Palma celebra el primer govern d’esquerres des de la Segona República

La imatge de la dona d’Emili Darder, Miquela Rovira, i el nou Batle de Palma Ramon Aguiló, junts al balcó de l’Ajuntament el dia de la constitució del nou consistori, expressava moltes coses. Una esperança en el futur de la ciutat, però també una reivindicació del seu passat.

Les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 varen ser una victòria de l’esquerra a les principals ciutats d’Espanya. Tierno Galván a Madrid va ser el Batle de més edat i Ramon Aguiló, amb 29 anys, va ser el més jove. També va ser el segon batle de Palma socialista en el segle XX. El primer havia estat Llorenç Bisbal el 1931. Al veterà dirigent de la UGT li hauria agradat veure que el seu nét, que també nomia com ell, era regidor després de quasi 50 anys. També per primera vegada tres dones entraven al consistori: Catalina Moragues, Matilde Mulet i Margarita Zanoguera.

Degut a la victòria a les generals de l’1 de març, la UCD esperava repetir victòria també a l’Ajuntament de Palma, però no va ser així. A Palma varen votar 105.380 persones, només un 53% del cens d’electors, una baixa participació, cosa que seria habitual en el futur. Un 44,1% del vot va anar a l’UCD d’Alfonso Suárez, candidatura encapçalada per Jeroni Saiz, al que li correspongueren 13 regidors. Un 34, 9% al Partit Socialista de Felipe González, encapçalat per Ramon Aguiló, amb 11 regidors (encara que, equivocadament, la web del Ministeri d’Interior li atorga 10 i al PSM 2). El Partit Comunista, encapçalat per Ignasi Ribas, va obtenir el 8,9% dels vots amb 2 regidors i el Partit Socialista de Mallorca, encapçalat per Jaume Obrador, un 6,4%, amb un regidor. Els primers dies la UCD volia impugnar els resultats de 68 meses electorals, però finalment no ho va fer.

Altres resultats passaren un tant desapercebuts per la majoria de ciutadans. Els Circulos José Antonio (CJA), partit falangista, va obtenir 1.019 vots, un 0,9 %, una prova de la força de la transició política. Un altre partit minoritari, Coalició Democràtica, va tenir 3.025 vots, encapçalat per Gabriel Canyelles que també esperava millors resultats (aquest partit era una coalició nacional en la qual hi havia Aliança Popular de Manuel Fraga). Només quatre anys després, el 1983, Gabriel Canyelles amb AP seria el primer president autonòmic i, més tard, seria el més votat de la història de les Illes Balears. Per contra, el Partit Socialista de Ramon Aguiló obtindria en les segones eleccions municipals de 1983 la majoria absoluta, la primera i única vegada en la història del socialisme a Ciutat.

El pacte estava servit i el 21 d’abril de 1979 es va constituir el nou consistori amb 14 regidors de les esquerres i 13 de la dreta. El pacte no va ser fàcil, ja que s’havien de conjugar els interessos autonomistes del PSM amb els centralistes del PSOE i del PCIB. Aquestes tensions entre les esquerres continuaria fins avui en totes les eleccions municipals i autonòmiques. Així i tot, Aguiló recordava que: “La política no estava professionalitzada. Hi havia molta d’il·lusió, molta de generositat en la gent del PSOE, i del PCIB i del PSM. Els interessos partidistes no eren els que prevalien, i jo vaig poder gaudir d’un enteniment notable amb Ignasi Ribas, amb Cata Moragues, amb Jaume Obrador, que va fer molt més fàcils les coses” (pàg. 83, Entrevista amb Gina Garcías).

Començava una altra etapa de la història de Palma. Com va passar el 1931, la revolució pacífica i democràtica va emergir amb les eleccions municipals. En aquelles eleccions de 1931 el Rei Alfons XIII va abdicar quan va veure l’explosió republicana a les grans ciutats. A 1979 la dialèctica no era entre republicans i monàrquics, era entre una classe social mitjana i treballadora, i una classe social empresarial, oportunista, hereva del franquisme. L’any 1979 Suárez va aguantar fins al cop d’Estat d’en Tejero del febrer de 1981. No serà fins al 1982 que el canvi arribarà a tot l’Estat amb la victòria socialista. A Palma, era la primera vegada en la seva història que en un context pacífic i a través d’unes eleccions plenament democràtiques que l’esquerra governaria durant dotze anys.

Començava també una altra etapa en la vida del nou Batle, com ell mateix ens relata: “Era conscient que estava a punt d’iniciar una etapa molt dura, que tot canviaria molt, que la meva vida es complicava molt, que tot canviaria molt per a mi a partir d’aquell moment”. (pàg. 80, Entrevista amb Gina Garcías).

En pocs dies el Batle Aguiló va presentar a les entitats veïnals en el Saló de Plens les prioritats per als primers cent dies. Entre altres, el Batle va emfatitzar les inversions importants que s’havien de fer pel Parc de la Mar, en els barris més degradats del centre històric i també en les infraestructures de serveis bàsics de les barriades. Tot un projecte nou per Palma es faria a través d’una revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de Ribas Piera del 1973, que estava encara vigent.

Altres temes que afectaven tota la ciutat també preocupaven al nou govern municipal, com era la sequera que patia Mallorca, la vaga de taxis, la necessitat de crear una mancomunitat de serveis de transports amb els municipis de Calvià i Llucmajor, la saturació de l’aeroport amb vuit milions de passatgers, o l’abús de la utilització de la via pública per part d’iniciatives privades. Com es veu, temes que avui tornen a estar damunt la taula del debat ciutadà.

Estava clar que la memòria històrica s’havia de recuperar, encara que el nou govern municipal sabia que no seria ni fàcil ni ràpid. Jaume Obrador va ser el responsable d’iniciar una normalització dels noms dels carrers: Via Roma es convertí en la Rambla; Paseo del Generalísimo en el Born; General Godet en Palau Reial; José Antonio en el carrer de la Constitució; la plaça Héroes de Baleares en Sa Faixina; General Primo de Rivera en la de Gabriel Alomar… Continuaria durant molts d’anys la normalització dels noms dels carrers, com es pot comprovar en el llibre de Gabriel Bibiloni.

Aguiló va poder comprovar de seguida que la vida pública d’un Batle tenia coses rutinàries o avorrides i coses interessants o sorprenents, i algunes coses molt desagradables. Un dels actes públics als quals va assistir el primer any del seu mandat fou el funeral en sufragi de Llorenç Villalonga, que es va realitzar a l’Església de Santa Eulàlia el 29 de gener de 1980. Va ser presidit pel Ministre de Cultura Ricardo de la Cierva, amb la presència del President del Consell General Interinsular, Jeroni Albertí, i moltes altres personalitats del món de la política i de la cultura local.

De les coses desagradables, que n’hi ha sempre en l’exercici de la política, cal recordar les pintades que varen aparèixer un matí del mes de novembre del 79 a alguns indrets de Palma. Pintades clarament feixistes, que feien referència al llinatge del Batle Aguiló. Sobre aquests fets, deia l’ex-batle: “Com vaig reaccionar? Com diuen en castellà: “tragando quina”. Va ser una mica dolorós, però he hagut de passar moments molt pitjors… Jo estava preparat psicològicament per enfrontar-me a aquest tipus de racisme i el fet no em va reblanir el cervell”.

Però un batle ha de tenir capacitat de resistència contra aquestes agressions minoritàries. També una presència pública en moltes i variades iniciatives, com per exemple la inauguració de l’exposició antològica del pintor Coll Bardolet, la reunió a Istanbul sobre la unió de les ciutats de la mediterrània, un dinar amb Jorge Luis Borges, la cerimònia religiosa en motiu de los Santos Ángeles Custodios, festivitat dels cossos que integren la Policia Espanyola, o el sopar commemoratiu de la quarta reunió extraordinària de la Comisión Internacional de Pesqueries del Atlántico Sud-oriental.

 

 

 

 

 

 

 

La vida municipal de la mà dels regidors de govern estava molt present en altres activitats, com a mostra d’una ciutat plenament normalitzada, moderna i cosmopolita. És el cas de la participació municipal en la investidura com Doctor Honoris Causa de la Universitat a Camilo José Cela; a la inauguració d’una magnífica exposició sobre l’obra i la filosofia arquitectònica del grup d’origen català del GATEPAC 1930-1940, en el Col·legi d’Arquitectes; a la inauguració de l’exposició antològica de Juli Ramis a la Llotja; o les primeres passes per a la creació de la Fundació Miró.

Palma era una ciutat que sabia donar importància a les seves institucions civils, com demostra la commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Foment del Turisme de Mallorca o la celebració de l’ascens del Real Mallorca a la segona divisió. Una ciutat que acomiadava al seu darrer poeta de l’Escola Mallorquina, Guillem Colom. També va dir adéu a Antoni Parietti, enginyer que tantes coses va fer per a Ciutat i per tota Mallorca, com són les carreteres de Formentor o la de Sa Calobra.

Palma no era aliena al que passava en el seu entorn immediat. Veia com la formació dels Consells Insulars i la Constitució del Consell General Interinsular tenia una composició política molt diferent, tombant clarament cap a la dreta. Jeroni Albertí es feia fort al Consell de Mallorca i Abel Matutes en el d’Eivissa. Mentre, l’exbatle de Palma, Paulí Buchens, anava de President del Foment del Turisme i Josep Melià era nomenat per Adolfo Suárez Secretario de Estado de la Información.

Tot això passava en el context nacional d’una expectativa de recuperació econòmica malgrat que els preus del petroli tornaven a pujar. La situació política general era cada vegada més crítica, ja que els atemptats d’ETA seguien atacant intensament les forces militars. Mentre es cuinava un altre cop d’estat, la crisi ideològica arribava al PSOE, i Felipe González va dimitir de Secretari General en el Congrés de maig perquè va perdre la votació de renunciar a la ideologia marxista. Després d’uns mesos d’incertesa, es va realitzar un Congrés Extraordinari on es va definir el PSOE com un partir socialdemòcrata i González va tornar al seu càrrec. Volia estar en una posició concordant amb altres governants europeus, entre els que començava a emergir Margaret Thatcher.

[:]