La caiguda de l’imperi mallorquí?
Jaume Garau
Article publicat al diari Última Hora, 29/09/2020.
Els anys 60 l’economia mallorquina creixia a una velocitat mitjana del 10% anual. A l’aeroport de Son Sant Joan Passàvem d’1 milió de passatgers a 7 milions el 1973. La renda per càpita va elevar-se a la primera d’Espanya. Després de la primera crisi econòmica i turística de 1973 causada per la guerra del petroli, vàrem tornar a créixer d’una manera molt intensa i el 1989 ja estàvem en els 11.500.000 passatgers. El ritme de creixement havia baixat però encara continuava deixant molts beneficis a una majoria de la societat que invertia bàsicament en immobles i en la millora i diversificació del negoci turístic. Els diners acumulats i invertits en la construcció eren tants que la classe treballadora immigrant podia comprar un habitatge i la classe mitjana podia tenir una segona residència. D’aquesta manera el sector de la construcció va passar a ser el segon motor de l’economia mallorquina, que seguia essent la primera en renda per càpita de tot l’estat i una de les més riques d’Europa. La consciència de la necessitat d’una diversificació econòmica era gran. Així el Conseller Forcades va impulsar a mitjans dels 90 el projecte del Parc Bit per introduir Mallorca en la indústria de les noves tecnologies però va fracassar. Els mallorquins volíem més turisme i més construcció, dos negocis que dominàvem.
A principis dels anys 90, després de pocs anys de crisi econòmica mundial que ens afectà a una baixada de 400.000 passatgers, la maquinària turística va tornar a posar-se en marxa fins que arribàrem el 2001 als 19 milions de passatgers. A finals d’aquest any va començar una crisi més forta causada pels atemptats islamistes de Nova York, crisi eonòmica que durà 4 anys i en la que vàrem perdre 1.500.000 passatgers, molta ocupació i molts negocis. La intensitat aeroportuària es va recuperar mes ràpidament i el 2003 ja érem als 20 milions de passatgers.
Aquesta vegada la crisi va afectar tremendament al sector hoteler i menys al sector de la construcció. Era quan l’hoteler Barceló deia que ja feia temps que invertir en l’hostaleria mallorquina ja no era rentable i per això els grans empressaris anaven a crear nous hotels a altres llocs. Hi va haver molta anàlisi i molt debat sobre la pèrdua de la rendibilitat hotelera, la necessitat de desestacionalitzar i de diversificar. La fuita de les inversions cap al sector de la construcció era molt més rendible perquè els europeus amb la moneda única estaven molt interessats a comprar casa a Mallorca i tenir la segona residència o fer negoci amb ella. Així vàrem veure com creixia la bombolla de l’habitatge amb unes inversions multimilionàries. Fins que va arribar la crisi financera mundial del 2008 provocada per les hipoteques “basura”.
Aquesta segona crisi va ser molt pitjor que l’altre perquè va afectar molt a les economies dels nostres clients i fins al 2014 no vàrem recuperar els mateixos nombres de passatgers, però no els d’ocupació. Aquests varen tardar uns anys més. Va ser quan el turisme va créixer i es va diversificar encara mes, pujant molt els habitatges vacacionals i el turisme de creuers, de manera que arribarem el 2019 a quasi 30 milions de passatgers. El sector immobiliari va emergir com el segon motor de la nostra economia per damunt de la construcció, tot degut a la massiva venda de cases que la classe mitjana havia de descapitalitzar per continuar el seu nivell de vida anterior. També arribava la gentrificació en els barris on més compraven els estrangers d’alt poder adquisitiu.
L’escenari de 2019 era el d’una illa amb una economia de monocultiu turístic creixent, amb un medi ambient sobreexplotat i saturat, amb una societat molt precaritzada, una administració publica mot endeutada i políticament fragmentada amb 9 grups parlamentaris,. Es en aquest l’escenari en el que arribar la COVID. Com sabem la pandèmia mundial va aturar totalment la indústria turística, que després d’un respir dels mesos de juliol i agost ha tornat a paralitzar-se i amb ella tota l’economia de Mallorca. Els impactes seran molt més importants que la crisi anterior i per tant més duradors. La solució no serà fàcil ni breu. Les dimensions de la crisi fan dubtar de les nostres capacitats socials i econòmiques, però també fan dubtar de la capacitat política per sortir-ne. Tenim tots els ingredients per una caiguda profunda, si no fem alguna cosa extraordinària.
Al meu entendre aquesta cosa extraordinària es podria concretar en tres línies d’actuació. La primera és de més consens i més participació política. No val fer partidisme polític en aquest escenari. Tampoc no val marginar als col·lectius radicals de la nostra societat, sobretot perquè fa anys que avisen que anàvem en la mala direcció. La segona és que les inversions estratègiques no han d’anar a reforçar el monocultiu turístic sinó que s’han de diversificar, tenint en compte el problema del canvi climàtic i la precarietat laboral. A més, no seran suficients els diners públics nacionals, sinó que necessitarem molta inversió estrangera en projectes nous i ecològics. La tercera és que necessitam persones al capdavant d’aquesta transició econòmica que tenguin experiència amb situacions complexes com aquesta, amb les persones d’aquí no bastam. Necessitam fer fitxatges externs de gestors altament qualificats.
Això s’ha de fer ràpidament, amb determinació i amb una gran generositat per part de tota l’elit que governa Mallorca: partits polítics, empresaris, professionals, sindicats, col·lectius socials, personalitats locals i estrangeres, etc. Si no fem alguna cosa d’extraordinària i seguim la tradició dels darrers 60 anys, estarem més prop d’una caiguda exponencial cap a una situació de pobresa generalitzada.