Palma passa fam després de la Guerra

Durant els primers anys del franquisme la mancança d’aliments bàsics va fer passar fam a molta gent. Les causes eren diverses i fàcils d’entendre. En primer lloc, existia una voluntat del nou règim de fer una política econòmica basada en l’autarquia; d’una altra banda, els danys de la guerra civil havien estat enormes, al que s’havia d’afegir el tancament dels mercats exteriors a causa de la segona guerra mundial.

Els problemes higiènics es varen fer enormes a la ciutat de la postguerra, com mostra aquest text on queden palesos els efectes de la llet en males condicions que es distribuïa a Palma: “​Díos pasados, con motivo del final del año de la Victoria, nuestro Caudillo Franco, nos pidió a todos los españoles un máximo esfuerzo para dar solución a la crisis social que acarrea la posguerra, también nos habló del azote de la tuberculosis y no es de extrañar que preocupe a nuestro Caudillo semejante azote. En Palma de Mallorca mueren de tuberculosis declaradas cuatrocientos enfermos anualmente y en la Capital de España pasan de dos mil.”

La crisi industrial iniciada a la postguerra es va perllongar. Mallorca no va poder importar les matèries primeres necessàries per crear productes que després s’exportessin, ja que la segona guerra mundial havia trencat les rutes habituals de comerç internacional. A més, Espanya va emprendre la política autàrquica, ben establerta durant el règim franquista, ja que no volia dependre excessivament d’Itàlia i Alemanya que la pressionaven per entrar en guerra.

Aquesta crisi de subsistències seria pitjor a Palma que a altres llocs de la península. La mancança d’aliments i altres productes, com per exemple l’electricitat i el carbó, va ser intensa els dos o tres primers anys després de la guerra i va anar minvant al llarg del decenni fins a arribar als anys 50.

Durant aquests anys, Palma va patir la crisi econòmica més greu del segle XX i el nivell de vida va retrocedir considerablement. Per a eludir la seva responsabilitat, el règim franquista va fabricar un relat distorsionat de la realitat, que encara segueix vigent en moltes persones. Segons aquest relat àmpliament difós i repetit, la culpa de la fam a Mallorca la va tenir la República i va ser gràcies a l’impuls que el règim de Franco va donar al turisme que Mallorca es va salvar de la pobresa i la fam.

Durant la guerra civil les demandes de productes del bàndol nacional feien que la indústria del calçat i del tèxtil cresqués d’una manera intensa. L’exèrcit, sota el comandament de Franco, va encarregar milers de botes de soldats. La història es repetia, ja que havia passat el mateix amb la guerra de Cuba. Aquesta intensa activitat compensava la paralització del turisme, que fins a 1945 no va recuperar les xifres de turistes de 1935, aquesta vegada gairebé exclusivament amb turistes espanyols. Segons les dates del Butlletí de la Cambra de Comerç de 1930, les estades turístiques de Mallorca van ser de 238.400, mentre les del 1935, un any abans de la guerra, van ser de 440.743, gairebé el doble. Aquesta ruptura econòmica va generar una disminució molt important de tota l’activitat ciutadana. El tramvia va transportar 12.903.000 viatgers el 1940 i el 1945 va baixar a 9.840.052, un descens de gairebé 3 milions. Les llicències d’obres privades realitzades per arquitectes van passar de 739 el 1940 a 128 el 1945.

Un exemple per a il·lustrar la crisi de la indústria en general, i del sector de l’adobament de la pell en particular, el trobam a l’informe de l’any 1940 de la Cambra de Comerç de Mallorca:

“La situación, en términos generales, que atraviesa la industria de curtidos, es precaria en extremo por lo que respecta a aquellos industriales dedicados a la curtición del cuero vacuno, hasta el punto de que puede calcularse que se curte durante un mes lo que en tiempos normales se curtía en dos o tres días a lo sumo (pág. 119)”.

No  ens cansarem de dir que l’economia de Mallorca i de Palma abans de la guerra era una de les millores d’Espanya. El producte interior brut creixia els anys 20 a un ritme del 4,47%, mentre que la mitjana d’Espanya ho feia al 2,58%. En canvi, durant els anys 40 Mallorca gairebé es va paralitzar, ja que va créixer un 0,41% mentre que Espanya ho feia en un 1,98%, segons l’estudi de David Ginard. La indústria es va enfonsar, passant a donar feina al 39% de la població activa, a tan sols el 18% a finals dels anys 40. Segons Enrique Moradiellos “ […] en efecto, en 1950 todos los indicadores económicos seguian estando por debajo de los niveles anteriores a la guerra civil o a su misma altura (pàg. 127)”.

Aquest enfonsament industrial serà tan important que no tornarà a recuperar mai el mateix nivell de rellevància, com bé ens il·lustren Carles Manera i Elisabeth Valle al seu article sobre la desindustrialització a Balears. Va significar l’inici d’un canvi de model econòmic, estructurat fins abans de la guerra civil per una agricultura dominant, una indústria que creixia i uns serveis a l’alça. Un model de desenvolupament que havia donat un creixement notable de Mallorca fins a la guerra. Des dels anys 40 el pes de la indústria respecte dels serveis serà cada cop menor, arribant a la situació actual en què la indústria genera només el 7% dels llocs de treball, pel 82% al sector serveis.

La mancança d’aliments que va provocar la política de racionament dels productes de primera necessitat va generar com a conseqüència un mercat negre, l’anomenat “estraperlo”. Aquest nom, que ja es coneixia al temps de la República, era originari del frau de les màquines de la ruleta de la marca “estraperlo” (dels seus propietaris Strauss i Perle) i es va popularitzar després de la guerra.

A Palma circulaven moltes llegendes sobre la fam i també moltes fantasies de com fer front a la nova situació de carències, com aquella que deia que coneixia a “algú que sabia fer una truita d’ous sens ous). Un bon grapat d’idees fantàstiques i “llegendes urbanes” les va recollir Miquel Ferrà al seu llibre “Els anys de la fam”. Allà podem trobar una glosa que s’escoltava per la ciutat:

S’és entregada sa fam
Sense contemplació
I ens donen per ració
Tres unces de pa amb segó.
I esclatam o no esclatam.

El dramatisme de les baralles per comprar productes bàsics forçava a les autoritats a establir mesures especials, com ens mostra el bàndol del governador civil Sr. Fermín Sanz, publicat al diari Última Hora el 18 de novembre de 1940 i alertava de la prohibició de fer cues davant les botigues:

“Es de todo punto indispensable terminar con las llamadas colas ante los establecimientos dedicados a la venta de determinados artículos. Estas colas, ocasionadas por la escasez de determinadas materias de consumo, tienden siempre a hacerse crónicas, perturbando el orden público… Especialmente es inadmisible el pugilato para adelantarse a adquirir un puesto en la cola madrugando cada día más, hasta el punto que muchas horas antes de abrirse existen personas ateridas de frío y sueño, en exhibición lamentable… “

El bàndol del batle de Palma el 14 de desembre de 1940, deia:
“Para la compra de carne el próximo día 15 de del actual, es necesario la presentación de la cartilla de racionamiento, la que el tablajero marca con un trazo de lápiz encarnado. Si se observa que se ha intentado borrar la señal, se impondrá una multa de 10 pesetas al cabeza de familia, quedando anulada la cartilla para la adquisición de carne en lo sucesivo”.

L’informe del cap de les FET i les JONS de les Balears, el 1941, deia:
“…como resumen podemos decir que la gente vive de verdadero milagro y que la actual generación, de seguir así las cosas, está llamada a ser una legión de personas depauperadas y faltas de vitalidad”.