La ciutat moderna: de 1900 a 1936
Palma abans del cop d’Estat

Palma abans del cop d’Estat

Palma abans del cop d’Estat

Rebobinant la nostra biografia ens donam compte que no hem d’oblidar una sèrie de fets que havien passat molt de pressa i que varen ser determinants. El 3 novembre del 1933 el contrabandista, polític, empresari i banquer mallorquí Joan March Ordines va fugir del penal d’Alcalá d’Henares amb l’ajuda de la direcció. En la seva estada a la presó vivia com un rei.

Un parell de setmanes més tard, la dreta va guanyar les eleccions generals. A les Balears, Joan March va ser el candidat més votat i va treure l’escó al Congrés de Diputats. El 13 de desembre del mateix any, Emili Darder i Cànaves esdevenia batle de Palma. Substituïa Josep Tomàs Renteria, destacat dirigent del Partit Republicà Federal de Mallorca. Al cap de tres mesos, el 24 de març de 1934, Joan March tornava del seu exili francès per prendre possessió de l’acta de diputat.

No feia ni sis mesos que havia fugit de la presó quan Joan March tornava a ser un ciutadà lliure, sense causes pendents i amb més poder i fama que mai. D’aquella època és la cèlebre frase del ministre d’Hisenda, Jaume Carner, “O la República sotmet March, o March sotmetrà la República”. Una vegada retornat a Espanya i recobrada la plena llibertat, Joan March va començar a intensificar les relacions amb la dreta i va donar suport econòmic a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), liderada per José María Gil Robles. Una de les ajudes més conegudes va ser el finançament de les operacions del trasllat del general Franco de les illes Canàries al nord Àfrica amb el famós avió Dragon Rapide. Aquesta inversió estratègica li donaria molt bons rendiments en el futur. Joan March es guanyaria el sobrenom de “el banquer de Franco”.

Tota aquesta dinàmica política tenia lloc en el context internacional dels anys trenta, una dècada molt convulsa. Els Estats Units estaven en procés de forta depressió econòmica degut al Crac del 29, que va arrossegar els països europeus, sobretot Alemanya, la qual reaccionaria amb el nazisme i Adolf Hitler es faria amb el poder a principis del 1933. A Itàlia, el feixista Benito Mussolini també s’havia consolidat. Als Estats Units, l’economia es va començar a recuperar amb inversions públiques a base de grans infraestructures. Alemanya va créixer a través d’una economia de guerra. A la Rússia soviètica, Stalin consolidava el seu poder amb una economia centralitzada i col·lectivista.

En aquesta conjuntura internacional s’estaven enfrontant les dues maneres d’entendre la modernitat: el liberalisme i l’igualitarisme. A Espanya, el règim democràtic de la Segona República (1931-1936) va suposar la conquesta de les llibertats polítiques, entre les quals destaca el sufragi universal. Però des del principi, aquesta llibertat estava amenaçada contínuament pels extremistes d’esquerra i de dreta. La Guerra Civil espanyola es pot considerar una encarnació de la pugna entre les forces més totalitàries que operaven en el context internacional: comunisme contra feixisme.

Entre 1900 i 1940 la població de Palma gairebé es va duplicar. En xifres rodones, va passar de 64.000 a 114.000 habitants. El creixement més important va tenir lloc a la dècada dels trenta. Al marge de l’augment poblacional, el fet més rellevant és la distribució geogràfica, ja que unes 40.000 persones vivien fora murades.

Aleshores Palma ja era una ciutat moderna, capdavantera en moltes coses respecte a altres poblacions espanyoles. A causa de la recessió internacional, l’economia tornava a passar per un mal moment, però va tirar endavant. En el plànol social, hi havia molta preocupació per l’atur. Una mostra d’això és la reunió a la Casa del Poble d’unes 500 persones amb greus problemes econòmics. Un grup d’aturats van acudir a veure el batle, Emili Darder, que estava fent molts d’esforços per crear oportunitats de feina a través de les obres públiques i les inversions en educació i sanitat. Els serveis de benestar municipals i les infraestructures públiques varen continuar creixent, sobretot amb la construcció d’escoles i la modernització dels serveis de salut, àmbits en els quals la Segona República va fer una feina molt important.

A la dècada dels anys trenta, un 60% de la població de Palma sabia llegir i escriure. L’alfabetització arribava tant a homes com a dones. Un dels motors de l’economia i del sector serveis començava a ser el turisme, una activitat en creixement constant fins a l’esclat de la Guerra Civil. El món agrari encara continuava sent potent, si bé s’allunyava a poc a poc de la vida quotidiana de la ciutat.

L’energia creativa per modernitzar Palma continuava intensa el 1936. El projecte de la burgesia liberal anava endavant, però també havia augmentat molt la conflictivitat amb els treballadors i les organitzacions sindicals. La classe obrera feia por a la burgesia catòlica i conservadora, sobretot des de la Revolució Russa del 1917. Per salvar la monarquia borbònica, la dreta espanyola va haver de recórrer als militars el 1923 a través del cop d’estat del general Primo de Rivera, que es mantindrà en el poder fins al 1930. Per tombar la Segona República, les forces conservadores tornarien a recórrer els militars, però aquesta vegada ocuparien el poder fins a la mort del general Franco el 1975.

Les eleccions generals del 1933 havien donat la victòria a la dreta. Aquest triomf va fer desconfiar a bona part del socialisme de la lleialtat constitucional de les forces conservadores. La resposta va ser organitzar una vaga general revolucionària l’octubre del 1934. De resultes això, varen entrar al govern central tres ministres de la CEDA. Les manifestacions a tota Espanya varen ser intenses i a Astúries foren dramàtiques. La repressió hi va causar milers de morts. A Mallorca, el seguiment de la protesta va ser tímid i limitat. Es registraren disturbis a Llucmajor i Manacor, però no a Palma.

La repressió de la revolta del 1934 va ser protagonitzada una altra vegada per l’exèrcit africanista, ja que Franco i Goded dirigien des de Madrid la reacció armada contra els líders i els que secundaven la Revolució d’Astúries, amb l’ajuda de tropes mercenàries del nord d’Àfrica. El protagonisme de l’exèrcit va ser benvingut per la dreta i es pot considerar un preludi del cop definitiu a la Segona República que finalment tindrà lloc el 18 de juliol del 1936 a través del Alzamiento Nacional.

A causa d’aquesta crisi institucional i política, el govern central va cessar els batles republicans de les ciutats més importants, entre les quals es trobava Palma. En conseqüència, Emili Darder es va veure obligat a deixar la batlia en mans dels mauristes (conservadors) i dels verguistes (partidaris de Joan March). Al cap de poques setmanes, una comissió gestora presidida pel conservador Lluís Ferrer Arbona i altres regidors conservadors es va fer càrrec de la gestió municipal.

En una Espanya molt polaritzada, el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, va dissoldre temeràriament les Corts Generals a finals del 1935 i va convocar eleccions generals pel febrer de l’any següent. Això significava una invitació a l’enfrontament dels dos blocs polítics. A Palma i a totes les Illes Balears, va tornar a guanyar l’aliança de dretes, mentre que a l’Estat espanyol va rebre més suport la coalició electoral dels partits polítics d’esquerres, coneguda com el Front Popular.

Si analitzem la distribució geogràfica del vot de les eleccions generals de 1936 als diferents districtes de Palma, veurem com la sociologia del vot que va constatar Antoni Marimon a les eleccions municipals del 1917 es repetia. El febrer del 1936, les dretes guanyaven en set dels nou districtes. El Front Popular només es va imposar als dos barris on es concentrava la indústria: Santa Catalina i Llevant.

La dreta maurista, moderada i catòlica, que en certa manera havia estat oberta a la Segona República i al regionalisme el 1931, es va anar tancant quan les posicions de la dreta espanyola es radicalitzaren. Aleshores va apostar clarament per una aliança amb la CEDA, que incloïa tàcitament com a líder al seu màxim adversari polític: Joan March. Això va suposar que el vell i el nou caciquisme es presentaven plegats. A Mallorca, els resultats electorals van ser molt positius per als seus interessos. La força de les organitzacions obreres i el republicanisme no va ser suficients per aguantar un embat com aquest.

La persona que el 1936 representava el maurisme era Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, parent de l’empresari Manuel Salas, ja que els dos estaven casats amb les germanes Maria i Mercè Garau Tornabells. D’aquesta família prové Gabriel Canyelles Fons, dirigent del Partit Popular i president del Govern Balear entre el 1983 i el 1995. Bartomeu Fons havia fet costat a les iniciatives autonomistes, però a poc a poc va marcar distàncies amb els catalanistes.

Dos dies després que el Front Popular guanyés les eleccions i declarés l’estat d’excepció a tot l’estat, el nou governador civil de les Balears va restituir les alcaldies que havien estat destituïdes l’octubre del 1934. Emili Darder tornà a la batlia de Palma, si bé aleshores el seu estat de salut ja era molt precari. Per això va presentar la dimissió al seu partit, Esquerra Republicana Balear, el 19 de juny, però no es va acceptar i va romandre en el càrrec fins al 18 de juliol. En tornar a la batlia va reprendre les polítiques socials i sanitàries que havien estat paralitzades, a més de la cerca de treball per a moltes de famílies que es trobaven en precari.

El 1936 els ciutadans de Palma continuaven amb les principals aficions, la majoria de les quals ja eren una passió des de principis del segle XX. Les més populars eren: jocs de cartes, festes tradicionals, teatre, música, ciclisme, toros i els cavalls. A ells s’hi afegiren nous esports, com ara el futbol, el frontó, el tenis, les regates i la natació.

En l’àmbit cultural és important recordar l’episodi desencadenat per l’escrit publicat el maig del 1936 a la revista La Nostra Terra i titulat “Missatge als mallorquins”. Va ser elaborat per un grup d’intel·lectuals catalans i recolzat per moltes de personalitats polítiques. A ell li va seguir la “Resposta als catalans”, segurament elaborada per Miquel Ferrà i signada per més d’un centenar d’intel·lectuals mallorquins, especialment els anomenats membres l’Escola Mallorquina (Colom, Ferrà, Forteza, Pons, Salvà, entre d’altres). Tots ells se sentien culturalment més propers a Catalunya que a Madrid. Aquest episodi va enfrontar a persones rellevants, entre les quals es trobaven els intel·lectuals de Ciutat, amb els germans Miquel i Llorenç Villalonga al capdavant. Ells es van oposar als que signaren el manifest. Aquest episodi acabaria tristament amb venjances i humiliacions després del cop d’estat del 18 de juliol.

La vida literària de Palma estava protagonitzada en bona part per les polèmiques entorn el llibre de Villalonga “Mort de Dama” que s’havia publicat l’any 1931 i que va aixecar protestes de diversos grups socials més conservadors, ferits per la crítica que els hi feia. Aquesta polèmica cavalcava amb una altra, més política que literària, sobre la relació entre Mallorca i Catalunya, en contra de l’Estatut català i el que ell anomenava “la política imperialista de Cataluña“, com ens conta Jaume Pomar en la seva biografia sobre Villalonga, pàg. 149.

El maig del 1936, la publicació La Nostra Terra afirmava que les Balears eren conegudes a tota Europa. El diari britànic The Observer les va anomenar el millor lloc del món, segons una enquesta feta als seus lectors “per a descans i recés, vida barata i tranquil·la, bon menjar, clima perfecte, bell i variat paisatge”.

El príncep Carles de Suècia va visitar Palma i va assistir a un partit de frontó, mentre que la companyia anglesa de vapors Bibby Line establia la capital balear com a una escala dels seus viatges a l’Orient. Feia pocs mesos que el primer ministre del Regne Unit, Winston Churchill, havia estat preparant l’estratègia contra Hitler a l’Hotel Formentor.

Les estades llargues o curtes a la ciutat eren freqüents per a molts intel·lectuals europeus. A Palma s’editaven dos setmanaris en llengua anglesa: Palma Post i Majorca Sun and Spanish News; un en francès: Le Jeudi; i dos setmanaris i un diari en alemany: Der Insel, Die Voche i Der Herold.

Toni Capella – en un document inèdit- ens diu: “L’aportació dels intel·lectuals i artistes estrangers que pul·lulaven per Ciutat fou enriquidora. S’hi respirava un ambient cultural extraordinari i molt actiu. Hi havia conferències, tertúlies, exposicions (a les galeries Costa, Nell i al Círculo Mallorquín), presentacions de llibres: el del mateix Bernanos, “Journal d’un curé de campagne” que acabava de ser un gran èxit de crítica i vendes a França. L’acte, que va concentrar tota la intel·lectualitat del moment, tingué lloc al Gran Hotel tot just el dia abans que estellés el Moviment. El 18 de juliol va estellar la Guerra civil. Va ser el principi de la fi per aquella Palma multinacional i cosmopolita de la qual parla Villalonga. En un parell de mesos, d’aquell estol d’estrangers que vivia a la ciutat, no en va quedar cap. Ni residents ni refugiats. Els primers tornaren al seu país d’origen; els segons no tenien on tornar i partiren cap a una destinació incerta.”

Un dels canvis més rellevants en aquesta època turbulenta de la història de Palma va ser l’entrada en política de les dones. Com ja hem vist, a Ciutat es varen incorporar a poc a poc al treball industrial, a l’ensenyament i, finalment, a la política. Varen poder votar per primera vegada a les eleccions generals del 1933. A partir d’aquí, l’activisme polític va créixer i sorgiren moltes d’organitzacions femenines tant pro-republicanes com conservadores. El 8 de març del 1936 a la casa del Poble hi va haver una trobada d’organitzacions d’esquerra que va agrupar 2.000 dones, entre les quals cal destacar Aurora Picornell, que encapçalava la lluita comunista, i la farmacèutica Maria Plaza, dona del líder socialista Andreu Crespí. Malauradament, Aurora Picornell va pagar amb la seva vida el compromís amb la defensa dels drets de les dones i els valors republicans. Va ser assassinada pels franquistes el 1937.

Com en una d’aquelles pel·lícules d’Alfred Hitchcock, Palma vivia una doble vida en les setmanes anteriors a la Guerra Civil. Era una ciutat en la qual semblava que no passava res i que tot era normal. Segons el noticiari de maig del 1936 de La Nostra Terra així ho pareixia. Aquesta revista es feia ressò de l’actualitat i en destacava la visita de 25 estudiants de medicina de Montpeller a Palma, la inauguració de les escoles d’Algaida i es Llombards, al terme de Santanyí. Una comissió municipal de l’Ajuntament de Palma encapçalada pel batle va anar a Madrid a cercar recursos per fer les obres públiques pendents i més importants per a la ciutat, com ara el mercat de l’Olivar. En aquelles dates, es restablia el servei aeri entre Palma i Barcelona amb un vol diari que sortia de Son Sant Joan a les 10 del matí i tornava des del Prat de Llobregat a les 11,55 h. La imatge d’Emili Darder i el general Goded, vestit paisà i visitant d’una manera relaxada en una escola infantil, també contribueix a crear aquesta impressió de normalitat.

Però sota d’aquesta calma, les forces colpistes tenien la seva agenda secreta. Estaven disposades a posar fi a la Segona República i implantar un règim militar. El mes de juny del 1936, Palma va viure alguns senyals de la tragèdia que vendria en breu. En la sèrie d’articles sobre la Segona República que Joan Mas va publicar a Diari de Mallorca el 2006, ens explica que el 4 de juny va explotar una bomba a la Casa del Poble de Palma i va causar cinc ferits greus. Els autors de l’atemptat van ser els falangistes, aleshores minoritaris però molt radicalitzats i amb accés fàcil a les armes i als explosius per la seva connexió amb els militars antirepublicans. L’esquerra va reaccionar amb una vaga general que va tenir força èxit. Una minoria violenta va sortir de la manifestació i va atacar les esglésies de Sant Jaume i Santa Fe de la Calatrava. Els dos incendis van causar molts de desperfectes. Un dels falangistes detinguts per l’atemptat contra la Casa del Poble era l’asturià Canuto Boloqui. Va ser alliberat poc després i va fer carrera política. Va esdevenir cap de la Falange Española a les illes Balears fins al 1941. Posteriorment va exercir de delegat provincial d’Habitatge. Va morir a Palma el 1984. Mai no va ser jutjat per l’atemptat contra la Casa del Poble.

Mapa de Palma, al voltant els anys 1900-1930. Elaboració de Joseba Dañobeitia i Pilar Buendia per a Palma XXI.

La ciutat moderna: de 1900 a 1936
Palma antes del golpe de Estado

Palma antes del golpe de Estado

Palma antes del golpe de Estado

Rebobinando nuestra biografía nos damos cuenta de que no tenemos que olvidar una serie de hechos que habían pasado muy deprisa y que fueron determinantes. El 3 noviembre de 1933 el contrabandista, político, empresario y banquero mallorquín Joan March Ordines huyó del penal de Alcalá de Henares con la ayuda de la dirección. En su estancia en la prisión vivía como un rey.

Un par de semanas más tarde, la derecha ganó las elecciones generales. En las Baleares, Joan March fue el candidato más votado y consiguió escaño en el Congreso de los Diputados. El 13 de diciembre del mismo año, Emili Darder i Cànaves se convertía en alcalde de Palma. Sustituía a Josep Tomàs Rentería, destacado dirigente del Partido Republicano Federal de Mallorca. Al cabo de tres meses, el 24 de marzo de 1934, Joan March volvía de su exilio francés para tomar posesión del acta de diputado.

No hacía ni seis meses que había huido de la prisión cuando Joan March volvía a ser un ciudadano libre, sin causas pendientes y con más poder y fama que nunca. De aquella época es la célebre frase del ministro de Hacienda, Jaume Carnero, “O la República somete March, o March someterá la República”. Una vez retornado a España y recobrada la plena libertad, Joan March empezó a intensificar las relaciones con la derecha y apoyó económicamente a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), liderada por José María Gil Robles. Una de las ayudas más conocidas fue la financiación de las operaciones del traslado del general Franco de las Islas Canarias al norte África con el famoso avión Dragon Rapide. Esta inversión estratégica le daría muy buenos rendimientos en el futuro. Joan March se ganaría el apodo de “el banquero de Franco”.

Toda esta dinámica política tenía lugar en el contexto internacional de los años treinta, una década muy convulsa. Los Estados Unidos estaban en proceso de fuerte depresión económica debido de al Crac del 29, que arrastró a los países europeos, sobre todo a Alemania, la cual reaccionaría con el nazismo y Adolf Hitler se haría con el poder a principios de 1933. En Italia, el fascista Benito Mussolini también se había consolidado. En los Estados Unidos, la economía se empezó a recuperar con inversiones públicas a base de grandes infraestructuras. Alemania creció a través de una economía de guerra. En la Rusia soviética, Stalin consolidaba su poder con una economía centralizada y colectivista.

En esta coyuntura internacional se estaban enfrentando las dos maneras de entender la modernidad: el liberalismo y el igualitarismo. En España, el régimen democrático de la Segunda República (1931-1936) supuso la conquista de las libertades políticas, entre las cuales destaca el sufragio universal. Pero desde el principio, esta libertad estaba amenazada continuamente por los extremistas de izquierda y de derecha. La Guerra Civil española se puede considerar una encarnación de la pugna entre las fuerzas más totalitarias que operaban en el contexto internacional: comunismo contra fascismo.

Entre 1900 y 1940 la población de Palma casi se duplicó. En cifras redondas, pasó de 64.000 a 114.000 habitantes. El crecimiento más importante tuvo lugar en la década de los 30. Al margen del aumento poblacional, el hecho más relevante es la distribución geográfica, puesto que unas 40.000 personas vivían fuera de las murallas.

Ya por aquel entonces Palma era una ciudad moderna, adalid en muchas cosas respecto a otras poblaciones españolas. Debido a la recesión internacional, la economía volvía a pasar por un mal momento, pero salió adelante. En el plano social, había mucha preocupación por el paro. Una muestra de esto es la reunión en la Casa del Pueblo de unas 500 personas con graves problemas económicos. Un grupo de parados acudieron a ver al alcalde, Emili Darder, que estaba haciendo muchos esfuerzos para crear oportunidades de trabajo a través de las obras públicas y las inversiones en educación y sanidad. Los servicios de bienestar municipales y las infraestructuras públicas continuaron creciendo, sobre todo con la construcción de escuelas y la modernización de los servicios de salud, ámbitos en los que la Segunda República hizo un trabajo muy importante.

En la década de los años 30, un 60% de la población de Palma sabía leer y escribir. La alfabetización llegaba tanto a hombres como mujeres. Uno de los motores de la economía y del sector servicios empezaba a ser el turismo, una actividad en crecimiento constante hasta el estallido de la Guerra Civil. El mundo agrario todavía continuaba siendo potente, si bien se alejaba despacio de la vida cotidiana de la ciudad.

La energía creativa para modernizar Palma continuaba siendo intensa en 1936. El proyecto de la burguesía liberal seguía adelante, pero también había aumentado mucho la conflictividad con los trabajadores y las organizaciones sindicales. La clase obrera era temida por la burguesía católica y conservadora, sobre todo desde la Revolución Rusa de 1917. Para salvar la monarquía borbónica, la derecha española tuvo que recurrir a los militares en 1923 a través del golpe de estado del general Primo de Rivera, que se mantendrá en el poder hasta 1930. Para tumbar la Segunda República, las fuerzas conservadoras volverían a recurrir a los militares, pero esta vez ocuparían el poder hasta la muerte del general Franco en 1975.

Las elecciones generales de 1933 habían dado la victoria a la derecha. Este triunfo hizo desconfiar a buena parte del socialismo de la lealtad constitucional de las fuerzas conservadoras. La respuesta fue organizar una huelga general revolucionaria en octubre de 1934. Como resultado, entraron al gobierno central tres ministros de la CEDA. Las manifestaciones en toda España fueron intensas y en Asturias fueran dramáticas. La represión causó miles de muertos. En Mallorca, el seguimiento de la protesta fue tímido y limitado. Se registraron disturbios en Llucmajor y Manacor, pero no en Palma.
La represión de la revuelta de 1934 fue protagonizada otra vez por el ejército africanista, puesto que Franco y Goded dirigían desde Madrid la reacción armada contra los líderes y los que secundaban la Revolución de Asturias, con la ayuda de tropas mercenarias norteñas de África. El protagonismo del ejército fue bienvenido por la derecha y se puede considerar un preludio del golpe definitivo a la Segunda República que finalmente tendrá lugar el 18 de julio del 1936 a través del Alzamiento Nacional.

Debido a esta crisis institucional y política, el gobierno central cesó a los alcaldes republicanos de las ciudades más importantes, entre las cuales se encontraba Palma. En consecuencia, Emili Darder se vio obligado a dejar la alcaldía en manos de los mauristas (conservadores) y de los verguistas (partidarios de Joan March). A las pocas semanas, una comisión gestora presidida por el conservador Lluís Ferrer Arbona y otros regidores conservadores se hizo cargo de la gestión municipal.

En una España muy polarizada, el presidente de la República, Niceto Alcalá-Zamora, disolvió temerariamente las Cortes Generales a finales de 1935 y convocó elecciones generales para febrero del año siguiente. Esto suponía una invitación al enfrentamiento de los dos bloques políticos. En Palma y en todas las Islas Baleares, volvió a ganar la alianza de derechas, mientras que a escala de Estado español recibió más apoyo la coalición electoral de los partidos políticos de izquierdas, conocida como el Frente Popular.

Si analizamos la distribución geográfica del voto de las elecciones generales de 1936 en los diferentes distritos de Palma, veremos como la sociología del voto que constató Antoni Marimon en las elecciones municipales de 1917 se repetía. En febrero de 1936, las derechas ganaban en siete de los nuevo distritos. El Frente Popular sólo se impuso en los dos barrios donde se concentraba la industria: Santa Catalina y Levante.

La derecha maurista, moderada y católica, que en cierto modo había sido abierta a la Segunda República y al regionalismo en 1931, se fue cerrando cuando las posiciones de la derecha española se radicalizaron. Entonces apostó claramente por una alianza con la CEDA, que incluía tácitamente como líder a su máximo adversario político: Joan March. Esto supuso que el viejo y el nuevo caciquismo se presentaran unidos. En Mallorca, los resultados electorales fueron muy positivos para sus intereses. La fuerza de las organizaciones obreras y el republicanismo no fue suficiente para aguantar un embate como este.

La persona que en 1936 representaba al maurismo era Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, pariente del empresario Manuel Salas, puesto que los dos estaban casados con las hermanas Maria y Mercè Garau Tornabells. De esta familia proviene Gabriel Canyelles Fons, dirigente del Partido Popular y presidente del Gobierno Balear entre 1983 y 1995. Bartomeu Fons había apoyado a las iniciativas autonomistas, pero poco a poco marcó distancias con los catalanistas.

Dos días después de que el Frente Popular ganara las elecciones y declarara el estado de excepción en todo el estado, el nuevo gobernador civil de las Baleares restituyó las alcaldías que habían sido destituidas en octubre de 1934. Emili Darder volvió a la alcaldía de Palma, si bien entonces su estado de salud era ya muy precario. Por eso presentó la dimisión a su partido, Esquerra Republicana Balear, el 19 de junio, pero no se aceptó y permaneció en el cargo hasta el 18 de julio. Cuando volvió a la alcaldía retomó las políticas sociales y sanitarias que habían sido paralizadas, además de la búsqueda de trabajo para muchas de familias que se encontraban en precario.

En 1936 los ciudadanos de Palma continuaban con las principales aficiones, la mayoría de las cuales ya eran una pasión desde principios del siglo XX. Las más populares eran: juegos de cartas, fiestas tradicionales, teatro, música, ciclismo, toros y los caballos. A ellas se añadieron nuevos deportes, como por ejemplo el fútbol, el frontón, el tenis, las regatas y la natación.

En el ámbito cultural es importante recordar el episodio desencadenado por el escrito publicado en mayo de 1936 en la revista La Nostra Terra y titulado “Mensaje a los mallorquines”. Fue elaborado por un grupo de intelectuales catalanes y apoyado por muchas personalidades políticas. A él le siguió la “Respuesta a los catalanes”, seguramente elaborada por Miquel Ferrà y firmada por más de un centenar de intelectuales mallorquines, especialmente los llamados miembros la Escuela Mallorquina (Colom, Ferrà, Forteza, Pons, Salvà, entre otros). Todos ellos se sentían culturalmente más cercanos a Cataluña que a Madrid. Este episodio enfrentó a personas relevantes, entre las cuales se encontraban los intelectuales de Ciutat, con los hermanos Miquel y Llorenç Villalonga al frente. Ellos se opusieron a los que firmaron el manifiesto. Este episodio acabaría tristemente con venganzas y humillaciones después del golpe de estado del 18 de julio.

La vida literari de Palma estaba protagonizada en buena parte por las polémicas entorno al libro de Villalonga “Mort de Dama” que se había publicado el año 1931 y que levantó protestas de diversos grupos sociales más conservadores, heridos por la crítica que les hacía. Esta polémica cabalgaba con otra, más política que litaria, sobre la relación entre Mallorca y Cataluña, en contra del Estatuto catalán y lo que el llamaba “la política imperialista de Cataluña“, como nos cuenta Jaume Pomar en su biografía sobre Villalonga, pág. 149.

En mayo de 1936, la publicación La Nostra Terra afirmaba que las Baleares eran conocidas en toda Europa. El diario británico The Observer las denominó el mejor lugar del mundo, según una encuesta hecha a sus lectores “para descanso y receso, vida barata y tranquila, buena comida, clima perfecto, bello y variado paisaje”.

El príncipe Carlos de Suecia visitó Palma y asistió a un partido de frontón, mientras que la compañía inglesa de vapores Bibby Line establecía la capital balear como una escala de sus viajes a Oriente. Hacía pocos meses que el primer ministro del Reino Unido, Winston Churchill, había estado preparando la estrategia contra Hitler en el Hotel Formentor.

Las estancias largas o cortas en la ciudad eran frecuentes para muchos intelectuales europeos. En Palma se editaban dos semanarios en lengua inglesa: Palma Post y Majorca Sun and Spanish News; uno en francés: Le Jeudi; y dos semanarios y un diario en alemán: Der Insel, Die Voche y Der Herold.

Toni Capella – en un documento inédito- nos dice: “La aportación de los intelectuales y artistas extranjeros que pululaban por Ciutat fue enriquecedora. Se respiraba un ambiente cultural extraordinario y muy activo. había conferencias, tertulias, exposiciones (en las galerías Costa, Nell y en el Círculo Mallorquín), presentaciones de libros: el del mismo Bernanos, “Journal d’un curé de campagne” que acababa de ser un gran éxito de crítica y ventas en Francia. El acto, que concentró toda la intelectualidad del momento, tuvo lugar en el Gran Hotel apenas el día antes de que estallara el Movimiento. El 18 de julio va estalló la Guerra civil. Fue el principio del fin para aquella Palma multinacional y cosmopolita de la cual habla Villalonga. En un par de meses, de aquel grupo de extranjeros que vivía en la ciudad, no quedó ninguno. Ni residentes ni refugiados. Los primeros volvieron a su país de origen; los segundos no tenían donde volver y partieron hacia un destino incierto.”

Uno de los cambios más relevantes en esta época turbulenta de la historia de Palma fue la entrada en política de las mujeres. Cómo ya hemos visto, en Ciutat se incorporaron despacio al trabajo industrial, a la enseñanza y, finalmente, a la política. Pudieron votar por primera vez en las elecciones generales de 1933. A partir de aquí, el activismo político creció y surgieron muchas organizaciones femeninas tanto pro-republicanas como conservadoras. El 8 de marzo de 1936 en la casa del Pueblo hubo un encuentro de organizaciones de izquierda que agrupó a 2.000 mujeres, entre las cuales hay que destacar a Aurora Picornell, que encabezaba la lucha comunista, y a la farmacéutica Maria Plaza, mujer del líder socialista Andreu Crespí. Desgraciadamente, Aurora Picornell pagó con su vida el compromiso con la defensa de los derechos de las mujeres y los valores republicanos. Fue asesinada por los franquistas en 1937.

Como en una de aquellas películas de Alfred Hitchcock, Palma vivía una doble vida en las semanas anteriores a la Guerra Civil. Era una ciudad en la que parecía que no pasaba nada y que todo era normal. Según el noticiario de mayo de 1936 de La Nostra Terra así lo parecía. Esta revista se hacía eco de la actualidad y destacaba la visita de 25 estudiantes de medicina de Montpellier en Palma, la inauguración de las escuelas de Algaida y es Llombards, en el término de Santanyí. Una comisión municipal del Ayuntamiento de Palma encabezada por el alcalde fue a Madrid a buscar recursos para hacer las obras públicas pendientes y más importantes para la ciudad, como por ejemplo el mercado del Olivar. En aquellas fechas, se restablecía el servicio aéreo entre Palma y Barcelona con un vuelo diario que salía de Son Sant Joan a las 10 de la mañana y volvía desde el Prat de Llobregat a las 11,55 h. La imagen de Emili Darder y el general Goded, vestido paisano y visitando de una manera relajada una escuela infantil, también contribuía a crear esta impresión de normalidad.

Pero bajo esta calma, las fuerzas golpistas tenían su agenda secreta. Estaban dispuestas a poner fin a la Segunda República e implantar un régimen militar. El mes de junio de 1936, Palma vivió algunas señales de la tragedia que vendría en breve. En la serie de artículos sobre la Segunda República que Joan Mas publicó en Diario de Mallorca el 2006, nos explica que el 4 de junio explotó una bomba en la Casa del Pueblo de Palma y causó cinco heridos graves. Los autores del atentado fueron los falangistas, entonces minoritarios pero muy radicalizados y con fácil acceso a armas y a explosivos por su conexión con los militares antirepublicanos. La izquierda reaccionó con una huelga general que tuvo bastante éxito. Una minoría violenta salió de la manifestación y atacó las iglesias de Sant Jaume y Santa Fe de la Calatrava. Los dos incendios causaron muchos desperfectos. Uno de los falangistas detenidos por el atentado contra la Casa del Pueblo era el asturiano Canuto Boloqui. Fue liberado poco después e hizo carrera política. Se convirtió en jefe de la Falange Española en las islas Baleares hasta 1941. Posteriormente ejerció de delegado provincial de Vivienda. Murió en Palma en 1984. Nunca fue juzgado por el atentado contra la Casa del Pueblo.

Mapa de Palma, en torno a los años 1900-1930. Elaboración de Joseba Dañobeitia y Pilar Buendia para Palma XXI.

[:]

Revisat per

Joan Mas

Joan Mas Quetglas nació en Establiments (Palma) en 1965. Es autor de los ensayos Història de la ciutat de Palma (1998), Els mallorquins de Franco (2003), de la guía Palma amb bicicleta y de la novela L’illa sense memòria (2012), premio Vila de Lloseta.

Fonts consultades:

Referencias bibliográficas

CABRERA, Mercedes: “Juan March (1880-1962)”. Madrid: Marcial Pons, 2011
Capellà Toni: “Palma 1930 -1936. Residents, immigrants i refugiats”. Escrit inèdit. 2017
Cirer, Joan Carles: “Aproximación a la ideología económica del general Franco a través de una entrevista mantenida en 1934”. HAOL, núm. 18 (Invierno, 2009), 105-115
Company, Arnau: “Emili Darder Canaves. El darrer batle republicà de Palma” Palma: Ajuntament de Palma, 2008.
Company, Arnau i Serra, Sebastià, coordinació: “La Segona República”; XXV Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma, del 22 al 24 de novembre de 2006 ;
Company, Arnau: “Entorn a la historiografia sobre la Segona República a Mallorca: un estat de la qüestió”. Palma, IEB, 2007.
Del Hoyo, X. i Company, A.: Introducció de “Palma 1931-36. Evolució de la ciutat a través de la imatge”. Palma, IEB, 2005.
Ferrer, Pere: “Joan March : el hombre más misterioso del mundo”. Barcelona, Zeta, 2010
Font Jaume, Alexandre: “Alexandre Jaume Rosselló.( 1879-1937)”. Palma: Lleonard Muntaner, 2011.
Ginard David: “Aurora Picornell (1912-1937) : de la història al símbol”. Palma, Documenta Balear, 2016.
Llull, Anselm: “El mallorquinisme polític (1840-1936) : del regionalisme al nacionalisme”. Edicions catalanes de Paris, 1975.
Marimon, Antoni: Les eleccions del bloc assembleista. Randa, número 77 pàgines 117-130.
Mas Quetglas, Joan: “Història de la ciutat de Palma”. Mallorca : Moll, 1998.
Mas Quetglas, Joan: “Días de fúria”. Diario de Mallorca 9-07-2006
Massot i Muntaner, Josep: “Església i Societat a la Mallorca del segle XX”. Barcelona, Curial, 1977.
“Missatge als Mallorquins”: La Nostra Terra, maig del 1936, pàg. 197
Oliver Araujo, Joan: “Las elecciones del Frente Popular en Baleares”. Palma”. Cuadernos de la Facultad de Derecho núm. 13, 1986.
Payne, Stanley G.: “El camino al 18 de julio : la erosión de la democracia en España (diciembre de 1935-julio de 1936) ”. Madrid: Espasa, 2016.
Peñarrubia i Marquès, Isabel: “Moviment feminista i sufragi a Mallorca (segle XX)”. Quaderns d’Història Contemporània de les Balears, núm. 57. Palma, Documenta Balear, 2008.
Pomar Llambias , Jaume. La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga.Editorial Moll 1995.
Rosselló, Pere: “Cultura i Literatura a Mallorca durant la Segona República”. XXV jornades d’estudis històrics locals. Palma: IEB, 2006.
Santacreu, J.M. “La segona República. Solució democràtica a la crisi de l’estat liberal”. XXV jornades d’estudis històrics locals. Palma: IEB, 2006.
Valles, M.: “Churchill preparó en Mallorca la guerra secreta contra Hitler”. Diari de Mallorca, 21-01- 2018.

 

Referencies en páginas web
Sobre l’entorn de Joan March.
https://www.fideus.com/Marc%20h%20-%20memoria%20-%2001.htm
Contra Joan March al Parlament espanyol
http://www.congreso.es/est_sesiones/ el dia 14 de juny de 1932.
Sobre el personatge de Joan March
http://www.canverga.com/elpersonaje.pdf
SOBRE LA PRENSA REPUBLICANA EN MALLORCA DURANTE LA SEGUNDA REPÚBLICA
Arnau Company Matas i Sebastià Serra Busquets
https://idus.us.es/xmlui/bitstream/handle/11441/61290/Sebastia%20Serra%20y%20Arnau%20Company.pdf?sequence=1&isAllowed=y
La situació econòmica. 1931-36, segons Bartomeu Barceló.
https://www.fideus.com/memoria%203%20-%20economia.htm
La situació de la dona a Ciutat.
http://www.iefc.cat/documentacio/galeria-la-mirada-dels-nostres-avis/pages/ACM-3-10-cast.php
Sobre Miquel Ferrà
https://ultimahora.es/vips/quien-es-quien/2010/09/25/1462/francesc-llado-miquel-ferra-fue-una-persona-extremadamente-civica.html
https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Ferr%C3%A0_i_Juan
Sobre Emili Darder
http://www.fundacioemilidarder.cat/pagina.php?Cod_fam=1&Cod_sub=3
Sobre Bernat Jofre
https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_Jofre_Roca
Sobre la Revolució d’Octubre del 34
https://es.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3n_de_1934
Les dones entren en política. Aurora Picornell i Maria Plaza
http://www.dbd.cat/fitxa_biografies.php?id=290

 

Imagen de cabecera: Emili Darder. Fons Rul·lan.