Palma celebra el primer govern d’esquerres des de la Segona República

Palma celebra el primer govern d’esquerres des de la Segona República

Palma celebra el primer govern d’esquerres des de la Segona República

La imatge de la dona d’Emili Darder, Miquela Rovira, i el nou Batle de Palma Ramon Aguiló, junts al balcó de l’Ajuntament el dia de la constitució del nou consistori, expressava moltes coses. Una esperança en el futur de la ciutat, però també una reivindicació del seu passat.

Les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 varen ser una victòria de l’esquerra a les principals ciutats d’Espanya. Tierno Galván a Madrid va ser el Batle de més edat i Ramon Aguiló, amb 29 anys, va ser el més jove. També va ser el segon batle de Palma socialista en el segle XX. El primer havia estat Llorenç Bisbal el 1931. Al veterà dirigent de la UGT li hauria agradat veure que el seu nét, que també nomia com ell, era regidor després de quasi 50 anys. També per primera vegada tres dones entraven al consistori: Catalina Moragues, Matilde Mulet i Margarita Zanoguera.

Degut a la victòria a les generals de l’1 de març, la UCD esperava repetir victòria també a l’Ajuntament de Palma, però no va ser així. A Palma varen votar 105.380 persones, només un 53% del cens d’electors, una baixa participació, cosa que seria habitual en el futur. Un 44,1% del vot va anar a l’UCD d’Alfonso Suárez, candidatura encapçalada per Jeroni Saiz, al que li correspongueren 13 regidors. Un 34, 9% al Partit Socialista de Felipe González, encapçalat per Ramon Aguiló, amb 11 regidors (encara que, equivocadament, la web del Ministeri d’Interior li atorga 10 i al PSM 2). El Partit Comunista, encapçalat per Ignasi Ribas, va obtenir el 8,9% dels vots amb 2 regidors i el Partit Socialista de Mallorca, encapçalat per Jaume Obrador, un 6,4%, amb un regidor. Els primers dies la UCD volia impugnar els resultats de 68 meses electorals, però finalment no ho va fer.

Altres resultats passaren un tant desapercebuts per la majoria de ciutadans. Els Circulos José Antonio (CJA), partit falangista, va obtenir 1.019 vots, un 0,9 %, una prova de la força de la transició política. Un altre partit minoritari, Coalició Democràtica, va tenir 3.025 vots, encapçalat per Gabriel Canyelles que també esperava millors resultats (aquest partit era una coalició nacional en la qual hi havia Aliança Popular de Manuel Fraga). Només quatre anys després, el 1983, Gabriel Canyelles amb AP seria el primer president autonòmic i, més tard, seria el més votat de la història de les Illes Balears. Per contra, el Partit Socialista de Ramon Aguiló obtindria en les segones eleccions municipals de 1983 la majoria absoluta, la primera i única vegada en la història del socialisme a Ciutat.

El pacte estava servit i el 21 d’abril de 1979 es va constituir el nou consistori amb 14 regidors de les esquerres i 13 de la dreta. El pacte no va ser fàcil, ja que s’havien de conjugar els interessos autonomistes del PSM amb els centralistes del PSOE i del PCIB. Aquestes tensions entre les esquerres continuaria fins avui en totes les eleccions municipals i autonòmiques. Així i tot, Aguiló recordava que: “La política no estava professionalitzada. Hi havia molta d’il·lusió, molta de generositat en la gent del PSOE, i del PCIB i del PSM. Els interessos partidistes no eren els que prevalien, i jo vaig poder gaudir d’un enteniment notable amb Ignasi Ribas, amb Cata Moragues, amb Jaume Obrador, que va fer molt més fàcils les coses” (pàg. 83, Entrevista amb Gina Garcías).

Començava una altra etapa de la història de Palma. Com va passar el 1931, la revolució pacífica i democràtica va emergir amb les eleccions municipals. En aquelles eleccions de 1931 el Rei Alfons XIII va abdicar quan va veure l’explosió republicana a les grans ciutats. A 1979 la dialèctica no era entre republicans i monàrquics, era entre una classe social mitjana i treballadora, i una classe social empresarial, oportunista, hereva del franquisme. L’any 1979 Suárez va aguantar fins al cop d’Estat d’en Tejero del febrer de 1981. No serà fins al 1982 que el canvi arribarà a tot l’Estat amb la victòria socialista. A Palma, era la primera vegada en la seva història que en un context pacífic i a través d’unes eleccions plenament democràtiques que l’esquerra governaria durant dotze anys.

Començava també una altra etapa en la vida del nou Batle, com ell mateix ens relata: “Era conscient que estava a punt d’iniciar una etapa molt dura, que tot canviaria molt, que la meva vida es complicava molt, que tot canviaria molt per a mi a partir d’aquell moment”. (pàg. 80, Entrevista amb Gina Garcías).

En pocs dies el Batle Aguiló va presentar a les entitats veïnals en el Saló de Plens les prioritats per als primers cent dies. Entre altres, el Batle va emfatitzar les inversions importants que s’havien de fer pel Parc de la Mar, en els barris més degradats del centre històric i també en les infraestructures de serveis bàsics de les barriades. Tot un projecte nou per Palma es faria a través d’una revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de Ribas Piera del 1973, que estava encara vigent.

Altres temes que afectaven tota la ciutat també preocupaven al nou govern municipal, com era la sequera que patia Mallorca, la vaga de taxis, la necessitat de crear una mancomunitat de serveis de transports amb els municipis de Calvià i Llucmajor, la saturació de l’aeroport amb vuit milions de passatgers, o l’abús de la utilització de la via pública per part d’iniciatives privades. Com es veu, temes que avui tornen a estar damunt la taula del debat ciutadà.

Estava clar que la memòria històrica s’havia de recuperar, encara que el nou govern municipal sabia que no seria ni fàcil ni ràpid. Jaume Obrador va ser el responsable d’iniciar una normalització dels noms dels carrers: Via Roma es convertí en la Rambla; Paseo del Generalísimo en el Born; General Godet en Palau Reial; José Antonio en el carrer de la Constitució; la plaça Héroes de Baleares en Sa Faixina; General Primo de Rivera en la de Gabriel Alomar… Continuaria durant molts d’anys la normalització dels noms dels carrers, com es pot comprovar en el llibre de Gabriel Bibiloni.

Aguiló va poder comprovar de seguida que la vida pública d’un Batle tenia coses rutinàries o avorrides i coses interessants o sorprenents, i algunes coses molt desagradables. Un dels actes públics als quals va assistir el primer any del seu mandat fou el funeral en sufragi de Llorenç Villalonga, que es va realitzar a l’Església de Santa Eulàlia el 29 de gener de 1980. Va ser presidit pel Ministre de Cultura Ricardo de la Cierva, amb la presència del President del Consell General Interinsular, Jeroni Albertí, i moltes altres personalitats del món de la política i de la cultura local.

De les coses desagradables, que n’hi ha sempre en l’exercici de la política, cal recordar les pintades que varen aparèixer un matí del mes de novembre del 79 a alguns indrets de Palma. Pintades clarament feixistes, que feien referència al llinatge del Batle Aguiló. Sobre aquests fets, deia l’ex-batle: “Com vaig reaccionar? Com diuen en castellà: “tragando quina”. Va ser una mica dolorós, però he hagut de passar moments molt pitjors… Jo estava preparat psicològicament per enfrontar-me a aquest tipus de racisme i el fet no em va reblanir el cervell”.

Una de les pintades en contra del Batle Aguiló. Font: Fons Rul·lan.

Però un batle ha de tenir capacitat de resistència contra aquestes agressions minoritàries. També una presència pública en moltes i variades iniciatives, com per exemple la inauguració de l’exposició antològica del pintor Coll Bardolet, la reunió a Istanbul sobre la unió de les ciutats de la mediterrània, un dinar amb Jorge Luis Borges, la cerimònia religiosa en motiu de los Santos Ángeles Custodios, festivitat dels cossos que integren la Policia Espanyola, o el sopar commemoratiu de la quarta reunió extraordinària de la Comisión Internacional de Pesqueries del Atlántico Sud-oriental.

 

 

 

 

 

 

 

Ramon Aguiló parlant amb Jorge Luis Borges. Font: Llibre “Ramon Aguiló. Memòria sentimental del canvi” de Gina Garcias.

La vida municipal de la mà dels regidors de govern estava molt present en altres activitats, com a mostra d’una ciutat plenament normalitzada, moderna i cosmopolita. És el cas de la participació municipal en la investidura com Doctor Honoris Causa de la Universitat a Camilo José Cela; a la inauguració d’una magnífica exposició sobre l’obra i la filosofia arquitectònica del grup d’origen català del GATEPAC 1930-1940, en el Col·legi d’Arquitectes; a la inauguració de l’exposició antològica de Juli Ramis a la Llotja; o les primeres passes per a la creació de la Fundació Miró.

Palma era una ciutat que sabia donar importància a les seves institucions civils, com demostra la commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Foment del Turisme de Mallorca o la celebració de l’ascens del Real Mallorca a la segona divisió. Una ciutat que acomiadava al seu darrer poeta de l’Escola Mallorquina, Guillem Colom. També va dir adéu a Antoni Parietti, enginyer que tantes coses va fer per a Ciutat i per tota Mallorca, com són les carreteres de Formentor o la de Sa Calobra.

Palma no era aliena al que passava en el seu entorn immediat. Veia com la formació dels Consells Insulars i la Constitució del Consell General Interinsular tenia una composició política molt diferent, tombant clarament cap a la dreta. Jeroni Albertí es feia fort al Consell de Mallorca i Abel Matutes en el d’Eivissa. Mentre, l’exbatle de Palma, Paulí Buchens, anava de President del Foment del Turisme i Josep Melià era nomenat per Adolfo Suárez Secretario de Estado de la Información.

Tot això passava en el context nacional d’una expectativa de recuperació econòmica malgrat que els preus del petroli tornaven a pujar. La situació política general era cada vegada més crítica, ja que els atemptats d’ETA seguien atacant intensament les forces militars. Mentre es cuinava un altre cop d’estat, la crisi ideològica arribava al PSOE, i Felipe González va dimitir de Secretari General en el Congrés de maig perquè va perdre la votació de renunciar a la ideologia marxista. Després d’uns mesos d’incertesa, es va realitzar un Congrés Extraordinari on es va definir el PSOE com un partir socialdemòcrata i González va tornar al seu càrrec. Volia estar en una posició concordant amb altres governants europeus, entre els que començava a emergir Margaret Thatcher.

Ramon Aguiló, Jaume Obrador i altres regidors a la balconada de Cort el dia de la constitució del nou consistori.  Font: Tolo Salleras.

[:]

Palma celebra el primer gobierno de izquierdas desde la Segunda República

Palma celebra el primer gobierno de izquierdas desde la Segunda República

Palma celebra el primer gobierno de izquierdas desde la Segunda República

La imagen de la mujer de Emili Darder, Miquela Rovira, y el nuevo Alcalde de Palma Ramon Aguiló, juntos al balcón del Ayuntamiento el día de la constitución del nuevo consistorio, expresaba muchas cosas. Una esperanza en el futuro de la ciudad, pero también una reivindicación de su pasado.

Las primeras elecciones municipales democráticas de 1979 fueron una victoria de la izquierda en las principales ciudades de España. Tierno Galván a Madrid fue el Alcalde de más edad y Ramon Aguiló, con 29 años, fue el más joven. También fue el segundo alcalde de Palma socialista en el siglo XX. El primero había sido Llorenç Bisbal en 1931. Al veterano dirigente de la UGT le habría gustado ver que su nieto, que también se llamaba como él, era regidor después de casi 50 años. También por primera vez tres mujeres entraban al consistorio: Catalina Moragues, Matilde Mulet i Margarita Zanoguera.

Debido a la victoria a las generales del 1 de marzo, la UCD esperaba repetir victoria también en el Ayuntamiento de Palma, pero no fue así. En Palma votaron 105.380 personas, solo un 53% del censo de electores, una baja participación, cosa que sería habitual en el futuro. Un 44,1% del voto fue al UCD de Alfonso Suárez, candidatura encabezada por Jeroni Saiz, al que le correspondieron 13 regidores. Un 34, 9% al Partido Socialista de Felipe González, encabezado por Ramon Aguiló, con 11 regidores (aunque, equivocadamente, la web del Ministerio de Interior le otorga 10 y al PSM 2). El Partido Comunista, encabezado por Ignasi Ribas, obtuvo el 8,9% de los votos con 2 regidores y el Partido Socialista de Mallorca, encabezado por Jaume Obrador, un 6,4%, con un regidor. Los primeros días la UCD quería impugnar los resultados de 68 mesas electorales, pero finalmente no lo hizo.

Otros resultados pasaron un tanto desapercibidos para la mayoría de ciudadanos. Los Circulos José Antonio (CJA), partido falangista, obtuvo 1.019 votos, un 0,9%, una prueba de la fuerza de la transición política. Otro partido minoritario, Coalición Democrática, tuvo 3.025 votos, encabezado por Gabriel Canyelles que también esperaba mejores resultados (este partido era una coalición nacional en la cual estaba Alianza Popular de Manuel Fraga). Solo cuatro años después, en 1983, Gabriel Canyelles con AP sería el primer presidente autonómico y, más tarde, sería el más votado de la historia de las Islas Baleares. Por el contrario, el Partido Socialista de Ramon Aguiló obtendría en las segundas elecciones municipales de 1983 la mayoría absoluta, la primera y única vez en la historia del socialismo en Ciutat.

El pacto estaba servido y el 21 de abril de 1979 se constituyó el nuevo consistorio con 14 regidores de las izquierdas y 13 de la derecha. El pacto no fue fácil, puesto que se tenían que conjugar los intereses autonomistas del PSM con los centralistas del PSOE y del PCIB. Estas tensiones entre las izquierdas continuaría hasta hoy en todas las elecciones municipales y autonómicas. Aun así, Aguiló recordaba que: “La política no estaba profesionalizada. Había mucha ilusión, mucha generosidad en la gente del PSOE, y del PCIB y del PSM. Los intereses partidistas no eran los que prevalecían, y yo pude disfrutar de un entendimiento notable con Ignasi Ribas, con Cata Moragues, con Jaume Obrador, que hizo mucho más fáciles las cosas” (pág. 83, Entrevista con Gina Garcías).

Empezaba otra etapa de la historia de Palma. Como pasó en 1931, la revolución pacífica y democrática emergió con las elecciones municipales. En aquellas elecciones de 1931 el Rey Alfonso XIII abdicó cuando vio la explosión republicana en las grandes ciudades. En 1979 la dialéctica no era entre republicanos y monárquicos, era entre una clase social mediana y trabajadora, y una clase social empresarial, oportunista, heredera del franquismo. El año 1979 Suárez aguantó hasta el golpe de estado de Tejero de febrero de 1981. No será hasta el 1982 que el cambio llegará a todo el Estado con la victoria socialista. En Palma, era la primera vez en su historia que en un contexto pacífico y a través de unas elecciones plenamente democráticas que la izquierda gobernaría durante doce años.

Empezaba también otra etapa en la vida del nuevo Alcalde, como él mismo nos relata: “Era consciente que estaba a punto de iniciar una etapa muy dura, que todo cambiaría mucho, que mi vida se complicaba mucho, que todo cambiaría mucho para mí a partir de aquel momento”. (pág. 80, Entrevista con Gina Garcías).

En pocos días el Alcalde Aguiló presentó a las entidades vecinales en el Salón de Plenos las prioridades para los primeros cien días. Entre otras, el Alcalde enfatizó las inversiones importantes que se tenían que hacer por el Parque del Mar, en los barrios más degradados del centro histórico y también en las infraestructuras de servicios básicos de las barriadas. Todo un proyecto nuevo por Palma se haría a través de una revisión del Plan General de Ordenación Urbana de Ribas Piera del 1973, que estaba todavía vigente.

Otros temas que afectaban a toda la ciudad también preocupaban en el nuevo gobierno municipal, como era la sequía que sufría Mallorca, la huelga de taxis, la necesidad de crear una mancomunidad de servicios de transportes con los municipios de Calvià y Llucmajor, la saturación del aeropuerto con ocho millones de pasajeros, o el abuso de la utilización de la vía pública por parte de iniciativas privadas. Cómo se ve, temas que hoy vuelven a estar encima de la mesa del debate ciudadano.

Estaba claro que la memoria histórica se tenía que recuperar, aunque el nuevo gobierno municipal sabía que no seria ni fácil ni rápido. Jaume Obrador fue el responsable de iniciar una normalización de los nombres de las calles: Vía Roma se convirtió en la Rambla; Paseo del Generalísimo en el Borne; General Godet en Palacio Real; José Antonio en la calle de la Constitución; la plaza Héroes de Baleares en Sa Faixina; General Primo de Rivera en la de Gabriel Alomar… Continuaría durante muchos años la normalización de los nombres de las calles, como se puede comprobar en el libro de Gabriel Bibiloni.

Aguiló pudo comprobar enseguida que la vida pública de un Alcalde tenía cosas rutinarias o aburridas y cosas interesantes o sorprendentes, y algunas cosas muy desagradables. Uno de los actos públicos a los cuales asistió el primer año de su mandato fue el funeral en sufragio de Llorenç Villalonga, que se realizó en la Iglesia de Santa Eulàlia el 29 de enero de 1980. Fue presidido por el Ministro de Cultura Ricardo de la Cierva, con la presencia del Presidente del Consell General Interinsular, Jeroni Albertí, y otras muchas personalidades del mundo de la política y de la cultura local.

De las cosas desagradables, que hay siempre en el ejercicio de la política, hay que recordar las pintadas que aparecieron una mañana del mes de noviembre del 79 en algunos lugares de Palma. Pintadas claramente fascistas, que hacían referencia al linaje del Alcalde Aguiló. Sobre estos hechos, decía el ex-alcalde: “Cómo reaccioné? Cómo dicen en castellano: “tragando quina”. Fue un poco doloroso, pero he tenido que pasar momentos mucho peores… Yo estaba preparado psicológicamente para enfrentarme a este tipo de racismo y el hecho no me reblandeció el cerebro”.

 

Una de las pintadas en contra del Alcalde Aguiló. Fuente: Fons Rul·lan.

Però un batle ha de tenir capacitat de resistència contra aquestes agressions minoritàries. També una presència pública en moltes i variades iniciatives, com per exemple la inauguració de l’exposició antològica del pintor Coll Bardolet, la reunió a Istanbul sobre la unió de les ciutats de la mediterrània, un dinar amb Jorge Luis Borges, la cerimònia religiosa en motiu de los Santos Ángeles Custodios, festivitat dels cossos que integren la Policia Espanyola, o el sopar commemoratiu de la quarta reunió extraordinària de la Comisión Internacional de Pesqueries del Atlántico Sud-oriental.

Ramon Aguiló hablando con Jorge Luis Borges. Fuente: Libro “Ramon Aguiló. Memòria sentimental del canvi” de Gina Garcias.

La vida municipal de la mano de los regidores de gobierno estaba muy presente en otras actividades, como muestra de una ciudad plenamente normalizada, moderna y cosmopolita. Es el caso de la participación municipal en la investidura como Doctor Honoris causa de la Universidad a Camilo José Cela; a la inauguración de una magnífica exposición sobre la obra y la filosofía arquitectónica del grupo de origen catalán del GATEPAC 1930-1940, en el Colegio de Arquitectos; a la inauguración de la exposición antológica de Juli Ramis en la Llotja; o los primeros pasos para la creación de la Fundación Miró.

Palma era una ciudad que sabía dar importancia a sus instituciones civiles, como demuestra la conmemoración del 75º Aniversario de la fundación del Fomento del Turismo de Mallorca o la celebración del ascenso del Real Mallorca a la segunda división. Una ciudad que despedía a su último poeta de la Escuela Mallorquina, Guillem Colom. También dijo adiós a Antoni Parietti, ingeniero que tantas cosas hizo por Ciutat y por toda Mallorca, como son las carreteras de Formentor o la de Sa Calobra.

Palma no era ajena al que pasaba en su entorno inmediato. Veía como la formación de los Consells Insulars y la Constitución del Consell General Interinsular tenía una composición política muy diferente, girando claramente hacia la derecha. Jeroni Albertí se hacía fuerte en el Consell de Mallorca y Abel Matutes en el de Ibiza. Mientras, el ex-alcalde de Palma, Paulí Buchens, iba de Presidente del Fomento del Turismo y Josep Melià era nombrado por Adolfo Suárez Secretario de Estado de la Información.

Todo esto pasaba en el contexto nacional de una expectativa de recuperación económica a pesar de que los precios del petróleo volvían a subir. La situación política general era cada vez más crítica, puesto que los atentados de ETA seguían atacando intensamente las fuerzas militares. Mientras se cocinaba otro golpe de estado, la crisis ideológica llegaba al PSOE, y Felipe González dimitió de Secretario General en el Congreso de mayo porque perdió la votación de renunciar a la ideología marxista. Después de unos meses de incertidumbre, se realizó un Congreso Extraordinario donde se definió el PSOE como un partido socialdemócrata y González volvió a su cargo. Quería estar en una posición concordante con otros gobernantes europeos, entre los que empezaba a emerger Margaret Thatcher.

 

Ramon Aguiló, Jaume Obrador y otros regidores en el balcón de Cort el dia de la constitución del nuevo consistorio.  Fuente: Tolo Salleras.

[:]

Revisat per

Jaume Obrador i Soler

Activista social del movimiento vecinal de Palma desde 1973. En 1979 encabezó la lista del PSM al Ayuntamiento de Palma y salió elegido regidor. Una vez dejado el cargo el 1981, volvió a hacer trabajo en el movimiento vecinal y trabajó unos años en la Regiduría de Cultura del Ayuntamiento de Palma, estimulando y organizando la participación ciudadana y la cultura popular. Desde 1995 fundó y presidió Vecinos sin Fronteras, una ONGD que trabaja en proyectos de cooperación al desarrollo en Tanzania, Burundi y la República Democrática del Congo.

Fonts consultades:

Referencias bibliograficas.
Bibiloni Gabriel. Els carrers de Palma. Toponimia i Patrimoni de Ciutat. Palma 2012, autoedició.
Company, Arnau i Del Hoyo, Xavier. Palma 1936-83. L’evolució de la ciutat a través de la imatge. Institut d’Estudis Baleàrics.
Garcias Gina. Ramon Aguiló. Memòria sentimental del canvi. Edit. Lleonard Muntaner. Palma 1996.
Payeras Miquel, Director. Memòria viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui (1975 1995). 1995. Palma Promallorca.
Pomar Jaume. La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga. Editorial Moll 195.
Serra S. i altres. Cronologia de les Illes Balears del Segle XX. Centre d’Estudis i Documentació Contemporània. UIB

Referencias web.
Ramón Aguiló.
https://ib3.org/ramon-aguilo-la-mirada-retrospectiva-dun-batle
Informació dades electorals.
http://www.infoelectoral.mir.es/

Alcalde socialista.
https://elpais.com/diario/1979/04/12/espana/292716006_850215.html

Pintadas antijudias.
https://elpais.com/diario/1979/06/26/espana/299196034_850215.html

Miquel Lopez Crespi sobre els pactes.
http://www.ixent.org/aguilo.htm

Sobre detalles de las elecciones del 79.
DIARI DE MALLORCA, abril maig i juny de 1979

Sobre el acto de constitución del Ajuntament.
La pequeña historia de un acto histórico, per Jose Jaume, DM 22 abril de 1979

Sobre el Congreso del Psoe.
https://es.wikipedia.org/wiki/XXVIII_Congreso_del_PSOE

Imagen de cabecera: Ramon Aguiló y Miquela Rova, mujer de Emili Darder, en el balcón de Cort el día de la constitución del nuevo consistorio. Fuente: Diario de Mallorca.