L’odissea dels vençuts

Com havíem dit anteriorment, les forces franquistes estaven decidides a aniquilar l’adversari polític sense cap prejudici moral. És més, moltes vegades actuaven avalats per l’Església i pensaven que feien un bé al país. La persecució de persones assenyalades com a enemics del bàndol nacional i assassinades va continuar durant alguns anys. La repressió va perdurar fins que va acabar la Segona Guerra mundial i, derrotat l’exèrcit alemany, el general Francisco Franco va canviar la seva estratègia i va acomodar-se a la nova situació, per temor que els països vencedors forcessin la seva destitució.

La repressió inicial i els posteriors assassinats durant els tres anys que va durar de la Guerra Civil espanyola havien deixat clar a tothom que qualsevol oposició en la postguerra podria costar-li la vida. Un exemple de l’ambient de control de la ciutadania per part de les autoritats militars i dels falangistes el trobem al llibre de Joan Mas “Els mallorquins de Franco”, on a la pàgina 9 descriu les instruccions dirigides a funcionaris públics que donava Canuto Boloqui, cap de la Falange a les Illes Balears i substitut del marquès de Zayas. Hem de recordar que ja havíem parlat de Canuto Boloqui pel cas de la bomba que el 1936 havia posat a la Casa del Poble de Palma. Les seves instruccions deien, entre altres coses, el següent: “Constituyendo la Federación Balear de Fútbol la representación máxima de este deporte en la provincia, encuadrando bajo su disciplina buena parte de nuestra juventud, sería necesario que sus componentes, así como personal directivo y árbitros, aportasen a su labor, aparte de las necesarias condiciones de seriedad, imparcialidad y justicia, el espíritu y el estilo de nuestro Movimiento”.

Un altre exemple molt significatiu de com el terror impactava sobre els ciutadans més cultes i més compromesos amb el progrés de la ciutat és l’episodi de les 107 persones que varen signar el manifest “Resposta als catalans”, al qual ja ens hem referit en un altre capítol. Els germans Llorenç i Miquel Villalonga els pressionaven a través del diari El Día, propietat de Joan March, perquè es retractessin del que havien signat. Una vegada ells respongueren amb una carta de rectificació, seguiren atacant-los a través del tinent coronel Margarit, que seria el que mesos més tard jutjaria i condemnaria Emili Darder.

El resultat d’aquesta pressió intensa, institucional, mediàtica i continuada durant tota la guerra i la postguerra va ser una diàspora i una desintegració de tota aquella generació de republicans, militants i sindicalistes d’esquerres o regionalistes que havien lluitat per a la millora de la seva ciutat. Els que no fugiren i volien continuar amb la seva activitat cultural, política, professional o empresarial varen ser forçats a integrar-se en les activitats que imposaven els militars i els falangistes.

Així ens ho recorda Francesc de Borja Moll a les seves memòries. És l’any 1937 i Moll es troba pel carrer al pintor Pere Càffaro, deixeble d’Ankermann i Sorolla, el qual li digué:

– “Vostè no és de les milícies urbanes, eh?

– No- vaig contestar-, jo estic sempre molt ocupat, entre la feina i la família. No puc passar nits sense dormir i deixant infants menuts amb la meva dona sola, que està delicada de salut, i si toquen alarma de nit…

– Jo ja ho comprenc -digué en Càffaro-, però crec que hauria de fer un esforç, tenc por que no el tinguin per sospitós. Ahir parlaven de gent que no ajudava i vaig sentir que l’anomenaven a vostè.”

Durant aquells dies, Francesc de Borja Moll va rebre més pressions d’altres costats i acabà allistant-se a les milícies urbanes i fent guàrdies als campanars de la Seu o de Sant Joan de Malta. Si venien a bombardejar la ciutat, havia de fer repicar les campanes. La cosa no haguera passat d’aquí si no fora perquè el general Cànoves dictà una ordre que obligava els components de les milícies urbanes a allistar-se a les milícies de la Falange de segona línia.

Aquesta afiliació obligatòria el va dur a fer guàrdies per diferents presons, amb la camisa blava i la boina vermella. La primera que li tocà va ser a la presó de dones de Can Sales, el desembre del 1937. En aquesta presó feia alguns mesos havien fet la treta d’Aurora Picornell. Aquell cop, Francesc de Borja Moll no va tenir sort, ja que va ser el dia del bombardeig més intens que va patir Palma: set morts, quaranta ferits i diverses finques destrossades al voltant de la Porta de Sant Antoni.

Aquest desastre va enervar molts de falangistes que feien guàrdia amb ell, però sobretot a un que volia venjar-se amb les presoneres. Francesc de Borja Moll ho conta així: “Un dels que feien guàrdia amb mi, va dir que estaria ben fet que entréssim a l’edifici i matéssim ses roges que hi havia presoneres. M’hi vaig enfrontar i li vaig parlar fort, tractant-lo de covard i de salvatge. Els altres de la guàrdia em feren costat i aquell energumen no gosà insistir”.

Aquesta és una anècdota que il·lustra les peripècies i les humiliacions personals que va haver d’afrontar una quantitat important dels intel·lectuals que no eren del règim franquista, que havien fet costat a la solidaritat dels pobles de llengua i a la cultura catalana i que no varen emigrar. Malgrat tota aquesta pressió, Francesc de Borja Moll va poder resistir i es va mantenir fidel als seus valors i a la seva feina en pro de la nostra llengua. Així i tot no va ser fins a l’any 1962 que va fundar l’Obra Cultural Balear, una entitat cabdal per la nostra ciutat i totes les Illes.

L’any 1939, la Guerra Civil havia acabat, però les morts i els afusellaments continuaven. Una mort infame va ser la de Matilde Landa, a la presó de Can Sales el 1942. Després de moltes pressions per part de l’Església i de la Falange per rebre el baptisme, el dia que tot estava preparat pel seu bateig va aparèixer morta al pati de la presó. Ens ho recorda Antònia Garcia, presa a Can Sales, companya de Matilde i entrevistada per David Ginard: “Y de pronto, Matilde apareció en el patio muerta. Desde una ventana. Pero todas las personas que conocemos a Matilde y sabemos su espíritu y habíamos leído notas continuas que nos mandaba…Yo nunca pensé que tuvo ningún afán para matarse, porque una persona como ella, de espíritu… ¡Imposible! Esto es que estaba drogada. Bueno, no lo puedo asegurar, pero en el ánimo de todas en el penal, estaba que a Matilde la tiraron“ (pàg 72, David Ginard, op. cit).

La quantitat de persones amb nom i llinatge assassinades, empresonades, jutjades sense causa, desaparegudes o exiliades és elevada. Una part d’elles varen ser entrevistades per David Ginard al llarg d’alguns anys. En aquestes entrevistes es poden veure les impressionants repercussions socials i personals dels vençuts en la Guerra Civil. Les seves vides, abans intenses, es varen ofegar i callar durant molt de temps.

Les persones més acostumades a la lluita política o sindical, una vegada acabada la guerra, intentaren sobreviure com podien. És el cas d’Andreu Crespí, sotmès a presó. Com el batle Emili Darder i l’exdiputat Alexandre Jaume, el varen condemnar a ser afusellat. Finalment li varen commutar la pena per trenta anys de presó. Amb el suport inesgotable de la seva dona, Maria Plaza, va complir-ne sis i els altres sis s’havia de presentar cada dia a la Guàrdia Civil. Inhabilitat per a l’ensenyament públic, va dedicar-se a la docència privada. Amb la restauració de la democràcia va tornar a participar en la política. El seu fill, Andreu Crespí, recolliria el seu testimoni professional i polític.

Una vida heroica era la dels que, encara havent perdut la guerra i vist com s’esbucava el seu món, seguien intentant organitzar alguna activitat política clandestina. Fou el cas d’Antoni Martínez Juliana, dirigent comunista que va estar tancat i perseguit pel franquisme. El seu fill li contà, en una entrevista a David Ginard, una anècdota de la seva vida clandestina després de la guerra: “Mon pare venia, es rentava, es canviava de roba i se n’anava. Molts de vespres se n’anava de casa i deia que anava a una reunió clandestina. Una vegada, ma mare em va fer que el seguís perquè no es fiava si realment era a una reunió o si tenia una amiga. Vaig veure que anava fins a un pis del Pont del Tren: era la casa d’una tia d’en Galiana (dirigent comunista) on se solien reunir els que duien l’organització clandestina comunista”.

Una cosa diferent va ser el drama dels que varen emigrar. Dels milers que ho varen fer, hem seleccionat el testimoni de la filla d’Emili Darder, Emília: “Després de l’afusellament de mon pare, ma mare aquí no estava segura. L’havia avisada molta de gent, fins i tot de dretes, perquè a la família de ma mare i la de mon pare n’hi havia que eren molt de dretes. Li varen dir: “Millor que vos n’aneu”. Perquè havien parlat de tancar ma mare, fins i tot havien enviat cartes amenaçant-me a jo. Jo en aquell moment ja tenia quasi 16 anys i ma mare es va posar nerviosa i va demanar el passaport per a ella i la seva filla” (pàg. 56).

El filòsof Julián Marías, al seu llibre sobre la Guerra Civil espanyola titulat “La Guerra Civil, ¿cómo pudo ocurrir?”, diu, a la pàgina 67: “La guerra civil es- se ha dicho mil veces- más cruel que ninguna otra, más dolorosa porque introduce la división y el odio entre compatriotas, amigos, hermanos. Su especial intensidad le viene de eso y de que es más inteligible- empezando por la lengua del enemigo, pero no solo la lengua, sino todo el repertorio de creencias, usos, proyectos, esperanzas”.

Segons les dades de diferents historiadors, la Guerra Civil espanyola va causar uns 350.000 morts, comptant els dos bàndols. Durant els primers anys de la postguerra, foren assassinades a tota Espanya prop de 8.000 persones i confiscats els seus béns sota la Llei de Responsabilitats Polítiques, promulgada el 13 de febrer del 1939; és a dir, abans d’acabar la guerra. L’objectiu era poder “legalitzar” les purgues i els robatoris que ja estaven preparats. A finals del 1940, a les presons i camps de concentració franquistes hi havia més de 270.000 persones i unes 500.000 havien fugit cap a l’exili. A través de l’anàlisi de l’impacte sobre la demografia espanyola podem veure la importància de les xifres. José Antonio Ortega, professor del departament d’Economia i Història de la Universitat de Salamanca, apunta que: “Al analizar los datos nos llamó la atención que tras el conflicto no se diera el rebote esperable en los nacimientos. Hasta 1942 se siguieron dando cifras de impacto comparables a las de la guerra en sí. Eso ocurrió por culpa de las condiciones tan duras de la inmediata posguerra”.

Com hem dit reiteradament, la vida de Ciutat va canviar per sempre, malgrat que a poc a poc es reduís la repressió. Les activitats culturals, econòmiques, socials i polítiques van canviar completament i l’ambient cosmopolita es va esfumar. Els turistes estrangers deixaren de venir i els residents d’altres països varen anar abandonant Palma. No hi tornarien fins als anys 50.

La ferida de la Guerra Civil no es tancarà fàcilment, com explicarem al llarg d’aquesta tercera part de la “Biografia de Palma”. Més endavant, a la quarta part, veurem com malgrat la Transició democràtica que vendrà després de la mort de Franco, encara hi haurà manifestacions carregades de símptomes del trauma col·lectiu i de les dificultats per passar pàgina.