La ciutat dels vencedors

Mentre els vençuts eren afusellats, empresonats, s’amagaven o emigraven, altres feien projectes per aconseguir els seus objectius. L’obra pública i privada era estimulada per les autoritats, però la realitat s’imposava i veurem com la construcció anirà minvant durant els primers anys 40 d’una manera molt preocupant, una mostra més que l’economia de Ciutat s’havia trencat. Els problemes dels soldats que tornaven de la guerra sense res a fer i la manca d’aliments i materials de tota mena a causa de la intensa crisi econòmica, es feien cada vegada més angoixants als inicis dels anys 40, amb la guerra europea molt present.

La crítica econòmica de la gestió republicana contrastava amb el dinamisme edificador de la ciutat. Del 1931 al 36 es varen registrar a l‘Ajuntament de Palma 2861 sol·licituds de llicència d’obra signades per arquitectes. Era una quantitat molt important, més del doble dels cinc anys anteriors. Durant la guerra civil, del 36 al 39 baixarà però es mantindrà a un ritme alt amb 2473 sol·licituds. La caiguda forta serà entre 1940 i el 1945. L’any 1940 es registraven 525 sol·licituds de llicència d’obra i el 1945 ja només eren 128. En total es sol·licitaran en aquests cinc anys 1727 llicències, quantitat similar als anys 20. (1)

En la dècada dels anys 30, alternant amb els eclecticismes i regionalismes, es construeix de manera tan significativa que deixarà empremta a la ciutat una obra privada lligada al nou corrent arquitectònic racionalista, feta sobretot pels nous arquitectes com Carles Garau (Casa Bonet), Josep Oleza (Casa Castanyer), Enric Juncosa (Casa Ques), Francesc Casas (Casa Mayol) i Guillem Muntaner (Casa Alcover). En l’àmbit de l’obra pública, destaca, de la mà de Guillem Forteza i el seus col·laboradors Carles Hack i Miquel Fullana, l’edifici de l’escola Jaume I, coneguda per “Escola de Sa Feixina”

Durant la guerra civil, mentre governava la ciutat el batle militar Mateo Zaforteza Musoles, es construeixen alguns edificis rellevants d’estil racionalista que encara queden en peu, com per exemple el quarter d’enginyers, obra de l’enginyer militar Baltasar Montaner, que es va començar a construir el 1937 i acabà el 45. L’edifici està situat a l’actual Avinguda Gabriel Alomar i Villalonga -paradoxes de la història-. Com bé demostra Gabriel Bibiloni al seu llibre Els Carrers de Palma, la història anirà canviant i els noms dels carrers també, noms de persones protagonistes de Ciutat, de vegades contraposades ideològicament hauran de conviure en el futur, testimonis vius d’un passat .

En aquest entorn de la postguerra, Joan March Ordinas tornarà a donar la campanada amb la construcció del que des de llavors s’anomenà Palau March, ara seu de la Fundació Bartolomé March Servera. La llegenda urbana -segurament falsa- contava que temps enrere, quan el Círculo Mallorquín, estava governat per l’elit palmesana més conservadora, no el varen deixar fer-se soci. Es diu que com a revenja, més tard March va comprar l’edifici del costat del Círculo i va construir el seu palau, on hi visqué amb la seva dona molt poc temps.

Per construir la seva casa, Joan March va utilitzar un equip de diferents col·laboradors. El qui gestionava l’operació era Emili Tramulles, director de la Banca March. El projecte arquitectònic era de Luis Gutiérrez Soto, en el que es veuen les influències dels treballs previs de Guillem Forteza que va fer per March l’any 1935, com diu la placa que figura a l’edifici i com es pot veure al dibuix de la façana que es troba al llibre de Miquel Segui (pàg. 157). Forteza, a principis de 1940, ja amb la salut molt delicada, era el que signava com a delegat i col·laborador de Gutiérrez Soto una petició a l’Ajuntament per agilitzar la llicència d’obra. (2)

El Palau March s’edificà en un solar al costat del Círculo Mallorquín en el que hi havia construccions anteriors i que fins ara no hem pogut saber qui eren els propietaris i qui va vendre a Joan March. El projecte va ser visat pel Colegio Oficial de Arquitectos de Catalunya y Baleares el 9 de març de 1940 amb el títol: “La construcció de un hotel particular para don Juan March en Palma de Mallorca”. Governava la ciutat el militar i falangista Gabriel Riera Alemany.

Tota la ciutat sabia de l’obra que feia Joan March, de “aspecto grandioso” segons l’expressió de l’arquitecte municipal Jaume Alenyar que va signar el permís d’obres. Per indicacions fetes a l’informe municipal del mateix Alenyar, Joan March va haver de comprar per 14.597 pessetes a l’Ajuntament, un tros de solar públic per poder continuar, fins a les escales que duen a la Seu, el pòrtic d’ús públic que començava al principi del carrer de l’ara anomenat Palau Reial i abans General Goded. Hem de recordar que el solar on es va construir l’antic Círculo Mallorquín, ara seu del Parlament, també era de l’Ajuntament de Palma, fruit de la desamortització i destrucció del conjunt conventual de Santo Domingo.

L’obra, de la que avui en dia no tenim cap testimoni fotogràfic, va durar quatre anys i va consistir en un conjunt d’intervencions molt especials, com era l’obra mural de José María Sert i la decoració interior en la qual va col·laborar intensament l’antiquari Josep Costa, bon amic de Gabriel Alomar. Sobre l’edifici podem llegir una breu referència a la web de la Fundació March:

“En el edificio domina el lenguaje historicista, con fuertes influencias de los palacios barrocos mallorquines e italianos. También destacan la calidad de los materiales utilizados y la riqueza y variedad de las decoraciones donde tuvo un notable papel el arquitecto Gabriel Alomar Esteve, que actuó como director de las obras”.

Luis Gutiérrez Soto era un arquitecte nascut, format i arrelat a Madrid. Era molt conegut i prolífic, ja que va arribar a signar més de 600 obres. Curiosament també va ser jugador de futbol del Reial Madrid i sembla que marcava molts gols, per això l’anomenaven el “Pichichi” de l’arquitectura. A més del projecte del Palau March, va fer el del Palau Veri que no s’arribà a fer. Més tard a Mallorca va fer algunes cases privades a Formentor i als inicis del boom turístic va reformar l’Hotel Victòria i va construir l’Hotel Fènix al passeig marítim.

De la col·laboració d’Alomar en les obres del Palau no hem trobat cap documentació, excepte en les memòries del mateix Alomar en les que diu, criticant la vanitat professional de Gutiérrez Soto, que va haver d’encarregar-se dels cortinatges d’escaiola que cobreixen els murs de la sala de música imaginada per Sert. Els comentaris a la seva obra del palau del mateix Gutiérrez Soto no reflecteixen cap col·laboració d’Alomar:

“Al acabar la obra, me hicieron un homenaje inolvidable, todos los que en ella intervinieron: constructor, canteros carpineros, decoradores , incluso Sert, el gran pintor que decoró el techo de la escalera y el gran salón de musica, y en el que , por su carácter exclusivista tuve mil peripecias jocosas en el transcurso de las obras”.

El 24 de gener de 1946 el Palau fou inaugurat, segons explica el diari Última Hora: “El banquero mallorquín don Juan March Ordinas dio ayer una fiesta íntima en su nuevo Palacio de la calle Conquistador (…) Los invitados recorrieron todas las salas del nuevo edificio, realmente espléndido y suntuoso”.

L’obra de March no va ser l’única de gran dimensió que es va fer en aquells primers anys de postguerra, però segurament va ser la més important. El control militar i falangista de les institucions de Ciutat era total, però encara que s’ha volgut veure un impacte ideològic del nou règim franquista sobre l’arquitectura, no està gens clar que a Palma el nou règim hi afectés cap obra rellevant d’aquell temps, exceptuant el monument de Sa Feixina, del que parlarem més endavant. Com diu Miguel Segui citant a Lluís Domènech:

“La posguerra, como secuela del hecho irracional y lamentable de la guerra, no genera una arquitectura directa e íntimamente solidaria con el Régimen vencedor y desgajada del tronco que podríamos llamar tradición moderna de la arquitectura. Hubo, eso sí, un intento de definir una arquitectura para el nuevo Estado, pero esta tendencia fue débil y confusa en el panorama, ya de por sí caótico, en el que se movía la propia cultura, y la definición ideológica no se corresponde en esta época, como en tantas otras, con los símbolos que ciertos lenguajes arquitectónicos pretendían representar.”

Els arquitectes que feien més obra els anys 40 eren, per aquest ordre: Enric Juncosa, Carles Garau, Guillem Muntaner, Guillem Forteza, Francesc Casas, Josep d’Oleza, Garcia Ruiz i Gabriel Alomar. Els arquitectes que havien liderat l’etapa anterior a la guerra civil, anaven minvant la seva obra per diferents raons d’edat, malaltia o mort. Gaspar Bennàsar va morir el 1932 i Francesc Roca el 1940. Guillem Forteza va anar deixant la seva feina en mans del seu col·laborador Carles Hack, mentre que Jaume Alenyar feia poca feina i seguia essent l’arquitecte municipal principal.

Aproximadament, fins a la meitat de la dècada dels 40 es va fer obra d’orientació racionalista. Al modernisme, que ja havia tingut el seu moment els anys 20 com a cànon estètic de l’arquitectura, li seguirà els anys 30, convivint amb els eclecticismes i les alternances estilístiques, l’arquitectura de caràcter racionalista. Aquesta arquitectura tindrà com a referència el GATEPAC barcelonès i l’escola de la Bauhaus alemanya.

Durant aquells anys es va fer sobretot arquitectura privada per a ús particular, però també algunes iniciatives públiques importants, moltes d’elles encara dins la ciutat antiga. Una de molt important, que va passar una mica desapercebuda, va ser la declaració de monument històric-artístic la Murada de la Mar:

“La Muralla del Mar es el único resto del recinto del siglo XVI que se conserva y aunque como tal elemento artístico en sí, o por los detalles que contiene, no ofrezca especial interés, es cierto que lo ofrece como formando parte de un interesante conjunto urbano en unión de monumentos tan importantes como la Catedral y el Palacio de la Almudaina, a los que sirve de basamento” .

Com explica Pilar Simón al seu estudi sobre l’evolució de les actuacions a la murada al llarg del segle XX, el Ministeri d’Educació Nacional passaria a exercir la tutela del monument, mitjançant decret de 21 de setembre de 1942.

Quant als edificis públics, cal destacar que arquitectes consagrats també varen fer alguna obra pública. Francesc Casas intervingué en la delegació d’hisenda i en l’Edifici per a la Comandància de Marina en el passeig Sagrera. També va fer –encara que per encàrrec privat i una mica més tard– l’Hotel Maricel a Ca’s Català. L’arquitecte Cases Lamolla, va fer l’edifici de Correus juntament amb l’enginyer Francesc Pou, mentre que Guillem Forteza feia el mercat de Pere Garau.

Carlos Garau Tornabells, arquitecte molt actiu, feia molta obra particular i alguna privada d’ús públic com la Clínica Rotger del carrer General Riera que ara ja no existeix, en el temps que el seu cunyat i adversari històric de Joan March, Manuel Salas Sureda, moria a Palma el 1942. També va ser l’arquitecte de l’Estadi Lluís Sitjar, així com de la Casa Provincial de la Infància, també al carrer General Riera. En aquesta zona de la ciutat i juntament amb altres edificacions de diferents èpoques , es va anar configurant una “ciutat assistencial” que encara perdura. Totes aquestes edificacions eren a l’Eixample, que creixia molt caòticament.

Antonio Garcia-Ruiz Rosselló, militar i arquitecte, fill del militar del qual ja hem parlat molt perquè va ser el Governador Civil durant els primers mesos el Cop d’Estat, va fer la Sala Augusta, on havia estat la presó de Can Mir, a l’Avinguda que actualment encara du el nom de Juan March Ordinas. També l’enginyer militar Baltasar Montaner del que ja hem parlat , va dirigir les obres de l’hospital de Sant Joan de Déu a vorera del mar, projectat el 1942 per Sixto Illescas Mirosa, antic membre del GATEPAC.

Durant aquests anys de postguerra Joan March i Gabriel Alomar aniran construint una amistat degut a   les feines que els March li van encarregant al llarg dels anys. La primera important a 1942 serà la reforma del palau de Can Ayamans de Lloseta i poc després la reforma de S’Avall. Més tard trobarem a Joan March i Gabriel Alomar col·laborant en la reforma de l’interior de Palma, el projecte urbanístic més important de la postguerra i del que parlarem al següent capítol.