Gaspar Bennazar lidera la revolució arquitectònica i urbanística de Palma

En un espai tan limitat com aquest és impossible descriure el que va representar per Palma Gaspar Bennazar. Durant més de 35 anys que va durar la seva carrera professional, va tenir una vessant pública i una privada, no absenta de contingut polític important dins la construcció de la ciutat.

El detall de la vida i obra de G. Bennazar està ben presentat en un excel·lent llibre que ha escrit la seva néta, Maribel Bennazar. Així i tot volem fer algunes observacions per facilitar la comprensió de l’obra de Bennazar i situar-la en la història de Ciutat.

Gaspar Bennazar fou l’arquitecte municipal des de 1901, responsable de gestionar l’enderrocament de la murada i dur endavant l’aplicació del Pla de l’Eixample. Nascut a Palma el 1869 , va ser contemporani d’un conjunt de personatges que varen liderar el pas d’una ciutat antiga del segle XIX a una ciutat moderna i liberal del segle XX.

Bennazar va compartir molt estretament el projecte modernitzador de la ciutat amb persones com Miquel dels S. Oliver, del qual era cunyat, però també amb altres com Eusebi Estada, al qual considerava el seu mestre i la persona més qualificada i compromesa amb la millora de la ciutat. Personatges com Enric i Bernat Alzamora, Antoni Gelabert, Antoni Maura, Alexandre Rosselló, Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Pere Joan Campins, Gabriel Alomar, Francesc Roca, Guillem Reynes, Jaume Alenyar, Mª Antònia Salvà, Pilar Montaner, Francesc Palmer, Maria Mut, Manuel Salas, Valeriano Weyler, Josep Tous, Bernat Calvet, Pedro Garau, Guillem Forteza, entre d’altres, compartiren amb ell il·lusions i projectes de Ciutat, algunes vegades amb intensos debats.

Bennazar va ser sens dubte el més destacat entre els destacats de finals i principis de segle. La seva obra publica i privada va ser excepcional i la seva presència a la vida ciutadana era intensa. Per això se’l coneixia com “S’Arquitecte”. Va morir el 1933 a Barcelona i, com la majoria de companys del seu temps, no arribà a viure la guerra civil. El destí els va estalviar veure com molts dels seus somnis se n’anaven a norris. Amb ells també s’acabarà un esforç col·lectiu sense precedents a Ciutat.

Políticament volia situar-se a distància dels conflictes entre els diferents corrents liberals i conservadors, però sens dubte estava vinculat per filosofia i per família al maurisme, tan dominant a la ciutat de Palma de principis del XX. Aquesta vinculació ideològica li va provocar algunes encontrades i picabaralles amb el regionalisme, liderat entre d’altres per Guillem Forteza, arquitecte i polític, crític amb l’obra de Bennazar. Sobre aquests debats i la figura de Guillem Forteza en la construcció de la ciutat moderna, en parlarem més endavant . Ara ens centrarem en l’obra de Bennazar en els primers 20 anys del segle XX.

Com hem dit, va ser l’encarregat de fer viable l’enderrocament de la murada, juntament amb Jaume Aleñar, Eusebi Estada i altres, i fer créixer la nova ciutat a l’Eixample que havia dibuixat Calvet.

Pel que fa a la feina privada, compatible en aquells moments amb la tasca pública, va ser l’arquitecte preferit de la nova burgesia que s’anava consolidant amb el creixement industrial i turístic de la ciutat, així com d’alguns “indianos”, persones que s’havien fet riques a les “amèriques”. Per més detall de qui eren els “patricis” de Palma que encarregaven obra a “ S’Arquitecte”, consultau el segon tom del llibre de Maribel Bennazar.

De la quantitat enorme d’obra pública que va fer, ens referirem a una petita part que, per nosaltres, té una significació especial. Parlam de l’enderrocament de la murada que, per a la seva complexitat i dimensions, va ser segurament el projecte que li va donar més mal de caps. En aquell procés destacarem dues iniciatives. Una va ser la creació del Passeig Sagrera “en una nit”, a causa de a la necessitat de tenir l’espai de davant la Llotja ben endreçat amb motiu de la fira agrícola que s’hi havia de celebrar. L’altre va ser l’enderrocament, també en una nit, de la Porta de Santa Margalida. Un enderrocament que va crear un debat important a Ciutat, ja que no es va saber exactament com havia estat i qui n’era el responsable.

L’enderrocament de la porta de Santa Margalida era defensat per Eusebi Estada per tal de millorar l’accés i sortida de la Ciutat. Es diu que es va dinamitar en una nit i, l’endemà, la brigada municipal dirigida per Bennazar la va acabar de desfer. Era la porta d’origen islàmic, d’allà on es creu que va entrar Jaume I. Fins i tot el Rei d’Espanya va enviar un telegrama al Batlle de Palma per mostrar-li la seva indignació.

Respecte a l’adaptació de la ciutat a les noves necessitats de l’automòbil i del turisme, el projecte de Bennazar recull moltes idees que bullien ja en aquell temps. Idees com la d’urbanitzar millor el barri del Terreno i integrar el castell de Bellver a la ciutat van ser realitzades parcialment en les dècades vinents. Algunes, com les dels jardins davant la part de ciutat que donava al port de passatgers, no es varen dur a terme, encara que si que es varen fer els jardins de S’Hort del Rei.

El projecte de Bennazar per Palma aprovat per l’Ajuntament el 1918, i en part sustentat en un anterior de Jaume Aleñar del 1912, ens dóna una idea de la visió de la modernització de la ciutat que tenia la majoria de les persones influents d’aquells moments. Idees que anirien fent camí de manera desigual fins al 1936. Aquestes idees eren una mescla de diferents projectes que venien d’Europa. Una era el concepte de “cirurgia urbana” que els urbanistes -des de Haussmann a París- defensaven com la millor manera d’actuar en els centres històrics. Una altra era la de construir ciutats “Jardí” al costat de la mar. Aquesta va ser una de les que estava darrere la fantasia creativa de Bennazar , quan va fer la proposta per una ciutat “olímpica” a l’Arenal, o participant en la posada en marxa de la Ciutat Jardí el 1920. Com es veu en la imatge adjunta, aquestes propostes quedaven plasmades en els plànols que l’Ajuntament aprovà.

Ara, després de més de 100 anys, podem dir que, per la manca de recursos i l’extrema dificultat de gestió, el Pla de 1918 només es va executar en un tros petit del centre, l’actual carrer de la Constitució, carrer que concentra dos edificis molt interessants de Bennazar, el conegut per Can Caubet, on als anys 50 s’hi situaria el famós bar Formentor, i l’edifici conegut com el de la Telefònica. Al costat, hi ha l’edifici de la Delegació de Govern, obra de l’arquitecte Francesc Roca.

El modernisme, una mica eclèctic, influït pels arquitectes catalans i també pels de l’escola de Viena, era l’estil arquitectònic que dominava els nous edificis més importants que es feien en els primers anys del segle XX a Ciutat. Bàsicament eren quatre els arquitectes responsables: Francesc Roca, Guillem Reynés, arquitecte de la Diputació, Jaume Aleñar i Gaspar Bennazar, arquitectes municipals. Deixam a part l’obra de Gaudí a la Seu, a la qual també li dedicarem una part més endavant, en ser aquesta una intervenció específica i una mica allunyada de l’obra arquitectònica de la Palma d’aquells temps.

El modernisme vengué de la mà dels primers edificis turístics i d’oci importants, com el Gran Hotel, del que ja hem parlat, l’hotel Alhambra, el Teatre Líric, i el primer hotel a la vora del mar, el Príncipe Alfonso de Cala Major, tots tres obra de Bennazar. També es varen construir al centre de la ciutat antiga altres edificis de funcions diferents, com els de Can Casassayas, els magatzems de l’Àguila, l’edifici de Sa Nostra a la plaça de sant Francesc, Can Corbella, Can Barceló, Can Forteza Rei, i molts d’altres.

El centre de la ciutat seguia essent el principal atractiu pels inversors i arquitectes a l’hora de fer noves cases. Així i tot, l’Eixample començava a veure els primers edificis de la nova modernitat. Les avingudes era el nostre “ringstrasse” i allà se n’hi construïren bastants. Can Segura, de Francesc Roca, a l’avinguda del Comte de Sallent, d’estil modernista, va ser segurament la casa privada més important que es va edificar a les noves avingudes sorgides de l’enderrocament de les murades. D’altra banda, el primer edifici públic important que es va construir va ser l’Institut Ramon Llull el 1914, a l’actual Avinguda de Portugal nº2, segons projecte de l’arquitecte Tomas Gomez Acebo.

Més endavant, a l’avinguda Joan March, s’hi situava Can Mir, un edifici modernista que era un magatzem per guardar productes que arribaven a l’estació de ferrocarril de la plaça d’Espanya. Més tard, el 1936, es va fer tristament famós perquè fou utilitzat com a presó on es tancaren els presos polítics durant l’aixecament franquista. Fou enderrocat als anys 40 i ara hi ha l’edifici que es coneix com el cine Augusta. A l’Eixample, Bennazar hi va fer diversos edificis molt importants, com l’Escorxador, la Plaça de Toros i la residència de persones majors coneguda com les Hermanitas de los Pobres.

Segurament l’espai on Bennazar va realitzar més obres al llarg de la seva vida va ser la columna vertebral que travessa la ciutat per la Rambla i el Born, la qual cosa demostra la importància que li donaven els inversors fa cent anys, i que li segueixen donant ara. El més conegut d’aquests edificis és el del cine Born de 1931, avui seu de Zara. Però n’hi va construir molts d’altres, com els esmentats del Teatre Líric i Hotel Alhambra, Can Salas, Can Mulet, la Telefònica, Can Coll, Can Planas, Can O’Ryan, Can Ribas, Can Caubet, La Protectora, Can Escarrer i Can Rotleu, tots ells a poca distància del Born.

Els edificis purament modernistes s’acabaran de construir entorn de 1920 amb la construcció del Gran Hotel Alhambra i la reforma del Circulo Mallorquín, sobre un projecte de 1899 fet per Miquel Madorell. Després apareixerà el racionalisme, que durarà més temps. Aquesta caiguda de l’interès pel modernisme s’explica perquè el noucentisme passarà a dominar el gust dels barcelonins i el modernisme prendrà el nom de l’època del “mal gust”.