Palma lluita per un benestar social de nivell europeu

Més enllà de la lluita política, Palma continuava la seva obra modernitzadora amb edificis que avui ja no hi són, com el cine Modern o  l’Hotel Alhambra, ambdós de  Gaspar  Bennazar.  Després dels vaivens de l’economia,  influïda per la Primera Guerra mundial,  les coses començaven a rutllar. Als anys 20, el  Port de Palma doblava  el tràfic  navilier que tenia el 1900, i es creava  la primera línia aeronàutica amb Barcelona.  El velòdrom de Palma seguia essent el millor d’Espanya  i just s’acabava de crear la Real  Sociedad Alfonso XIII, antecedent del que després seria el  club de futbol Mallorca.

Obra del mateix  destí que ens espera a tots, per aquells temps morien dos  ciutadans que havien estat protagonistes de les primeres embranzides de la nova ciutat: Miquel dels Sants  Oliver,  que morí a Barcelona el gener de 1920, el mateix any que Joan Palmer Miralles,  el promotor del Gran Hotel. Pocs anys abans havien mort Enric Alzamora,  Eusebi Estada, Pere Garau i Guillem Reynés.  En el món de la cultura,  Costa i Llobera moria el 1922 i Joan Alcover el 1926. Semblava com si la generació dels grans ideòlegs de la transformació de la Palma del XIX a la del XX començaven a donar pas a una altra generació,  que seria la que aplicaria aquelles idees en tots els terrenys, de la ciència a  la tecnologia, de l’urbanisme a la cultura. Ara venia l’hora de Joan March, Guillem Forteza, Francesc Cases, Alexandre Jaume, Emili Darder, Llorenç Bisbal, Miquel Ferrà,  Maria Antònia Salva, Llorenç Villalonga, i tants d’altres que copsarien el  protagonisme dels anys previs a la guerra civil.

En aquells anys 20, les condicions generals de la població no eren les més òptimes. L’educació, la sanitat, els serveis socials i les condicions laborals necessitaven mà de metge. Així i tot, la combinació de la iniciativa publica de la Diputació i  de l’Ajuntament,  juntament amb la iniciativa privada religiosa i laica, donaven un cert suport a les famílies pobres, al mateix temps que pal·liaven les situacions greus de crisi  sanitària i/o econòmica. Malgrat totes les dificultats, Palma era, en matèria de benestar social,  una  de les ciutats més avançades d’Espanya.

Les condicions laborals eren dures i les lluites obreres eren constants, sobretot en els nous sectors industrials. La situació general d’Espanya en el principi d’aquells anys 20  era de crisi política profunda i de vagues generals importants, com la de Barcelona, l’any 1919, de la companyia d’electricitat anomenada la Canadiense, que  molt després estarà lligada a un capítol més de  la llegenda de Joan March.

La tensió social que provocà dita vaga  fou tan intensa que el Govern  arribà a declarar l’estat de guerra, com sol·licitava el Capità general de Catalunya, Joaquin Milans del Bosch, avi del Jaime Milans del Bosch que va participar en el cop d’estat del 1981.  Així i tot, la vaga fou un èxit i s’aconseguiren moltes de les reivindicacions, entre elles la jornada de vuit  hores per a tots els sectors laborals. L’ambient laboral de Palma d’aquella època queda reflectit en la novel·la recentment apareguda de Miquel Mas,  “Llums de tardor”.

Les prestacions per atur eren inexistents i la sanitat pública, mínima. L’Estat havia creat el 1921 una prestació d’una pesseta diària  -el Retir Obrer-  per a quan  els treballadors deixaven la feina.  Quan la família fallava, la gent pobra tenia únicament al seu abast les societats d’ajuda mútua i les societats de caritat privada o de beneficència pública.  Palma era la tercera ciutat d’Espanya en qualitat i quantitat d’aquestes societats.  Entitats com la del  Patronat Obrer,  fundada pel pollencí Pare Vives el 1907, i  que encara perdura, tenien la funció de mitigar la fam  i les penúries que provocava l’atur.

L’esperança de vida de Palma havia experimentat una important millora en els darrers cinquanta anys del segle XIX, com a la resta de les Balears. Tant és així que el 1900 era dels 42’55 anys, el que la situava com la segona capital de província més alta d’Espanya, mentre el 1930 assolia els 53’17 anys. Una dada que pot semblar baixa si la comparam amb l’actualitat, però que era molt elevada per a l’època, i això que Palma, com la resta de ciutats europees, patia els efectes de l’urban penalty, és a dir, la presència de condicionants exclusius que empitjoraven les taxes de mortalitat en comparació amb el medi rural. De fet, Mallorca gaudia de l’esperança de vida més alta de tot l’Estat espanyol durant aquests anys.  Lògicament les taxes ordinàries de mortalitat i de mortalitat infantil anaven en consonància amb aquest avançat estadi de la transició demogràfica. Al mateix temps, la mortalitat extraordinària havia pràcticament desaparegut, si exceptuam la pandèmia de grip de 1918 que, com el seu nom indica, va tenir un abast mundial.

Les causes de tot plegat cal cercar-les en el procés de modernització social, política i sanitària que vivia la ciutat, a pesar de les forces que empenyien en sentit contrari, especialment el creixement demogràfic. Concretament, es devia a la millora de la higiene pública i privada, fruit d’un comportament institucional i familiar que es remuntava moltes dècades abans, però que ara es racionalitzava gràcies als avanços de la bacteriologia difosos pels professionals de la medicina, i als esforços d’un Ajuntament cada cop més capficat en millorar les condicions de vida dels seus ciutadans.

Aquesta situació arribà a la seva culminació amb la creació de la xarxa d’aigua potable durant la Segona República, tot i que també fou molt important el procés de cloració de l’aigua que experimentà la ciutat des de la primera dècada del segle XX. Tampoc s’ha de descartar un millor accés a l’alimentació i la pràctica d’hàbits saludables, que es comencen a posar de moda en aquesta època. Entre aquests, cal citar la recerca de la vida a l’aire lliure i la pràctica de l’esport, tanmateix  inicialment reduïts a la burgesia.  Una excel·lent mostra d’aquest ambient ciutadà es pot veure a  la interessant filmació  d’aquells temps que es diu “La fiesta del pedal”.

A més, seguiren funcionant les institucions provincials assistencials per excel·lència, reformades durant el segle precedent. La nova competència  adquirida de la  Diputació havia significat un augment de la seva dotació pressupostària i, en conseqüència, una modernització dels serveis que s’oferien, aspectes que s’acabarien consolidant a les primeres dècades del segle XX. Així, l’Hospital General es convertí progressivament en una institució capacitada per curar els malalts, encara que bàsicament seguia restringit a les classes més pobres. La Misericòrdia continuà com el gran hospici de Mallorca, però amb una atenció cada cop més professionalitzada envers els pobres de solemnitat o els vells desemparats. El 1900 els ingressos se situaven al voltant de les 171.000 pessetes, mentre que l’any 30 arribaven a les 300.000. Però alhora no podem oblidar que era un centre de reclusió per evitar la mendicitat al carrer. Per últim, la Inclusa seguí el mateix camí de progrés, però cada cop manco utilitzada pels mallorquins, prova de la nova valoració de la infància i del descens de la natalitat, que regulava el nombre de fills de cada família segons les seves necessitats.

Paral·lelament l’Ajuntament invertia en els pobres de la ciutat, especialment en l’atenció domiciliària, ja sigui amb els metges titulars com amb els serveis de beneficència municipals. El padró de beneficència era una cartilla d’assistència sanitària per a les persones i famílies pobres de ciutat.  No sabem exactament quantes famílies  estaven registrades, però segurament més de les que apuntava Mario Verdaguer  respecte als pobres en aquell temps:

“Respecto a la no existencia de pobres en Palma, Leclerq tenia razón. En aquella època de mi juventud había sólo dos pobres clásicos en la ciudad. Dos únicos pobres que parecían tener la exclusiva de la pobreza en Palma…”  pàg. 83, La ciudad desvanecida.

En els aspectes més purament sanitaris, els pobres tenien dret a una atenció  sanitària a domicili, i també en el dispensari del mateix Ajuntament, la coneguda com a Casa de Socors. El Padró va durar fins als anys 80 del segle XX,  anys en el que es va suprimir, ja que s’universalitzà l’atenció sanitària. Les seves funcions van ser establertes definitivament mitjançant un reglament publicat el 1908 .

De totes maneres, la repercussió de totes aquestes institucions en les taxes de mortalitat globals de la ciutat és complexa, ja que els estudiosos consideren que la seva presència, abans de la implantació d’una medicina terapèuticament eficaç, podia fer augmentar la mortalitat ordinària, atès que era un factor d’atracció d’un gran nombre d’individus amb un alt risc de morir provinents de tota l’illa, com és el cas dels pobres malalts o dels infants abandonats, realitats que cal situar dins l’esmentat urban penalty.

Un altre element de gran relleu  fou l’augment de la valoració de la infància, que es va traduir en una major inversió pel benestar d’aquest sector de la població i en la millora de les seves condicions sanitàries.  El 1904 s’aprovava per primera vegada  una llei estatal  amb aquesta finalitat. Això no era aliè a la difusió de la pediatria, que es començà a implantar per diverses vies, com veurem a continuació.

De fet, no poques iniciatives en aquest camp varen tenir un origen privat, per bé que acabaren també sota patrocini públic. Per exemple, seguint una iniciativa d’Alexandre Rosselló (1853-1923), la Diputació va crear el 1895 –o va ajudar a fer-ho–  l’anomenada “Societat Protectora de la Infància” a Palma, que també gaudia d’una subvenció de l’Ajuntament.

Aquesta entitat fou un veritable precedent de les Gotes de Llet creades poc temps després a les principals ciutats de l’Estat. A Palma, la primera es va obrir el gener de 1907, sota la direcció del metge Josep Mir Mir, el qual també treballava a la Inclusa. Tot i que es tractava d’una iniciativa particular, s’ha de remarcar que no haguera pogut subsistir sense les subvencions de l’Ajuntament i de la Diputació. Entre d’altres funcions, tenia un servei de dispensa de llet, sense la pretensió de substituir la lactància materna ni tampoc relegar la mercenària, sinó que es tractava de facilitar llet de la millor qualitat i convenientment preparada a aquelles mares que, segons prescripció del metge, no podien alletar el seu fill, per un motiu o un altre. Els nins atesos eren degudament registrats i objecte d’un seguiment setmanal. En cas de detectar-se una malaltia, eren visitats per un metge i, si presentaven un quadre infecciós (rosa, pigota o tos ferina, principalment), no podien acudir al consultori per evitar contagiar els altres nins. A més, amb les Gotes de Llet s’iniciava una primera campanya puericultora. Això es concretava mitjançant l’anomenada “Escuela de Madres”, a on havien d’assistir un dia determinat de la setmana totes les mares o encarregades de la lactància dels nins. (extret de “La Lluita per la Vida”, pàg. 169).

Al marge d’aquesta beneficència que podem considerar mixta (privada i pública) es va desenvolupar en la mateixa època una caritat privada, que va gaudir d’una gran importància a Mallorca, especialment a càrrec de les Germanes de la Caritat, les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia i les Germanes de l’Empar, Terciàries Agustines, a les quals s’afegiren a principis del segle XX altres congregacions, com les Germanes dels Sagrats Cors, les quals preparaven a les futures mares en els principis de la puericultura. Per últim, s’ha de remarcar que totes aquestes congregacions suposaven una xarxa assistencial sense parangó a la història, que abastava tota l’illa, per bé que, per descomptat, no deixaven de costat la doctrina catòlica.

El moviment higienista de Palma era mot influent, com ja havíem dit en un altre capítol. Va ser el principal valedor de la decisió política de l’enderroc de les muralles, però va haver d’esperar a 1936 perquè existís  una xarxa completa  d’aigua potable amb suficient pressió per arribar a bona part de la població de Ciutat.  En el mapa electoral de les votacions municipals de 1917, bastant realista, ja que els resultats no estaven pactats, podem veure com  els barris de Sa  Calatrava, Gerreria, Hostalets, Soledat, etc. foren els que majoritàriament votaren a l’esquerra, i eren també els que tenien més problemes sociosanitaris, perquè hi havia fàbriques i tallers,  i moltes cases, sense aigua ni clavegueram.

L’higienisme era un  moviment molt actiu,  integrat per metges  i  altres professionals, com pedagogs, enginyers, arquitectes, infermeres, etc.  Metges  com Riera, Bordoy o Gelabert, enginyers com Estada o Garau, impulsaven el sanejament de la ciutat en l’àmbit de la conducció de residus, de la canalització de l’aigua potable, de la inspecció en  mercats de productes alimentaris i escorxadors, del sistema de neteja de les vies públiques, així  com la millora de la superfície dels habitatges  i  la ubicació de les fosses sèptiques.

Ara sabem que la depuració de les aigües  ha estat responsable  de gran part de l’augment de l’esperança  de vida en els països desenvolupats durant el segle XX. La filtració i la cloració de l’aigua potable ha estat  probablement l’avanç més important  en salut pública del passat  mil·lenni. D’aquesta forma es controlà la incidència de les malalties gastro-intestinals, que encara feien estralls entre la població infantil durant els mesos d’estiu de principis del segle XX. De totes maneres, els inicis de la cloració de la Font de la Vila que hem de començar a datar a la primera dècada del segle XX -per bé que no de forma sistemàtica fins als anys vint-, la utilització de filtres o la difusió de pràctiques puericultores i sanitàries entre les mares (ebullició de l’aigua, per exemple)  afavoriren la baixada de la mortalitat.

A pesar de tot això, s’ha de tenir present que l’educació dels ciutadans i ciutadanes de Palma a 1900 , com ja hem dit abans, era de les més baixes de l’Estat. L’analfabetisme era un dels més alts d’Espanya. De totes maneres, encara que les escoles fossin insuficients i poc adients per a l’ensenyament, encara era pitjor la demanda educativa per part de sectors majoritaris de la població mallorquina (tesi de Bartomeu Orell). De fet, a Palma es posaren en pràctica les idees pedagògiques més avançades de l’època, seguint el rastre dels veritables pioners en la matèria, com Guillem Cifre de Colonya, Alexandre Rosselló o Miquel Porcel Riera, en contacte amb el moviment de renovació pedagògica que liderava la Institución  Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos.

Aquest creixent interès per l’educació (tant en l’àmbit local com estatal) explica que, en les dues primeres dècades del nou-cents, es duplicassin el nombre d’escoles a Ciutat. Les  escoles unitàries deixaran pas a les graduades i, el 1912, s’inaugura finalment  l’escola graduada de Llevant, ja desapareguda. Aquesta era fruit d’un  projecte  -un més! – de Gaspar Bennazar. El 1914  s’edificà l’Institut Ramon Llull, obra de l’arquitecte madrileny Tomás Gómez Acebo, i poc després el seu germà bessó, el Joan Alcover. Això no vol dir que les mancances en aquest camp no fossin evidents.

Així, mentre que a 1910 les escoles públiques i privades eren insuficients i semblants en nombre de mestres i alumnes, només 10 anys després el nombre de mestres de l’escola pública creixerà poc, mentre els de l’escola privada pegarà un salt del 400 per cent. D’uns 150 mestres passarà a uns 500.  Haurem d‘esperar ben entrats els anys vint, i de la mà de Joan Capó, Guillem Forteza i Francesc Cases,  per veure com  es creen un nombre important d’escoles a Palma i a tota Mallorca, amb un model d’arquitectura  funcionalista i una concepció educativa actualitzada, que farà pujar el nivell educatiu de Ciutat, duent-lo als nivells normals de l’Estat espanyol.