Palma, definitivament internacional

Encara que en els anys 50 s’estrenà la pel·lícula “Jack el Negro” i més tard arribà Errol Flynn, la ciutat continuava més endinsada en sí mateixa que oberta al món, exceptuant un petit redol internacional que creixia ràpidament en el barri del Terreno. En canvi, la dècada dels 60 serà la dècada de l’explosió internacional de Palma, ciutat que visitaran centenars de personalitats de tot arreu, estances recollides de manera exhaustiva a l’obra de Matías Vallés “Mallorca 20th Century. An essential destination”, peça clau per entendre la irrepetible popularitat mundial de la ciutat dels anys 60.

Personatges mítics com Haile Selassie va estar allotjat a l’Hotel Victoria el 1967, el mateix any que ens visitava el rei Saud d’Aràbia que repartia milers de pessetes als jugadors del Mallorca per la seva esportivitat. El 23 de juny de 1961 fou inaugurat l’Hotel Son Vida, que fou l’establiment emblemàtic de Mallorca d’aquella dècada. A l’esdeveniment hi assistiren més de cinc-centes personalitats de tot el món que componien el goldbook monàrquic i artístic del moment, encapçalat pel príncep Raniero de Mònaco i la princesa Grace, que arribaren a Mallorca a bord del vaixell Cristina, amb el magnat Aristòtel Onassis i la diva de l’òpera Maria Callas. Entre els convidats més cèlebres també hi figuraren Montgomery Clift, Elsa Martinelli i Charles Farrell. La premsa rosa deixà testimoni de la jornada, que va concloure amb l’actuació d’un improvisat quartet: Elsa Maxwell al piano, Raniero a la percussió, amb Onassis i Callas al micròfon interpretant cançons gregues. Les fotos feren la volta al món i Palma fou descoberta com la capital “chic” d’estiu a tota Europa.

L’Hotel Son Vida allotjà igualment a la família reial espanyola fins que es declarà Marivent com a residència oficial l’any 1973. També fou freqüentat per la monarquia saudita i la marroquina. Un altre rei, encara que sense tro, Humbert de Savoia, també va venir a Palma per participar en un acte monàrquic per a la restauració de la Monarquia a Itàlia, amb molt poc èxit pel que s’ha pogut constatar.

La projecció exterior de Palma registrà en aquests anys un efecte allau i la nòmina dels visitants vip s’allargà tant que pareixia no tenir fi. De fet, costa trobar una personalitat d’envergadura a l’àmbit artístic, econòmic, polític o social de llavors que no tingui referenciada una visita a Palma. Molts dels grans noms propis d’aquesta dècada dorada aterraren a la ciutat, atrets per l’ambient d’esbarjo cosmopolita que destil·lava. Parlem, només per citar-ne alguns, d’Anthony Quinn, Michael Caine, Yehudi Menuhin, Brigitte Bardot, Gunter Sachs, Jean Paul Belmondo… Zsa Zsa Gabor també pernoctà còmodament al Son Vida, encara que va haver de passar un darrer vespre al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil per no pagar la factura…

La vida nocturna girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i  se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal (veure Història del Terreno). La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma -sense barques ni cotxes- amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Cartells de luxe que omplien la sala de gom a gom. Com a contra-punt, la discoteca preferida pel públic local i els turistes era Tagomago. Oferia un espectacle arrelat a la cultura mallorquina, estava sempre animat pels Valldemossa i Margaluz, els seus propietaris.

La plaça Gomila, concentrava un bon grapat de locals que configuraven una vida nocturna on es congregaven tota mena de públics. Hi havia altres discoteques – com Rodeo i Rodeito- més dirigides al públic local. Sgt. Peppers era per entesos rockers; no debades actuà en directe Jimmy Hendrix l’any 1968. Posteriorment s’inauguraren altres discoteques com la moderníssima Barbarella i Tiffanys, conegudes arreu d’Europa. Els experts en aquella geografia començaven el circuit processional amb un sopar als restaurants El Patio, Samanthas o Ola’s; una posterior visita a barres de primera línia com ara Joe’s, Mónaco o Mínims i acabaven de matinada a les discoteques.

Gomila fou lloc màgic de diversió, conversació nocturna i escenari d’històries amoroses de tota mena, com explica Tomeu Canyelles en el seu llibre sobre els picadors. La festa durà fins a finals dels 70, quan la droga ho empastifà tot i obrí el pou per a enfonsar aquella època. El barri de Gomila, cor del Terreno, està avui tan transformat que sembla impossible que un dia fos el centre del món. Una lliçó per a no oblidar.

En aquest procés de projecció exterior de Palma s’introduí, l’any 1964, el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, que celebrà la primera edició a l’Hotel Cristina, entre Can Pastilla i S’Arenal. Seguiren altres sis convocatòries que donaren peu a la popularització de Palma i de Mallorca amb cançons de gran èxit en els “hits parades”: “Me lo dijo Pérez”, “Vuelo 502”, “El puente”, “El turista 1.999.999”… En aquells anys 60, Palma s’introduí a l’imaginari popular europeu com un espai mític de lleure i diversió, especialment de vespre. El significat de la vida nocturna de Palma per molts de ciutadans nascuts els anys 40 i 50 el descriu Jordi Bayona en la seva darrera novel·la, “Bésame… odiame… ¡haz algo!”, que publica en portada una foto emblemàtica d’Anita Ekberg, promocionant la Mallorca dels anys 60. Llegim el que diu la protagonista d’aquesta novel·la: “Llegamos a Mallorca en la primavera de 1964. La única mancha en el recuerdo la puse de mayor: año infausto que celebraba los 25 años de paz franquista. Me quedé con que “cada día es fiesta en Mallorca, cada noche surge un nuevo amor. Soy feliz viviendo aquí en Mallorca, paraíso del Amor”. Everyday is Sunday in Mallorca. Everynight stars are in the Sky…”. Era la melodía de los Javaloyas que sonaba en aquel verano que yo bailaba y cantaba descosida (pàg. 122)

Paral·lelament a la diversió nocturna agitada de les discoteques, es creà una altra més clàssica, més madura i tranquil·la ubicada en espais nous premiats pel Foment del Turisme: Club de Mar, Poble Espanyol, Club Nàutic o el nou Auditorium, creat per Marc Ferragut i inaugurat per Herbert Von Karajan l’any 1969. De fet, no tota la diversió era nocturna. Palma sortia al carrer quan personatges mallorquins triomfaven en el món com ara Maruja García Nicolau, aquella jove palmesana de barri, de Son Cotoneret, que aconseguí ser Miss Europa l’any 62. O Quan Guillem Timoner va ser pentacampió mundial de ciclisme de pista. Palma vibrà igualment quan el Mallorca pujava a la Primera Divisió de futbol o quan es va inaugurar la Hípica de Son Pardo.

Però més enllà del gran enrenou, hi havia una ciutat més desconeguda, una “Palma íntima”, nom d’un dels llibres de Carlos Garrido, que ens recorda que no tot el món musical estava concentrat a Tito’s i Tagomago”: “Hi ha locals que fan història, deixen la seva empremta en la ciutat. Mentre que d’altres es perden en l’ombra sense que ningú se’n recordi mes. D’entre els primers, sent una gran enyorança del Centro de la Guitarra. És un nom que als joves de l’actualitat no els dirà res, però va marcar la vida de molts músics avui reconeguts, com Joan Bibiloni, Pepe Millán, Bel Cerdà, Carles Ponseti, Marusa Cano, Raphel Pherrer i molts altres”. Palma Intima. Pàg 168.

Ni totes les tertúlies transcorrien a les barres dels bars de Gomila, com ho assegura José Carlos Llop en “El Japón en Los Ángeles”: “En la ciudad donde yo he nacido y vivo, existía hasta hace pocos años, una tienda llamada el Japón en los Ángeles. Era una tienda vieja, un pequeño destacamento, entre novecentista y colonial, lleno de vitrinas y armarios acristalados, cuya luz no era color canela pero si ambarina, como de confitura de naranja. Esa tienda en principio, habían sido dos tiendas vecinas: una se llamada el Japón y la otra los Ángeles…..En El Japón en los Ángeles nadie compraba nada casi nunca, pero aquella tienda jamás estaba vacía. Sus dueños eran dos hermanos y por la tarde se reunía una tertulia de hombres mayores como ellos que, sentados en sillas de mimbre, charlaban de otro mundo a punto de desaparecer, como a punto de desaparecer estaba ya El Japón en los Ángeles”. (pàg. 12).

Com és lògic hi havia moltes maneres de passar-ho be als barris de Palma i llocs emblemàtics molt populars. Ens ho conta Climent Picornell a la seva “Crònica sentimental de Ciutat” (pàg 41): “M’arriben noves que tomaran el Dorado. Vell i abandonat. Per als al·lots que estudiarem a les monges agustines del carrer de la Reina Violant, el cinema Dorado era el “Dorado”, un referent pel barri que l’hostejava, comprés entre les vies del tren i la plaça de Santa Isabel, el bar Güell i els Hostalets. Era un barri amb una pàtina obrera – com molts de fora murada… La Soledat, S’hort des Ca, ses Cent Cases…”.

El Dorado no va arribar a desaparèixer i ara està rehabilitat com habitatges privats. Té un cert interès arquitectònic, ja que va ser dissenyat per l’arquitecte Guillem Reynés, autor de nombroses obres malgrat la seva curta vida, com ara el cine Modern de la Plaça de Santa Eulàlia, del que ja hem parlat anteriorment.

En un altre món, més intel·lectual i relacionat amb la cultura catalana de Mallorca, cal recordar que els anys 50 suposaren una certa obertura a la cultura en català i els anys 60 la consolidació de la seva tolerància, encara que s’havia d’estar vigilant. Així ens ho conta en Francesc de Borja Moll: “Devers l’any 60 em vingué a veure Mn. Guillem Fiol, director de Radio Popular Diocesana de Mallorca, a demanar-me autorització per a fer emissions periòdiques de “rondalles” de Mn. Alcover. Naturalment hi vaig dir que sí i amb molt de gust. M’alegrà molt aquella iniciativa, que significava un principi de normalització de la nostra llengua a la difusió radiofònica” (Pàg 185 de Memòries de F.B. Moll.)

Ara bé, el més transcendental dels anys 60 per la vida de Moll- i de retruc per a tots els mallorquins i catalans-, va ser la finalització, el 1962, del Diccionari Català-Valencià -Balear que va començar Mn. Alcover a principis de segle i que va rebre una empenta de 300.000 pessetes de la Fundació Joan March. Una tirada d’un milió i mig de fulletons turístics sobre les Balears costava, el 1962, 4.350.000 pessetes, el que es gastava la Direcció General de Turisme per promocionar unes illes que ja creixien sense límits.

Un altre fet cabdal d’aquells temps i que encara dura, va ser la creació de l’Obra Cultural Balear, impulsada pel mateix Moll i presidida per Miquel Forteza Pinya, germà de Guillem Forteza, juntament amb altres persones, algunes a l’Associació de Cultura de Mallorca, entitat que aglutinava als intel·lectuals regionalistes d’abans de la guerra civil.

Al costat de personalitats internacionals que venien en viatge de plaer o de negoci, també hi havia un corrent intel·lectual que es movia per Ciutat amb molta energia i projectes molt importants. No hi havia una Palma cosmopolita que parlava anglès o francès i una Palma provincial aïllada i tancada que parlava el mallorquí, si no una ciutat que es feia internacional mitjançant la cultura pròpia i de la mà de tota la cultura catalana. Una bona mostra són els viatges i les col·laboracions acadèmiques que tenia Moll amb universitats alemanyes, franceses o japoneses.

Un fenomen que va emergir aquells anys i que agermanà emocionalment una altra vegada Palma i Barcelona va ser el de la Nova Cançó. Eren els temps del Festival de la Elegancia y la Belleza per a l’elecció de Miss Nacions Unides i el ja esmentat Festival Internacional de la Canción de Mallorca, generosament finançat pel Foment del Turisme. Idò sense cap finançament i d’una manera modesta però intensa, començaren a aparèixer els anys 60 un seguit de cantautors que parlaven de les coses que rodaven pel cap de molta gent jove. Raimon, amb el seu “Cara al vent”, va cantar a Palma l’any 1965. Joan Ramon Bonet llançava la seva cançó més popular “Alça sa cara en es blau” i la seva germana, Maria del Mar Bonet, l’any 1970, triomfava amb aquella cançó dedicada a la seva mare que era també una cançó d’amor a la Ciutat: “Mercè”.

Mercè. Palma n’és llunyana. Sóc lluny dels carrers. Lluny dels ametllers
I d’aquells carrers que clou la murada.
Mercè. Lluny del teu esguard, del vent tranquil. De la casa clara.

Mercè. Lluny d’aquells terrats on els gorrions s’estimen i canten i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca.
I un frare balla arran de teulada. Esperant prendre el vol cap al cel tan blau. Faldilles
enlaire.

Mercè. Taronges i flors damunt de la taula. Les gavines t’acompanyin
El lent caminar cap a l’hora baixa.
Sempre tornaré a la nostra platja
Les ones no em deixen, mumare, allunyar-me’n massa.