Palma reviscola

Destrossat el seu comerç exterior per efectes de les guerres civil i europea, minvada la capacitat industrial i agrària, així com la inversió pública, el retorn del turisme va fer reviscolar Palma. Així com a la península la gent deixava el camp per anar a les ciutats que creixien, també a Mallorca la gent deixava els pobles per venir a ciutat a cercar feina i provar sort. L’emigració cap altres països anirà minvant fins a aturar-se del tot. Inclús persones rellevants escolliran Palma per viure i crear la seva obra que els farà universals.

L’any 1956 va ser per Palma un dels hiverns més freds que es recorda, conegut com l’any de la neu. Potser els primers fruits d’aquelles neus varen ser el que Camilo José Cela i Joan Miró vendrien a viure a Palma i es quedarien. Cela no va venir enlluernat pel sol i la calma, va quedar perquè es trobava bé per a fer feina, per fer la literatura que va ser premiada amb el Nobel l’any 1989. Així ho deixà clar a una curiosa conferència que va fer al saló de plens de l’Ajuntament, titulada “Palma cuerpo vivo”. Una conferència molt abstracta, metafísica, però concreta en algunes coses rellevants, com en la que expressa la necessitat de projectar el futur de la Ciutat. Cela era conscient dels reptes i perills que tenia aquella època de bonança econòmica que impulsava el turisme, i dirigint-se als assistents, personalitats socials i polítiques de Palma, els hi diu directament una cosa que ens sona a premonició:

“Palma, que es mediterránea, es clara hasta el dolor, luminosa hasta la ofensa, diáfana hasta la amargura.” […] “Palma es Ciudad que, por encima de todas las arquitecturas, no se asemeja si no muy externamente a ninguna otra Ciudad mediterránea. De ahí su encanto y su primera originalidad”. “No vayamos a la sobresaturación hotelera. Pisemos con pies de plomo el terreno por el que debamos avanzar. Digamos a los estudiosos del mundo entero que el clima y el paisaje de nuestra isla son buenos decorados para el trabajo”. (Pàg. 26)

Joan Miró no tenia en un principi res a veure amb Camilo José Cela, però es varen arribar a conèixer i tenir certa amistat que els dugué a compartir l’interès per l’art contemporani. Aquest els va fer compartir pàgines de la coneguda revista “Papeles de Son Armadams” que fundà Cela i que va arribar a ser molt important en el món internacional de l’avantguarda literària i pictòrica.

Joan Miró no era un estrany a Ciutat, ja que el seu avi matern, Josep Ferrà, solleric i ebenista molt culte, tenia una tenda de mobles molt apreciats i una casa al carrer de les minyones, al costat del Born, desapareguda amb la reforma de Bennazar i Alomar. A la botiga d’en Ferrà hi va començar a fer feina Lamberto Juncosa, pare de Pilar. La seva dona i la mare de Joan Miró eren com a germanes. Miró coneixia a Pilar Juncosa de moltes ocasions en què havien coincidit a Mallorca. En una de les seves estades vocacionals al Terreno, passejant per l’Aigo Dolça, diuen que li va dir “Pilar, et sabria greu que t’estimés?”. I Pilar va contestar: “em sabria greu que no m’estimessis”. Al cap de pocs mesos es varen casar a Palma, el 12 d’octubre de 1929, però s’instal·len a París (pàg. 451 de la biografia de Miró per J. Massot).

El 1956 Miró ja va començar a fer feina a la casa que s’havia comprat a Cala Major, Son Abrines, a un estudi fantàstic que li havia fet el seu amic Josep Lluís Sert. Sert ja era una referència de l’arquitectura contemporània i Degà de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard, encara que per aquell temps estava inhabilitat com arquitecte a Espanya. La singular obra del taller de Miró va inspirar més tard l’impressionant edifici de la Fundació Maeght de Sant Paul de Vince i després l’edifici de la Fundació Miró de Barcelona. Una mostra més de com la relació Palma/Barcelona no estava liquidada pel franquisme sinó que tornava a ressorgir.

Només aquestes tres grans personalitats són suficients per mostrar la petita revolució cultural, lenta però profunda, que s’estava cuinant a Palma. La revista “Papeles de Son Armadams” i el Taller de Miró ja no deixarien de crear obres i relacions entre artistes estrangers i mallorquins. Una revolució cultural liderada per unes poques persones que començaven a veure una llum nova a ciutat. Una empenta que arriba fins a l’Ajuntament, que creava el 1955 els Premis Ciutat de Palma en català, cosa que ara sembla incomprensible després dels darrers anys on passaven del català al castellà de manera intermitent.

Personalitats de la política i de la cultura, especialment del cinema, vendran aquells anys 50 a Mallorca seguint les invitacions de grans amfitrions com és el cas d’Ava Gardner amb Robert Graves. També ens visitaren els prínceps de Mònaco, el Sha de Pèrsia o els reis de Bèlgica. Seran els que demostren que l’admiració internacional de Mallorca continuava, els nous viatgers que després de les guerres inauguraven una sèrie llarguíssima de personalitats, que es multiplicarà els anys 60, com veurem més endavant.

El cas d’Errol Flyn és una mica especial, ja que va ser protagonista de la recuperació del Terreno i l’impuls de la vida nocturna, amb els emblemàtics Bar Joe’s, Restaurant el Patio i l’Hotel Mediterraneo. Flyn va venir a Palma per refugiar-se del món de Hollywood, amb la seva dona actriu i soprano Patricia Wymore, que va gaudir d’una sessió d’òpera al Teatre Principal i d’un sopar amb l’amfitrió Ioannes Saridakis.

Malgrat aquestes pinzellades cosmopolites, Palma compartia amb altres ciutats l’atmosfera provinciana i tancada de les ciutats espanyoles que imposava la dictadura franquista, règim que seguia ben viu i més fort que mai. Així i tot, el projecte de modernitzar la ciutat continuava. S’obrien noves instal·lacions sanitàries com l’Hospital infantil de Sant Joan de Déu o Son Dureta. S’inaugurava a la fi el Mercat de l’Olivar, el Passeig Marítim anava a tope i l’avinguda de Jaume III cobrava força, com un exemple de la ciutat moderna on tota la classe mitjana volia anar a viure. El Passeig Mallorca començava a enlairar-se i s’inaugurava també l’Estadi Balear i el Seminari Nou, un edifici gegantí per albergar la gran quantitat de seminaristes que creixien any rere any. No faltaven propostes una mica surrealistes com un telecadira que anava del passeig marítim al castell de Bellver.

La vida quotidiana de la ciutat canviaria de manera molt important amb l’aparició massiva del cotxe particular i l’autobús públic. Són ben conegudes les fotografies que mostren la retirada dels tramvies i l’arribada dels autobusos Pegaso. Les inversions estatals eren per les carreteres i la xarxa ferroviària s’abandonava. Aquest gir estratègic va significar un augment exponencial del parc automobilístic i un abandó de la xarxa ferroviària, de trens i tramvies, que tant havia costat construir, una de les més extenses d’Espanya. Una xarxa ferroviària que l’any 1950 transportà 1.080.186 passatgers per tota Mallorca i més d’11.000.000 els tramvies de Ciutat durant els anys 50.

Com ens fa recordar en Carlos G. Delgado sempre que pot, el costum de passejar pel Born de Ciutat es va acabar a finals dels 50 amb l’aparició massiva del Seat 600. A Espanya es varen fabricar l’any 1957, 2.510 unitats de Seat 600, però el 1959 ja són 22.750. A Balears el nombre de cotxes matriculats l’any 52 eren 8.163, a finals de la dècada, el 1959, ja eren 35.274. La febre del cotxe particular havia començat i el transport públic reculava. Hem de tenir en compte que el Seat 600, que venia precedit del Biscuter amb un preu de 25.000 pestes, va sortir al preu de 65.000 pessetes, equivalent als 19.000 euros actuals, per tant no era un cotxe barat. La seva forta expansió volia dir que l’economia de Mallorca tornava a generar estalvi i creixement en les classes mitjanes vinculades –sobretot- als negocis del turisme i a la construcció.

El creixement de la ciutat a la meitat dels 50 es pot veure clarament si la comparem entre 1900 i 1956 a la nostra Carta Històrica de Palma. Veurem com la ciutat creix a partir dels nuclis establerts a 1900. Per tota la costa, des de Cala Major, Passeig marítim i Molinar creix d’una manera significativa. També veiem com l’eixample creix entorn de Santa Catalina i tota la part de Llevant, on se situen els barris obrers i les fàbriques, entre elles la famosíssima de les sabates Gorila. Durant la dècada dels 40 es varen crear 4.662 vivendes noves, un 2,7% més que la dècada anterior. La dècada dels 50 dobla aquest percentatge amb 8.732 habitatges nous.

La vida social quotidiana de la majoria de la gent de Ciutat girava entorn de la vida familiar i de les festes tradicionals de tota la vida, liderades per les parròquies, com la cavalcada dels Reis, les beneïdes de Sant Antoni o les processons de Setmana Santa. Les parròquies de ciutat antiga eren molt conegudes perquè ho havien estat des de sempre. Gabriel Alomar ens fa veure que quan parlam de la ciutat nova (l’Eixample), la majoria dels barris més coneguts també ho són pel nom de les seves parròquies més actives. El seu mapa dels barris de l’Eixample – segurament la part més innovadora de la seva visió de Palma- mostrava la que ell anomenava “La nucleización social del ensanche” (Pàg. 87 op. cit )”. Allà ens parla dels barris de la Trinitat, Molinar, Soledat, Hostalets, San Alonso, Santa Catalina Thomas, Amanecer, Sant Sebastià, Son Espanyolet, Son Armadams i el Terreno. Així era com els palmesans es referien a la zona de Palma on ja majoritàriament vivien en els anys 50.

Ara volem que aneu a veure al visor de Sitibsa la famosa fotografia de l’anomenat vol americà de 1956, on es va fotografiar detalladament tota Espanya, amb l’acord de Franco. És una foto espectacular per la seva claredat i perquè es veu amb un cert relleu la ciutat i el seu entorn. Teniu l’enllaç al final del capítol. Tracteu de cercar l’aeroport de Son Bonet. No serà fàcil de trobar, ja que sembla una retxa d’un terreny desgastat. Pareix increïble però aquest aeroport operava amb moltes companyies internacionals i tenia un transit de més de 600.000 passatgers l’any 1959. Com sabem, l’any 1960 es tancà als vols comercials, que aniran a Son Sant Joan, un aeroport molt més gran, decisió que canviarà tota la ciutat i tota l’illa. Això permetria fer créixer el tràfic a Son Sant Joan: començaria el Big Bang del turisme.