Palma enfronta una nova rehabilitació integral de la ciutat antiga

Si repassam altres capítols d’aquesta Biografia, recordarem que els projectes urbanístics de les reformes interiors de la ciutat començaren amb els plans de n’Alenyar el 1912, el de Bennasar de 1917 i amb les idees de Forteza dels anys 20 i 30, tots abans de la guerra civil. Aquests projectes seguien la idea, molt estesa a Europa, de què calia fer cirurgia urbana per obrir “en canal” la ciutat medieval. Sort que aquelles idees no es dugueren a la pràctica. Del Pla més ambiciós, el d’en Bennazar, només es va fer el tros del carrer de la Constitució.

Després de la guerra civil el 1943, l’Ajuntament va aprovar el Pla de Gabriel Alomar. La part més rellevant va ser la urbanització de Jaume III, arrasant amb alguns carrers i cases antigues i tota la zona dels horts d’en Moranta. També va ser important la reforma del Mercat de l’Olivar i la Plaça Major. Les altres reformes del Pla Alomar quedaren al calaix, com la reforma núm. 2 que destruïa tot el Puig de Sant Pere.

Durant els anys 60 i 70 hi va haver altres intervencions més focalitzades que varen deixar una empremta important. Una molt rellevant va ser la creació el 1968 de S’Hort del Rei, producte de l’esbucament dels edificis que hi havia baix de l’Almudaina, inclosos el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra. Una altra va ser l’esbucament del quarter de Sant Pere, de signe contrari a la construcció de l’edifici dels habitatges per militars, damunt el Baluard del Príncep. Després de l’esbucament del quarter de Sant Pere, el Ministeri de l’Exèrcit va subhastar el Baluard on estava ubicat, adquirint-lo una empresa privada, el que va donar lloc a un intent d’especulació que més endavant s’explicarà.

Com hem contat a altres capítols, les murades davant la Seu varen ser conservades i declarades monument nacional . Però la catastròfica autopista que passava per davant la Seu va deixar una gran esplanada perfecta per… fer-hi un pàrquing!!! Gràcies a la visió de futur de moltes persones de ciutat, es va aturar el projecte, amb la campanya “Parc Sí, Pàrquing No!” i l’Ajuntament va promoure un concurs i encarregar el que coneixem per Parc de la Mar. No va ser un projecte ni fàcil ni breu. Va durar molts anys fins que els Reis d’Espanya l’inauguraren el 1984.

La rehabilitació integral del barri del Puig de Sant Pere fou la primera que es va dur a terme a l’Estat Espanyol. Perquè a Palma?. La resposta és que va ser per una reacció dels veïnats i veïnades del Puig contra l’especulació que va donar peu a un ensorrament que va causar dos morts.

Després de l’enderroc del quarter de Sant Pere i la subhasta del baluard del mateix nom (10.000 m²), l’Ajuntament de Palma al Pla del 1963 li va donar una important edificabilitat i, curiosament, part de les murades que l’envoltaven, de manera sobtada, es varen ensorrar donant una vista espectacular damunt la badia de Ciutat. El Ministerio de Educación Nacional va obligar a reconstruir-les.

Posteriorment, l’empresa que havia adquirit els terrenys va començar a comprar cases al carrer Pólvora per aïllar el Baluard del barri degradat del Puig de Sant Pere. Al comprar-les, les declarava en ruïna i expulsava als seus habitants. Amb tot aquest procés varen caure dues cases i varen morir dues persones. Era l’any 1975. Els veïns del barri es varen plantar contra el procés especulatiu i els ciutadans i el Col·legi d’Arquitectes els va donar suport. L’Ajuntament va declarar el Baluard com zona verda, i la Direcció General d’Arquitectura de l’Estat Espanyol va encarregar el Pla Especial del Puig de Sant Pere. El pla es va redactar el 1977 i no va ser aprovat fins a 1980, amb el primer ajuntament democràtic de Ciutat.

El barri del Puig el 1981 tenia 259 cases i 729 habitants. La seva població originalment dedicada a la mar, va anar desestructurant-se i perdent la identitat tradicional, amb una composició social totalment diferent com als altres barris.

La rehabilitació del Puig de Sant Pere es va fer en cinc etapes i combinava vàries iniciatives coordinades. La d’habitatge social era la més important, ja que s’aconseguia la rehabilitació de 35 immobles i un centenar de cases, mantenint la tipologia arquitectònica i urbanística del barri. El manteniment de la població tradicional mitjançant lloguers molt assequibles. Una política social d’ajuda a tota la població, enfortint l’associació de veïnats i la participació social, creant espais culturals i fent serveis socials de proximitat. Per rematar el Pla, es creava el 2004 un equipament per a tota la ciutat amb la rehabilitació del Baluard de Sant Pere i la seva transformació en un Centre Cultural Internacional. Projecte del qual parlarem en un altre capítol més endavant.

Després vengueren els altres plans especials. Als anys vuitanta la ciutat antiga tenia alguns punts negres. Precisament eren els barris més antics i populars, com ara el Jonquet, Sa Calatrava i Sa Gerreria, els que estaven necessitats d’una rehabilitació integral com la del Puig. L’abandonament d’algunes cases i l’envelliment natural dels ciutadans havia donat peu que s’instal·lessin tot tipus de personatges, gent jove alternativa, bars diferents i també traficants de droga. Primer amb marihuana i després amb heroïna.

Aquest fenomen, juntament amb el mal envelliment de moltes cases d’aquests barris, va provocar una demanda ciutadana de rehabilitació arquitectònica, social i econòmica de tota la ciutat antiga. Amb el nou PGOU de 1985 es varen posar en marxa els PERIs dels barris antics, seguint les passes del pla del Puig de Sant Pere que s’havia fet els anys setanta, com bé ens explica Joana Roca a la seva entrevista amb Itziar González i als diferents articles que tractà sobre el tema.

També varen ser els anys en què va néixer l’entitat cultural ARCA (1987) amb l’objectiu de protegir el patrimoni arquitectònic, així com revitalitzar els centres antics de les Balears.

Els projectes d’aquests altres barris degradats es varen desenvolupar més tard, en contextos polítics i econòmics diferents i per tant els resultats varen ser diferents. El de la Calatrava es va aprovar durant el mandat socialdemòcrata però va avançar amb el govern del Partit Popular, més favorable a les polítiques urbanístiques protagonitzades pel mercat i de tall neoliberals que venien d’Europa. Aquestes polítiques de rehabilitació, com veurem més endavant, potenciaven l’ús comercial i turístic per damunt el residencial. Així ho entén en Jaume Franquesa en el seu estudi antropològic sobre la Calatrava: “… el principal objetivo de los planes de reforma urbanística debía pasar a ser la creación de oportunidades de plusvalía inmobiliaria”.

El projecte de la Gerreria, segons ens explica Marc Morell, va ser el model precursor de l’urbanisme neoliberal a Ciutat de Mallorca: “A la fi dels anys setanta i principis dels vuitanta l’heroïna va fer acte de presència i la seva venda i consum es va barrejar de manera irregular amb la prostitució, que ja imperava a la zona des de feia dècades, transformant-se així en el que es coneixeria com a Barri Xinès (o simplement Barri), un entorn construït al voltant d’unes activitats considerades il·lícites, però sobretot al voltant de l’estigma que les acompanyava (i encara avui acompanya)”.

El barri del Jonquet tenia una personalitat pròpia. Havia tengut una activitat molinera, essent la imatge dels molins la que més el va caracteritzar i popularitzar. De sempre també havia estat un barri de pescadors i de treballadors de la mar.

Com en els altres barris, les activitats originals varen anar desapareixent, els habitatges es degradaven i les discoteques instal·lades als molins introduïren un ús pertorbador. El PERI del Jonquet es va aprovar inicialment el 1985 i d’una manera més operativa el 1989. Aquest Pla Especial se semblava molt al del Puig de Sant Pere, tant en les solucions proposades, com amb els condicionants especulatius als quals s’enfrontava. La part central del barri es troba flanquejada per dos espais bastant buits: la zona dels Rentadors i la zona de Mar i Terra. El Pla Especial va plantejar dues unitats d’actuació amb una edificabilitat molt moderada, que no satisfeia a les propietats d’ambdues zones, ja que la seva pretensió era continuar la tipologia del Passeig Marítim, motiu pel qual des del principi varen intentar modificar el Pla aprovat.

Des d’aleshores ha passat per moltes incidències socials i polítiques, debats públics sobre el nombre d’habitatges i nombre d’aparcaments que s’hi volien fer. Es Jonquet va ser declarat pel Consell Insular de Mallorca Bé d’Interès Cultural (BIC), en categoria de conjunt històric el desembre del 2009. El Pla Especial de Protecció d’es Jonquet (PEP) aprovat inicialment en el 2014, va ser informat amb deficiències pel servei de patrimoni del Consell Insular de Mallorca i encara està pendent algun informe per a la seva aprovació definitiva.

En qualsevol cas el Pla Especial de Reforma Interior del Jonquet de 1985 era més proteccionista, tant des del punt de vista del patrimoni arquitectònic com el paisatgístic, que l’actual PEP del Jonquet redactat per l’Ajuntament de Palma.