Les dones de Palma sota el franquisme

“Les dones de Ciutat protagonitzen bona part de la vida social, però no de la política. A principis del segle XX, les dones de Palma estaven encara molt lluny de l’emancipació i la llibertat, cosa que avui en dia és un fet normalitzat. Escassíssimes dones tenien la possibilitat de gaudir d’una vida social, pública. L’accés a la cultura era gairebé nul i el fet que pogués ser independent ni tan sols es plantejava. Les poquíssimes dones que accedien a la cultura eren les que naixien en famílies burgeses o benestants.”

Així començàvem un dels capítols dedicats a les dones dels anys 20, en la segona part de la nostra biografia. En els anys 40 i 50, després de la guerra civil i amb un franquisme tancat i dominant, la situació de les dones a Palma havia empitjorat. Segurament varen ser les que s’endugueren pitjor part de la repressió franquista, contra la seva emancipació i contra les seves llibertats polítiques. Així i tot, les dones progressistes, republicanes i feministes de Palma mai es varen donar per vençudes.

Dues eren les idees dominants de la ideologia franquista que expandia per tot arreu la Secció Femenina de la Falange: en primer lloc, el paper de les dones era gestionar casa seva, cuidar-se dels infants i satisfer submisament al marit; la segona premissa era la de participar en activats socials a través de la secció femenina i l’auxili social per enfortir la Falange. La seva iniciativa política i tots els drets conquerits els anys anteriors, especialment els de la Segona República, havien estat eliminats i les dones varen fer un retrocés de 30 anys.

En els anys 60, quan comença el Big Bang turístic, les dones es van incorporant al món del treball, sobretot als serveis turístics i domèstics. Com ens diu Roger Martínez a l’estudi titulat El paper de la dona durant el franquisme: “El 1961 amb la “Ley de derechos políticos sociales y de trabajo de la mujer”, s’anul·len les prohibicions com la de què la dona no pogués treballar de nit i es permet que accedeixi a moltes feines que abans li eren vetades. Es manté, però, el fet que no poguessin accedir a certes feines, com ara la de jutgessa.”

Malgrat que jurídicament se li reconeixen els drets històrics, molt especialment el de la separació de béns a partir de la compilació de drets i normes que es fa el mateix any 1961, com senyala Liliana Mijancos “[…] no obstante, ambos autores afirman ser innegable que el régimen de separación de bienes ha prestado un gran servicio a la sociedad mallorquina, ya que ha permitido el pleno reconocimiento de la capacidad de obrar de la mujer casada, en contraposición con lo que pasaba, hace pocos años, en la mayoría de las regiones españolas”, les dones no podien fer quasi res sense permís del seu marit.

El contacte amb el món turístic va fer canviar a poc a poc les normes de conducta, fins en aquell moment molt dominades pel poder econòmic i jurídic que tenien els homes sobre les dones. La moral sexual anava canviant d’una manera irreversible pels interessos del negoci turístic. Així ens ho recorda Tomeu Canyelles: “El primer cop que es va poder veure un biquini a les pantalles dels cinemes mallorquins fou, precisament, a una pel·lícula rodada íntegrament a l’illa: “Bahía de Palma”… De forma excepcional, la controvertida peça de bany havia superat el filtre de la censura franquista a un rodatge que tenia com a objectiu principal la promoció turística de l’illa” (pàg. 40).

El coneixement i el contacte directe amb les condicions de les dones de països europeus, així com la imatge pública de moltes dones famoses que venien a Palma, va ajudar a transformar lentament les relacions entre homes i dones en molt pocs anys. Aquesta transformació econòmica i social va ser aprofitada per les dones en el seu favor.

Així i tot, eren escassíssimes les dones que tenien la possibilitat de gaudir d’una vida social pública. Eren una minoria que es dedicava a la vida artística o a l’ensenyament. En el món literari ens trobam amb magnífiques escriptores que en els anys 60 comencen la seva carrera però que ja tenen una gran qualitat artística, com Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Cati Juan, Maria Dolors Llorente o Margarida Magraner de Serra (arran del seu primer llibre, “Poemes en quatre temps”, de 1958).

Cati Juan va iniciar-se amb la novel·la “Ropa Tendida”, que va competir fins al final amb Llorenç Villalonga en els premis Ciutat de Palma de 1958. A la primera novel·la li seguiren altres cinc, a més d’altres llibres sobre gastronomia, matèria en la qual es va especialitzar. Cati Juan va ser també una excel·lent pintora amb nombroses exposicions al llarg de la seva vida, tant aquí a Palma com en altres indrets del món. El 2007 va rebre el Premi Ramon Llull de la mà del nostre Govern.

També en aquells anys sorgiren dues escriptores que han tengut una llarga carrera professional d’èxit. Algunes foren premis Ciutat de Palma, com Maria Dolors Llorente el 1963 amb l’obra “La casa Desmur”, d’influència villalonguiana. O també Antònia Vicens, que fou el 1981 Premi Ciutat de Palma de novel·la amb “Quilòmetres de tul per a un petit cadàver”. Vicens ja havia obtingut el premi Sant Jordi el 67 i obtindria el premi nacional de poesia recentment, el 2018. Maria Antònia Oliver va presentar amb 23 anys la seva primera novel·la, “Cròniques d’un mig estiu”. Nascuda a Manacor, va tenir un mestre en Llorenç Villalonga, que veia com la seva crítica a tot el nou món que creava el fenomen turístic de masses tenia els seus seguidors.

Dins el món de la cultura cal esmentar també a Aina Moll, que va començar la seva professió de filòloga de la mà del seu pare, Francesc de Borja Moll, en el treball del Diccionari. De seguida va iniciar la seva pròpia carrera en el món de la política lingüística, tan important ja en el temps de la democràcia. També fou important l’activitat cultural d’Encarnació Viñas, sobretot pel que fa a la implantació del català a l’ensenyament a través del teatre i en tasques de suport a l’Obra Cultural Balear (especialment quan el seu marit, Josep M. Llompart, en va ser president).

La primera gran escultura que es veu quan entram a Palma per l’autovia de Llevant és un homenatge de la ciutat a Costa i Llobera. Una escultura d’uns quatre metres d’alçada que representa Nuredduna, el conegut personatge d’un poema de Costa. L’escultura és de Remigia Caubet, una dona important en el món de la cultura dels anys 60 i 70.

Dues dones dominaren l’escena teatral en dos moments diferents de la història de la ciutat. Una va ser Cristina Valls, la dama del teatre mallorquí. La seva popularitat arribà a ser molt extensa al capdavant de la companyia Artis on va aprendre a actuar Xesc Forteza i molts altres actors. El desembre de 1971 el Ple Municipal li atorgà la Medalla de Plata de la Ciutat per la seva trajectòria artística.

L’altra actriu popular d’aquells anys va ser Margalida Llobera Llompart, més coneguda per Marga Luz, que abans de començar a fer feina en el teatre amb Xesc Forteza, actuaria a la sala Tito’s i seria Miss Balears, el 1961. El 1966 començarà una llarga trajectòria com a cantant amb Els Valldemossa. Després de la seva mort, l’Ajuntament de Palma posà el seu nom a un carrer de Ciutat.

Maruja Nicolau el 1962 es farà popular, ja que serà nomenada Miss Europa i rebuda per la Ciutat com una heroïna a la plaça de Cort, a un acte emotiu que representava en certa manera l’orgull de moltes dones de ciutat. Casada amb Martí Mora, el porter del R.C.D. Mallorca, formaran una parella molt popular, present en moltes activitats solidàries de la ciutat, recavant una gran estima de molta gent.

Hi ha moltes altres dones de ciutat que en aquells anys 60 tenien una forta personalitat i, pels seus propis mèrits, una gran influència sobre altres persones o personatges, com el cas de Pilar Juncosa, suport imprescindible de la feina de Joan Miró; o com Leonor March, que va seguir moltes accions benèfiques que havia posat en marxa el seu marit Bartomeu March Servera; Maria Plaza, la mare d’Andreu Crespí, farmacèutica de la Calatrava, molt reconeguda per la seva feina social; Margalida Barceló, propietària de l’Hotel Albatros, empresària turística que va tenir una especial dedicació a recolzar les poques dones empresàries del seu temps.

Cal esmentar en la feina ja més política a Malena Juan Marqués, pionera en el suport als sindicats i a les dones treballadores d’hostaleria en els inicis del turisme. Ella, amb Maria Bonnín, varen fundar l’entitat “Mar 6” per formar a les dones que s’incorporaven a l’hostaleria i defensar els seus drets, com a la famosa vaga de l’Hotel Bellver el 1974, per la que va ser expulsada de la seva feina juntament amb Carmen Écija.

També hem de fer una referència especial a Francisca Bosch Bauzà, ja que va ser Secretària general del PCE a les Illes Balears, una cosa bastant excepcional en l’Espanya d’aquell temps i en el camp de la política partidista, en un moment en què el PCE era el partit més fort i el més compromès en la lluita antifranquista a Balears.

Com hem vist, hi havia moltes dones a Ciutat que feien una revolució personal però que també canviaven costums i obrien camí al compromís polític i al feminisme que vendrà amb més força la dècada dels 70.