Un nou urbanisme s’obre camí a Ciutat

La dinàmica de la legislatura del primer pacte de progrés  a l’Ajuntament de Palma i el context polític espanyol  a les eleccions municipals de 1983, va donar la victòria als socialistes per majoria absoluta, obtenint els 14 regidors necessaris per no haver de pactar amb ningú. Mentrestant, la UCD s’enfonsava, pujava AP i UM aconseguia 2 regidors. A l’esquerra del PSOE s’enfonsaven el PSM i el PCIB.

La de 1983 va ser una campanya electoral pacífica i va tenir com a nota curiosa les 12 hores del míting que va fer Jaume Santandreu, líder espiritual de la lluita contra la pobresa en aquells anys. L’Ajuntament no havia fet gaire en el camp dels serveis socials, cosa que sí que faria en la pròxima legislatura del 83 al 87, amb na Joana Gual al capdavant.

Al costat de la majoria socialista, emergí el nou partit d’UM -encara que amb un altre nom- fundat per Jeroni Alberti i que a Palma estava encapçalat per Pedro J. Morey. Com a cap de l’oposició apareixia per primera vegada Joan Fageda, que després de vuit anys seria Batle de Ciutat i ho seria durant tres legislatures. També cal ressaltar que dels 27 regidors quatre eren dones, una més que el 79, tres pel PSOE i una per AP. D’aquesta manera, les dones consolidaven la seva entrada dins la política local.

També el context polític local va canviar radicalment, ja que hi va haver eleccions autonòmiques per primera vegada i es va constituir el nou parlament. D’una manera sorprenent i contra tota lògica cultural, el primer Parlament es va instal·lar a l’edifici de la Llotja, declarat monument nacional el 1931. Una ocupació que no va funcionar massa temps, ja que uns anys més tard s’instal·laria al Círculo Mallorquín. Aquesta tendència a ocupar llocs simbòlics que tenien els nous governs democràtics, com també va passar a molts ajuntaments, mereixeria un capítol a part.

El debat electoral estava marcat, com seria habitual en altres ocasions, amb la visió tremendista del sector hoteler promulgant que tendríem una temporada turística molt dolenta. La premonició no va ser bona, ja que el tres de juny, una vegada ja estava format el govern autonòmic conservador, el mateix sector hoteler deia que tenien por que hi hagués overbooking a l’estiu. Calvià ja prenia mesures contra el happy hour. El Big bang turístic reprenia amb força.

Els resultats de les eleccions autonòmiques foren molt ajustats, ja que Canyelles guanyà Pons per 300 vots. La batalla per formar govern entre Fèlix Pons i Gabriel Canyelles va tombar cap al costat de qui més tard seria el polític més popular de la nova etapa democràtica. Això va ser possible pel pacte entre AP i UM, un pacte que diuen que es va signar a Madrid al despatx de Carlos March, nét de Joan March. La història es repetia. El maurisme de principis de segle ressorgia de la mà de Gabriel Canyelles, que era nét de Bartomeu Fons, qui fou batle de Palma i diputat i cap del maurisme durant la República (va participar en el pacte amb en Joan March per impedir que el front popular guanyés el febrer del 36). Ara, una altra vegada, els néts respectius pactaven el primer govern de dretes de la CAIB, per impedir que Fèlix Pons fos el president.

Mentrestant, la ciutat seguia amb el seu tarannà provincià i alhora cosmopolita. Venia al port un dels creuers més grans del món, el Queen Elizabeth II, amb tres mil persones entre clients i tripulants. Bruno Kreysky era rebut pel batle Aguiló a l’aeroport, encantat d’estar a Mallorca. Tot això passava mentre Margaret Thatcher obtenia una gran victòria, la primera de les moltes que vindrien després. Thatcher trencaria el pacte del sistema de benestar europeu i faria girar el capitalisme cap al neoliberalisme, ideologia que en el futur afectaria de manera intensa a ciutats com Palma.

Iniciada la nova legislatura, ja inaugurat el Parc de la Mar el 1984, el consistori es va concentrar en aprovar el nou Pla General d’Ordenació Urbana de Palma, que ja duia alguns anys preparant-se entre estudis i debats. El nou Pla, impulsat per Jaume Carbonero, Manolo Cabellos, Joana Roca i altres joves arquitectes,  naixerà d’un altre concepte d’urbanisme. El Pla havia de donar noves solucions als molts i antics problemes de la ciutat, intentar posar ordre al caos de l’eixample, equipant de manera igual a tots els barris. D’un centre històric maltractat per les contínues intervencions demolidores, havia de passar a un centre històric rehabilitat i recuperat per a tota la ciutat.

En aquells moments a Palma residien 320.000 habitants, gairebé la meitat de la població de l’illa de Mallorca. Palma s’havia convertit en una ciutat poc acollidora a causa de l’intens trànsit, el soroll, les altures excessives dels edificis que convivien amb altres més baixos, i en la que es trobaven a faltar espais lliures verds, així com equipaments escolars, sanitaris, comercials i esportius. Palma estava desorganitzada amb un centre històric bastant degradat, que concentrava la majoria de monuments, uns altres barris dormitoris, altres turístics i altres rurals. Totes aquestes zones s’estructuraven en una morfologia urbana distorsionada a causa de les diverses normatives edificatòries des del Pla de 1963 en el qual el sòl urbà permetia una  densitat de població excessiva.

El Pla de Ribas Piera no va aturar el creixement desordenat i va consolidar els polígons funcionals (industrial, sanitari, educatiu, comercial, universitari), tots al costat de la via de cintura, promovent el cotxe individual com a medi quasi exclusiu de mobilitat. La política del nou Pla General de 1985 es basà en dos principis polítics: el predomini dels interessos públics sobre els privats i el creixement urbà ordenat i planificat. Pel que feia a l’organització territorial de Palma, el Pla dividia la ciutat en 37 barris i 11 sectors. Els barris s’haurien de dotar dels equipaments mínims necessaris mitjançant la nova normativa: una escola, un mercat, un centre social, un camp de futbol i espai verd lliure. Pel que fa als sectors, hi havia d’haver: un institut, un centre sanitari, un centre assistencial, dotació administrativa, així com un poliesportiu i un parc.

En l’àmbit arquitectònic, es volia evitar que els edificis fossin substituïts per altres de major altura, mitjançant la seva rehabilitació, garantint el manteniment del patrimoni històric edificat. En l’àmbit de les infraestructures l’objectiu era millorar els serveis de les zones turístiques, solucionar les deficiències en les xarxes d’aigua i clavegueram, drenatge, depuradores, així com de la xarxa elèctrica i de gas, intentant resoldre els grans problemes d’infraestructures que existien en aquells moments.

En l’àmbit mediambiental es volia protegir els espais naturals i impedir les parcel·lacions i les edificacions urbanes a les zones rurals, mantenint les zones d’interès agrícola i ramader, així com les àrees d’interès natural i forestal, evitant també les activitats extractives que afectessin el paisatge. Hi havia una intenció en crear nous parcs i zones verdes, com per exemple: Sa Riera, Ses Estacions (en aquest moment les estacions de FEVE), Es Carnatge, Ses Fontanelles, Son Fusteret, la segona fase del Parc de la Mar, el torrent Gros i l’ampliació de Parc de Bellver fins a la via de cintura; així com la intenció de preservar la costa evitant noves edificacions en aquestes àrees. Altres zones d’Actuació Singular eren el passeig de la Costa de Llevant, el passeig de la Costa de Ponent, el parc del Polígon de Llevant, els jardins de Sa Feixina i el Polígon 2 de GESA, així com el de la Platja de Palma.

Pel que fa a la mobilitat, el Pla volia impulsar el transport públic alternatiu (que substituiria a poc a poc a l’automòbil privat), zones de vianants i carrils per a l’ús de la bicicleta. També preveia noves vies que unissin els barris perifèrics amb el Centre. La via de cintura, semicircular que envolta el nucli urbà central, havia de permetre descarregar el tràfic del Passeig Marítim i la seva distribució cap a les antigues  carreteres radials,  que van cap al centre del nucli urbà i cap a les zones industrials i de serveis. Igualment preveia la prolongació de l’autovia de Llevant fins a l’Arenal, de manera que l’accés a la Platja de Palma ja no caldria que es fes recorrent la costa i les seves platges. Seran de gran interès els eixos cívics al centre, carrers especialitzats en què l’activitat comercial i terciària serien la principal funció. El Pla de 1985 contemplava la proposta de conversió de sis carrers del dens eixample palmesà en zona de vianants per convertir-los en eixos cívics. Una proposta pensada per contrarestar la manca d’espais centrals que articulessin el barris de l’eixample, que no veuria la llum fins anys més tard i només per a dos dels sis eixos cívics proposats: el del carrer Fàbrica i, posteriorment, Blanquerna.

Pel que fa a la rehabilitació de la ciutat històrica, el Pla preveia quatre PERIs (Pla Especial de Rehabilitació Integral) dels barris més degradats del centre: el Puig de Sant Pere, es Jonquet, la Calatrava i sa Gerreria.

El PERI del barri d’origen musulmà del Puig de Sant Pere tenia l’objectiu de promoure la recuperació patrimonial (no exclusivament monumental) i la revitalització socioeconòmica. Aquest Pla ja estava iniciat degut els enfonsaments d’habitatges que hi va haver els anys setanta.

El 1985 s’aprova el PERI d’es Jonquet. En aquest barri exterior a l’antic recinte emmurallat, d’igual manera que al del Puig de Sant Pere es va emprendre  una important promoció pública d’habitatges amb l’objectiu de donar reallotjament a la població resident, a més dels habituals projectes de recuperació patrimonial i de dotació d’equipaments, en un debat que encara continua obert.

El PERI de la Calatrava, que no s’aprovà fins al 1991, projectava una rehabilitació a través d’una major dotació en equipaments i potenciant des del principi la participació de la iniciativa privada, juntament amb la promoció pública d’habitatges.

Pel que fa al PERI de sa Gerreria, antic barri d’origen medieval que formava part de l’espai industrial intramurs (forns, tallers i fàbriques tèxtils) no es va aprovar fins al 1996, ja amb una filosofia neoliberal, realitzat amb la lògica de l’especulació i d’higienització del teixit urbà deteriorat, donant peu a una considerable gentrificació.

Finalment, la recta final de l’aprovació del Pla General no va ser fàcil. No va estar absent de debats i modificacions contínues fins a la seva aprovació definitiva el 31 d’octubre de 1985. Va començar a gestionar el Pla amb la creació de la Gerència d’Urbanisme l’arquitecte madrileny José María Arranz, al que seguiria l’advocat Rafael Company.