la coalició republicana-socialista es va reforçar amb els regionalistes, i el moviment obrer va rebre una bona ajuda d’en Joan March, no exempta de contrapartides com veurem més endavant. Uns anys després, a causa de la primera guerra mundial les exportacions també patiren certes transformacions, però també hi hagué noves oportunitats, degut a la neutralitat de l’Estat espanyol i a les necessitats extraordinàries que tenien els països en guerra de béns primaris. Veurem com l’entrada de Joan March a Palma canvia la dinàmica política i econòmica de la ciutat.