Palma revive
Destrozado su comercio exterior por los efectos de las guerras civil y europea, menguada la capacidad industrial y agraria, así como la inversión pública, el retorno del turismo hizo revivir Palma. Así como en la Península la gente dejaba el campo para ir a las ciudades que crecían, también en Mallorca la gente dejaba los pueblos para venir a la ciudad a buscar trabajo y probar suerte. La emigración hacia otros países irá menguando hasta pararse del todo. Incluso personas relevantes escogerán Palma para vivir y crear la obra que los hará universales.
El año 1956 fue para Palma uno de los inviernos más fríos que se recuerda, conocido como el año de la nieve. Puede que los primeros frutos de aquellas nieves fuesen que Camilo José Cela y Joan Miró vendrían a vivir a Palma y se quedarían. Cela no vino deslumbrado por el sol y la calma, se quedó porque se encontraba bien para trabajar, para hacer la literatura que fue premiada con el Nobel en 1989. Así lo dejó claro en una curiosa conferencia que hizo en el salón de plenos del Ayuntamiento, titulada “Palma cuerpo vivo”. Una conferencia muy abstracta, metafísica, pero concreta en algunas cosas relevantes, como en la que expresa la necesidad de proyectar el futuro de la ciudad. Cela era consciente de los retos y peligros que tenía aquella época de bonanza económica que impulsaba el turismo, y dirigiéndose a los asistentes, personalidades sociales y políticas de Palma, les dice directamente una cosa que nos suena a premonición:
“Palma, que es mediterránea, es clara hasta el dolor, luminosa hasta la ofensa, diáfana hasta la amargura.” […] “Palma es Ciudad que, por encima de todas las arquitecturas, no se asemeja si no muy externamente a ninguna otra Ciudad mediterránea. De ahí su encanto y su primera originalidad”. “No vayamos a la sobresaturación hotelera. Pisemos con pies de plomo el terreno por el que debamos avanzar. Digamos a los estudiosos del mundo entero que el clima y el paisaje de nuestra isla son buenos decorados para el trabajo”. (Pág. 26)
Joan Miró no tenía en un principio nada que ver con Camilo José Cela, pero se llegaron a conocer y a tener una cierta amistad que les llevó a compartir el interés por el arte contemporáneo. Esto les hizo compartir páginas de la conocida revista “Papeles de Son Armadams” que fundó Cela y que llegó a ser muy importante en el mundo internacional de la vanguardia literaria y pictórica.
Joan Miró no era un extraño en Palma, puesto que su abuelo materno, Josep Ferrà, sollerense y ebanista muy culto, tenía una tienda de muebles muy apreciados y una casa en la calle de les minyones, junto al Borne, desaparecida con la reforma de Bennazar y Alomar. En la tienda de Ferrà empezó a trabajar Lamberto Juncosa, padre de Pilar. Su mujer y la madre de Joan Miró eran como hermanas. Miró conocía a Pilar Juncosa de muchas ocasiones en que habían coincidido en Mallorca. En una de sus estancias vacacionales en el Terreno, paseando por s’Aigo Dolça, cuentan que le dijo: “Pilar, et sabria greu que t’estimés?”. Y Pilar contestó: “em sabria greu que no m’estimessis”. Al cabo de pocos meses se casaron en Palma, el 12 de octubre de 1929, pero se instalarían en París (pág. 451 de la biografía de Miró por J. Massot).
En 1956 Miró ya empezó a trabajar en la casa que se había comprado a Cala Major, Son Abrines, un estudio fantástico que le había hecho su amigo Josep Lluís Sert. Sert ya era una referencia de la arquitectura contemporánea y Decano de la Graduate School of Design de la Universidad de Harvard, aunque por aquel entonces estaba inhabilitado como arquitecto en España. La singular obra del taller de Miró inspiró más tarde el impresionante edificio de la Fundación Maeght de San Paul de Vince y después el edificio de la Fundación Miró de Barcelona. Una muestra más de cómo la relación Palma/Barcelona no estaba liquidada por el franquismo sino que volvía a resurgir.
Sólo estas tres grandes personalidades son suficientes para mostrar la pequeña revolución cultural, lenta pero profunda, que se estaba cocinando en Palma. La revista “Papeles de Son Armadams” y el Taller de Miró ya no dejarían de crear obras y relaciones entre artistas extranjeros y mallorquines. Una revolución cultural liderada por unas pocas personas que empezaban a ver una luz nueva en Palma. Un empujón que llega hasta el Ayuntamiento, que creaba en 1955 los Premios Ciutat de Palma en catalán, algo que ahora parece incomprensible después de los últimos años en que pasaban del catalán al castellano de manera intermitente.
Personalidades de la política y de la cultura, especialmente del cine, vendrán en aquellos años 50 a Mallorca siguiendo las invitaciones de grandes anfitriones, como es el caso de Ava Gardner con Robert Graves. También nos visitaron los príncipes de Mónaco, el Sha de Persia o los reyes de Bélgica. Serán los que demuestren que la admiración internacional de Mallorca continuaba, los nuevos viajeros que después de las guerras inauguraban una serie larguísima de personalidades, que se multiplicará en los 60 como veremos más adelante.
El caso de Errol Flyn es un poco especial, puesto que fue protagonista de la recuperación del Terreno y el impulso de la vida nocturna, con los emblemáticos Bar Joe’s, Restaurante el Patio y el Hotel Mediterraneo. Flyn vino a Palma para refugiarse del mundo de Hollywood, con su mujer actriz y soprano Patricia Wymore, que disfrutó de una sesión de ópera en el Teatro Principal y de una cena con el anfitrión Ioannes Saridakis.
A pesar de estas pinceladas cosmopolitas, Palma compartía con otras ciudades la atmósfera provinciana y cerrada de las ciudades españolas que imponía la dictadura franquista, régimen que seguía bien vivo y más fuerte que nunca. Aun así, el proyecto de modernizar la ciudad continuaba. Se abrían nuevas instalaciones sanitarias como el Hospital infantil de San Juan de Dios o Son Dureta. Se inauguraba al fin el Mercado del Olivar, el Paseo Marítimo iba a tope y la avenida de Jaime III cobraba fuerza, como un ejemplo de la ciudad moderna donde toda la clase media quería ir a vivir. El Paseo Mallorca empezaba a elevarse y se inauguraba también el Estadio Balear y el Seminario Nuevo, un edificio gigantesco para albergar la gran cantidad de seminaristas que crecía año tras año. No faltaban propuestas un poco surrealistas como un telesilla que iba del paseo marítimo al castillo de Bellver.
La vida cotidiana de la ciudad cambiaría de manera muy importante con la aparición masiva del coche particular y el autobús público. Son muy conocidas las fotografías que muestran la retirada de los tranvías y la llegada de los autobuses Pegaso. Las inversiones estatales eran para carreteras y la red ferroviaria se abandonaba. Este giro estratégico significó un aumento exponencial del parque automovilístico y un abandono de la red ferroviaria, de trenes y tranvías, que tanto había costado construir, una de las más extensas de España. Una red ferroviaria que en 1950 transportó 1.080.186 pasajeros por toda Mallorca y más de 11.000.000 los tranvías de Palma durante los años 50.
Cómo nos hace recordar Carlos G. Delgado siempre que puede, la costumbre de pasear por el Borne de Palma se acabó a finales de los 50 con la aparición masiva del Seat 600. En España se fabricaron en 1957, 2.510 unidades de Seat 600, pero en 1959 ya fueron 22.750. En Baleares el número de coches matriculados en el 52 eran 8.163, a finales de la década, en 1959, ya eran 35.274. La fiebre del coche particular había empezado y el transporte público reculaba. Debemos tener en cuenta que el Seat 600, que venía precedido del Biscuter con un precio de 25.000 pesetas, salió al precio de 65.000 ptas., equivalente a 19.000 euros actuales, por lo tanto no era un coche barato. Su fuerte expansión quería decir que la economía de Mallorca volvía a generar ahorro y crecimiento en las clases medias vinculadas –sobre todo- a los negocios del turismo y a la construcción.
El crecimiento de la ciudad a mediadios de los 50 se puede ver claramente si la comparamos entre 1900 y 1956 en nuestra Carta Histórica de Palma. Veremos cómo la ciudad crece a partir de los núcleos establecidos en 1900. Por toda la costa, desde Cala Major, Paseo marítimo y Molinar, crece de una manera significativa. También vemos cómo el ensanche crece en torno a Santa Catalina y toda la parte de Levante, donde se sitúan los barrios obreros y las fábricas, entre ellas la famosísima de los zapatos Gorila. Durante la década de los 40 se crearon 4.662 viviendas nuevas, un 2,7% más que la década anterior. La década de los 50 dobla este porcentaje con 8.732 viviendas nuevas.
La vida social cotidiana de la mayoría de la gente de Palma giraba en torno a la vida familiar y las fiestas tradicionales de toda la vida, lideradas por las parroquias, como la cabalgata de los Reyes, las “beneïdes” de Sant Antoni o las procesiones de Semana Santa. Las parroquias de la ciudad antigua eran muy conocidas porque lo habían sido desde siempre. Gabriel Alomar nos hace ver que cuando hablamos de la ciudad nueva (el Ensanche), la mayoría de los barrios más conocidos también lo son por el nombre de sus parroquias más activas. Su mapa de los barrios del Ensanche – seguramente la parte más innovadora de su visión de Palma- mostraba la que él denominaba “La nucleización social del ensanche” (Pág. 87 op. cit )”. Allí nos habla de los barrios de la Trinidad, Molinar, Soledad, Hostalets, San Alonso, Santa Catalina Thomas, Amanecer, San Sebastián, Son Espanyolet, Son Armadams y el Terreno. Así era como los palmesanos se referían en la zona de Palma donde ya mayoritariamente vivían en los años 50.
Ahora queremos que vayáis a ver en el visor de Sitibsa la famosa fotografía del llamado vuelo americano de 1956, donde se fotografió en detalle toda España, con el acuerdo de Franco. Es una foto espectacular por su claridad y porque se ve con un cierto relieve la ciudad y su entorno. Tenéis el enlace al final del capítulo. Tratad de buscar el aeropuerto de Son Bonet. No será fácil de encontrar, puesto que parece una raya de un terreno desgastado. Parece increíble pero este aeropuerto operaba con muchas compañías internacionales y tenía uno tránsito de más de 600.000 pasajeros en 1959. Cómo sabemos, en 1960 se cerró a los vuelos comerciales, que irán a Son Sant Joan, un aeropuerto mucho más grande, decisión que cambiará toda la ciudad y toda la isla. Esto permitiría hacer crecer el tráfico en Son Sant Joan: empezaría el Big Bang del turismo.[:]
Palma reviscola
Destrossat el seu comerç exterior per efectes de les guerres civil i europea, minvada la capacitat industrial i agrària, així com la inversió pública, el retorn del turisme va fer reviscolar Palma. Així com a la península la gent deixava el camp per anar a les ciutats que creixien, també a Mallorca la gent deixava els pobles per venir a ciutat a cercar feina i provar sort. L’emigració cap altres països anirà minvant fins a aturar-se del tot. Inclús persones rellevants escolliran Palma per viure i crear la seva obra que els farà universals.
L’any 1956 va ser per Palma un dels hiverns més freds que es recorda, conegut com l’any de la neu. Potser els primers fruits d’aquelles neus varen ser el que Camilo José Cela i Joan Miró vendrien a viure a Palma i es quedarien. Cela no va venir enlluernat pel sol i la calma, va quedar perquè es trobava bé per a fer feina, per fer la literatura que va ser premiada amb el Nobel l’any 1989. Així ho deixà clar a una curiosa conferència que va fer al saló de plens de l’Ajuntament, titulada “Palma cuerpo vivo”. Una conferència molt abstracta, metafísica, però concreta en algunes coses rellevants, com en la que expressa la necessitat de projectar el futur de la Ciutat. Cela era conscient dels reptes i perills que tenia aquella època de bonança econòmica que impulsava el turisme, i dirigint-se als assistents, personalitats socials i polítiques de Palma, els hi diu directament una cosa que ens sona a premonició:
“Palma, que es mediterránea, es clara hasta el dolor, luminosa hasta la ofensa, diáfana hasta la amargura.” […] “Palma es Ciudad que, por encima de todas las arquitecturas, no se asemeja si no muy externamente a ninguna otra Ciudad mediterránea. De ahí su encanto y su primera originalidad”. “No vayamos a la sobresaturación hotelera. Pisemos con pies de plomo el terreno por el que debamos avanzar. Digamos a los estudiosos del mundo entero que el clima y el paisaje de nuestra isla son buenos decorados para el trabajo”. (Pàg. 26)
Joan Miró no tenia en un principi res a veure amb Camilo José Cela, però es varen arribar a conèixer i tenir certa amistat que els dugué a compartir l’interès per l’art contemporani. Aquest els va fer compartir pàgines de la coneguda revista “Papeles de Son Armadams” que fundà Cela i que va arribar a ser molt important en el món internacional de l’avantguarda literària i pictòrica.
Joan Miró no era un estrany a Ciutat, ja que el seu avi matern, Josep Ferrà, solleric i ebenista molt culte, tenia una tenda de mobles molt apreciats i una casa al carrer de les minyones, al costat del Born, desapareguda amb la reforma de Bennazar i Alomar. A la botiga d’en Ferrà hi va començar a fer feina Lamberto Juncosa, pare de Pilar. La seva dona i la mare de Joan Miró eren com a germanes. Miró coneixia a Pilar Juncosa de moltes ocasions en què havien coincidit a Mallorca. En una de les seves estades vocacionals al Terreno, passejant per l’Aigo Dolça, diuen que li va dir “Pilar, et sabria greu que t’estimés?”. I Pilar va contestar: “em sabria greu que no m’estimessis”. Al cap de pocs mesos es varen casar a Palma, el 12 d’octubre de 1929, però s’instal·len a París (pàg. 451 de la biografia de Miró per J. Massot).
El 1956 Miró ja va començar a fer feina a la casa que s’havia comprat a Cala Major, Son Abrines, a un estudi fantàstic que li havia fet el seu amic Josep Lluís Sert. Sert ja era una referència de l’arquitectura contemporània i Degà de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard, encara que per aquell temps estava inhabilitat com arquitecte a Espanya. La singular obra del taller de Miró va inspirar més tard l’impressionant edifici de la Fundació Maeght de Sant Paul de Vince i després l’edifici de la Fundació Miró de Barcelona. Una mostra més de com la relació Palma/Barcelona no estava liquidada pel franquisme sinó que tornava a ressorgir.
Només aquestes tres grans personalitats són suficients per mostrar la petita revolució cultural, lenta però profunda, que s’estava cuinant a Palma. La revista “Papeles de Son Armadams” i el Taller de Miró ja no deixarien de crear obres i relacions entre artistes estrangers i mallorquins. Una revolució cultural liderada per unes poques persones que començaven a veure una llum nova a ciutat. Una empenta que arriba fins a l’Ajuntament, que creava el 1955 els Premis Ciutat de Palma en català, cosa que ara sembla incomprensible després dels darrers anys on passaven del català al castellà de manera intermitent.
Personalitats de la política i de la cultura, especialment del cinema, vendran aquells anys 50 a Mallorca seguint les invitacions de grans amfitrions com és el cas d’Ava Gardner amb Robert Graves. També ens visitaren els prínceps de Mònaco, el Sha de Pèrsia o els reis de Bèlgica. Seran els que demostren que l’admiració internacional de Mallorca continuava, els nous viatgers que després de les guerres inauguraven una sèrie llarguíssima de personalitats, que es multiplicarà els anys 60, com veurem més endavant.
El cas d’Errol Flyn és una mica especial, ja que va ser protagonista de la recuperació del Terreno i l’impuls de la vida nocturna, amb els emblemàtics Bar Joe’s, Restaurant el Patio i l’Hotel Mediterraneo. Flyn va venir a Palma per refugiar-se del món de Hollywood, amb la seva dona actriu i soprano Patricia Wymore, que va gaudir d’una sessió d’òpera al Teatre Principal i d’un sopar amb l’amfitrió Ioannes Saridakis.
Malgrat aquestes pinzellades cosmopolites, Palma compartia amb altres ciutats l’atmosfera provinciana i tancada de les ciutats espanyoles que imposava la dictadura franquista, règim que seguia ben viu i més fort que mai. Així i tot, el projecte de modernitzar la ciutat continuava. S’obrien noves instal·lacions sanitàries com l’Hospital infantil de Sant Joan de Déu o Son Dureta. S’inaugurava a la fi el Mercat de l’Olivar, el Passeig Marítim anava a tope i l’avinguda de Jaume III cobrava força, com un exemple de la ciutat moderna on tota la classe mitjana volia anar a viure. El Passeig Mallorca començava a enlairar-se i s’inaugurava també l’Estadi Balear i el Seminari Nou, un edifici gegantí per albergar la gran quantitat de seminaristes que creixien any rere any. No faltaven propostes una mica surrealistes com un telecadira que anava del passeig marítim al castell de Bellver.
La vida quotidiana de la ciutat canviaria de manera molt important amb l’aparició massiva del cotxe particular i l’autobús públic. Són ben conegudes les fotografies que mostren la retirada dels tramvies i l’arribada dels autobusos Pegaso. Les inversions estatals eren per les carreteres i la xarxa ferroviària s’abandonava. Aquest gir estratègic va significar un augment exponencial del parc automobilístic i un abandó de la xarxa ferroviària, de trens i tramvies, que tant havia costat construir, una de les més extenses d’Espanya. Una xarxa ferroviària que l’any 1950 transportà 1.080.186 passatgers per tota Mallorca i més d’11.000.000 els tramvies de Ciutat durant els anys 50.
Com ens fa recordar en Carlos G. Delgado sempre que pot, el costum de passejar pel Born de Ciutat es va acabar a finals dels 50 amb l’aparició massiva del Seat 600. A Espanya es varen fabricar l’any 1957, 2.510 unitats de Seat 600, però el 1959 ja són 22.750. A Balears el nombre de cotxes matriculats l’any 52 eren 8.163, a finals de la dècada, el 1959, ja eren 35.274. La febre del cotxe particular havia començat i el transport públic reculava. Hem de tenir en compte que el Seat 600, que venia precedit del Biscuter amb un preu de 25.000 pestes, va sortir al preu de 65.000 pessetes, equivalent als 19.000 euros actuals, per tant no era un cotxe barat. La seva forta expansió volia dir que l’economia de Mallorca tornava a generar estalvi i creixement en les classes mitjanes vinculades –sobretot- als negocis del turisme i a la construcció.
El creixement de la ciutat a la meitat dels 50 es pot veure clarament si la comparem entre 1900 i 1956 a la nostra Carta Històrica de Palma. Veurem com la ciutat creix a partir dels nuclis establerts a 1900. Per tota la costa, des de Cala Major, Passeig marítim i Molinar creix d’una manera significativa. També veiem com l’eixample creix entorn de Santa Catalina i tota la part de Llevant, on se situen els barris obrers i les fàbriques, entre elles la famosíssima de les sabates Gorila. Durant la dècada dels 40 es varen crear 4.662 vivendes noves, un 2,7% més que la dècada anterior. La dècada dels 50 dobla aquest percentatge amb 8.732 habitatges nous.
La vida social quotidiana de la majoria de la gent de Ciutat girava entorn de la vida familiar i de les festes tradicionals de tota la vida, liderades per les parròquies, com la cavalcada dels Reis, les beneïdes de Sant Antoni o les processons de Setmana Santa. Les parròquies de ciutat antiga eren molt conegudes perquè ho havien estat des de sempre. Gabriel Alomar ens fa veure que quan parlam de la ciutat nova (l’Eixample), la majoria dels barris més coneguts també ho són pel nom de les seves parròquies més actives. El seu mapa dels barris de l’Eixample – segurament la part més innovadora de la seva visió de Palma- mostrava la que ell anomenava “La nucleización social del ensanche” (Pàg. 87 op. cit )”. Allà ens parla dels barris de la Trinitat, Molinar, Soledat, Hostalets, San Alonso, Santa Catalina Thomas, Amanecer, Sant Sebastià, Son Espanyolet, Son Armadams i el Terreno. Així era com els palmesans es referien a la zona de Palma on ja majoritàriament vivien en els anys 50.
Ara volem que aneu a veure al visor de Sitibsa la famosa fotografia de l’anomenat vol americà de 1956, on es va fotografiar detalladament tota Espanya, amb l’acord de Franco. És una foto espectacular per la seva claredat i perquè es veu amb un cert relleu la ciutat i el seu entorn. Teniu l’enllaç al final del capítol. Tracteu de cercar l’aeroport de Son Bonet. No serà fàcil de trobar, ja que sembla una retxa d’un terreny desgastat. Pareix increïble però aquest aeroport operava amb moltes companyies internacionals i tenia un transit de més de 600.000 passatgers l’any 1959. Com sabem, l’any 1960 es tancà als vols comercials, que aniran a Son Sant Joan, un aeroport molt més gran, decisió que canviarà tota la ciutat i tota l’illa. Això permetria fer créixer el tràfic a Son Sant Joan: començaria el Big Bang del turisme.
Revisat per

Arquitecte per la Universitat de Barcelona. Professional reconegut amb llarga experiència en arquitectura tradicional mallorquina, així com gran col·leccionista de vaixells antics de joguina. És nebot d’un altre arquitecte que va fer molta obra a Ciutat i del que hem parlat abans, Enric Juncosa Iglesias, germà de Pilar Juncosa, la dona de Joan Miró.
Fonts consultades:
Referencies bibliogràfiques
Alomar Esteve Gabriel. La Reforma de Palma. Editat pel Col·legi d’Arquitectes i la Banca March. Palma 1959.
Company Arnau i altres., Palma 1936-83. (4 toms). L’evolució de la ciutat a través de la imatge. 2005-2013
Massot Josep. Jan Miró. El nen que parlava amb els arbres. Edit. Galàxia Gutenbeg. Barcelona 2018.
Oliver Moragues, Manuel. Vida en societat i e religió. Palma, recull gràfic 1860-1970. L’Abans. Editorial Efados. 2011
Sotelo Vázquez, Adolfo. Primeras andanzas de los papeles mallorquines de Camilo José Cela. (Publicado en CUADERNOS HISPANOAMERICANOS, 688(febrero, 2005), pp. 70-86)
Referències en pàgines web
Un telecadira a Bellver
http://lesfinetresdeltemps.blogspot.com/2018/11/un-telecadira-bellver.html
Joan Miró
https://www.fmirobcn.org/es/joan-miro/
https://artcontemporanigeneral.blogspot.com/2015/06/dolors-ferra-1864-1944-madre-de-joan.html
https://miromallorca.com/es/fundacion/arquitectura/taller-sert/
Seat 600
https://es.wikipedia.org/wiki/SEAT_600
Ortofoto del vol americà de 1956. Palma. Sitibsa. Govern Balear
https://portalideib.caib.es/portal/home/webmap/viewer.html?basemapUrl=https%3A%2F%2Fideib.caib.es%2Fgeoserveis%2Frest%2Fservices%2Fimatges%2FGOIB_Ortofoto_1956_IB%2FMapServer&source=sd
Son Bonet
https://www.agenciasinc.es/Reportajes/Cien-anos-volando-a-Mallorca
Matriculació de cotxes
http://www.dgt.es/images/Primeros-Vehiculos-matriculados-en-Espana-1900-1964-Biblioteca-DGT-1008562.pdf
Sobre Errol Flyin
https://www.youtube.com/watch?v=uvvHbHp3P1o
Tramvies i anècdotes
https://www.diariodemallorca.es/palma/2008/03/30/historias-ultimo-tranvia/343735.html
Imatge de capçalera: Taller de Sert (Font: Fundació Miró Mallorca).
