La ciutat de Palma, republicana per primera vegada.

Les successives lluites entre liberals i conservadors, entre republicans i monàrquics, amb moltes variants i grups de tota condició, va donar peu a un altre cop revolucionari que va posar al front de l’Ajuntament als republicans, després de la caiguda de la monarquia d’Isabel II.

Durant els 6 anys que durà aquest període – anomenat el Sexenni Revolucionari – Palma va tenir sis batlles. Entre tots ells va destacar el que va governar durant tres anys, Rafel Manera del partit Republicà Federal, partit liderat a Espanya per Francesc Pi i Maragall.

Rafael Manera era metge i maçó, fou el primer batlle escollit per sufragi universal masculí, segons la constitució de 1869. En tan poc temps es va destacar per iniciatives educatives i sanitàries, com feria durant la segona república un altre metge: Emili Darder. Impulsà reformes urbanistes importants com l’obertura del carrer de Conquistador i sobretot l’esbucament de la murada marítima davant la Llotja fins a la porta d’entrada principal del moll de Palma. Va ser diputat a Corts el 1873 i, lamentablement, ja retirat de la política, es va suïcidar el 1890 probablement per problemes econòmics.

El període revolucionari va durar només sis anys, dels quals 11 mesos varen ser els de la brevíssima Primera República Espanyola. Després tornaren els Borbons: començava el període anomenat de la Restauració que duraria fins a la Segona República, el 1931.

La història de Palma contemporània no s’entén sense l’experiència del Sexenni Democràtic (1868-74). El projecte liberal de la ciutat patirà una primera crisi a partir de 1869. La nova burgesia industrial estava afeblida i dividida durant l’anomenada “febre d’or” degut sobretot a la inversió de capital que provinent de les colònies revoltades es refugiava en molts dels negocis de Ciutat.

Hi havia un canvi generacional, una desafecció de la classe política dirigent, precisament perquè les elits econòmiques i un sector encara ben viu de la noblesa local, deixaren les classes populars a la intempèrie, provocant l’escepticisme, respecte a la bondat de les intencions del projecte liberal per a la Ciutat. En canvi, el pensament liberal de Ciutat va sostenir la tesi del fracàs del model laïcista i republicà, i es va reafirmar en la idea que el progrés s’havia de regular i controlar. El republicanisme federal promogué un rebuig al centralisme que s’expressà, per exemple, amb les crítiques al servei militar obligatori o la campanya contra els diputats “cuneros“, aquells candidats electorals que anomenava el partit des de Madrid i que no eren nascuts ni tenien en moltes ocasions cap relació amb la província per on es presentaven.

Els intel·lectuals de la Restauració ens oferiren una versió radical i revolucionària d’aquest període, com es reflecteix al llibre Treinta años de Provincia, de Miquel dels Sants Oliver. Ja es començava a mostrar una societat amb dos contrapesos que anirien cobrant cada vegada més força: els tradicionalistes que volien tornar al passat i els obreristes que volien canvis radicals. Vet aquí el pensament dels republicans:

“Escuelas, cajas de ahorro, vapores, carreterras, ferrocarriles y fábricas es lo que Mallorca necesita. Con esto y menos curas de los que hay, pronto se veria la isla libre de la ignorancia y del carlismo que la envilece“.

Extret del periòdic El iris del pueblo. Citat per Catalina Martorell

Algunes d’aquestes idees es varen fer realitat i altres quedaren al calaix. Més tard, a principis de segle, republicans i liberals coincidiran en l’enderrocament de les murades. El moviment obrerista començava a ser una realitat, producte de la incipient industrialització de Ciutat. Des de Palma es feren sentir veus autoritzades, com ara la de Francesc Tomàs, obrerista internacionalista que editava El obrero, publicació que arribà fins i tot a les mans d’en Karl Marx. Per primera vegada, algunes dones s’atreviren a expressar les seves opinions polítiques en públic, per exemple l’obrera Magdalena Bonet. Haurem d’esperar fins a la segona república perquè les dones de Palma poguessin votar.

El Sexenni revolucionari serví per experimentar, per provar, però també per impulsar noves polítiques urbanístiques, socials i culturals que a la llarga s’anirien consolidant. L’experiència del Sexenni significà un punt d’inflexió per la cultura liberal palmesana, burgesa i d’ordre, ja que quedà estigmatitzada i també es produí una diversificació de la premsa publicada a Palma, amb orientacions polítiques molt diferents.

Totes aquestes transformacions urbanes encara són visibles, com la urbanització de Santa Catalina, influenciada per l’Ildefons Cerdà de Barcelona, i que ningú podria imaginar aquells dies que un dia seria un dels barris mes de moda de la ciutat d’avui i uns dels barris més gentrificats.

Els debats urbanístics que es traslladaven a l’interior del Consistori de Palma deixaren a les clares l’esperit intensament viu i dinàmic d’una ciutat que comptava amb una musculatura preparada per plantar cara a la modernitat.

Sabem, tanmateix, que durant aquests anys Palma generà il·lusions i propostes d’un gran interès, moltes de les quals eren debatudes en profunditat entre els socis de l’Ateneu Balear o entre els activistes del Círculo Mallorquín, llavors el casino liberal progressista, on es projectaren les polítiques més arriscades i amb més calat cultural de la Ciutat.
Palma era ja una ciutat moderna però insegura, amb una capacitat d’inversió pública insuficient i molt afectada per la passa de pesta groga de 1870. De fet, l’Ajuntament de Palma, amb governs inestables i poc constants, no va ser mai capaç de liderar els canvis que ell mateix aprovava, fenomen que veurem repetit fins avançat el segle XX.