L’arribada de la República a Ciutat

La caiguda de Primo de Rivera va ser també un altre episodi tràgic de la història d’Espanya, ja que el dictador va acabar forçat a exiliar-se a París, on va morir al cap de sis setmanes, diuen que de la diabetis i la tristesa. Després s’obrí un període de transició de 1930 a l’abril de 1931, sota la dictadura d’un altre general africanista, Damaso Berenger. Malgrat havia estat condemnat per negligència en el desastre d’Annual, ara era Cap de la casa reial.

En aquest breu període, es va forjar el “pacte de San Sebastián” entre les forces polítiques antimonàrquiques i progressistes, per enterrar la monarquia i establir la Segona República. Una solució a la crisi política del moment, però que també s’ha d’entendre com una sortida democràtica a la crisi de l’estat liberal i paternalista que durant 57 anys havia estat liderat pel bipartidisme i la monarquia. Solució també al bipartidisme tan criticat, però també porta oberta a la complexitat política i al caos de la multiplicitat d’actors polítics que cerquen el seu rèdit i el seu espai de poder.

En un ambient nacional eufòric, Palma va ser la segona ciutat de l’estat espanyol, després de Barcelona, a on es va proclamar la República, encara que a les eleccions d’abril de 1931 varen guanyar els monàrquics, (veure Fig 1). Això mateix els hi va passar a altres capitals de província, com Lugo, Girona, Avila, Burgos, Pamplona, Sòria i Vitòria.

Fig 1.- Taula dels resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril a Palma. Elaboració pròpia, a partir de les dades publicades al diari Ultima Hora uns dies després de les eleccions.

El 14 d’abril es va proclamar la república perquè a les ciutats grans el vot republicà va ser clarament superior al monàrquic. El rei reconeixia la derrota amb aquestes paraules: “Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo” (Hemeroteca diari ABC, Madrid, 17 d’abril de 1931). La proclamació de la república a Palma es va fer des del balcó de l’Ajuntament, amb discursos de diferents polítics, entre ells els d’Alexandre Jaume, Francesc Villalonga i Ignasi Ferretjans. Jaume va fer el primer ban del nou Ajuntament, per explicar que ocupava el càrrec de Batle accidental per malaltia de Llorenç Bisbal.

Podem dir que en general va ser una jornada pacífica, ja que la dreta acceptava el destí que li tocava jugar. Però des d’un bon principi el temps polític s’accelerà i Palma va entrar en un intens dinamisme que ja no s’aturaria fins ben entrada la guerra civil. La preocupació màxima d’Alexandre Jaume, compartida pels altres dirigents republicans i molt clara al ban que publicà, fou mantenir l’ordre i garantir el respecte a persones i béns, per tal de donar una imatge de maduresa política del nou règim.

El republicanisme de Palma es va anar fent-se fort quan va veure la proclamació de la República a la resta de l’Estat Espanyol. Quan el mes de maig es repetiren les eleccions per denúncies d’irregularitats, guanyaren les forces prorepublicans en 8 dels 9 districtes electorals de Palma. Aquestes serien les primeres i darreres eleccions que guanyaria el republicanisme municipal d’esquerres.

La reacció de l’Església va ser d’acceptar la realitat de la crisi monàrquica, encara que sabia perfectament que anava en contra seva. Des dels temps de la setmana tràgica de Barcelona, la reacció contra el republicanisme, laïcisme i socialisme va anar creixent en diferents àmbits de l’Església. Segons Josep Massot, exceptuant les actituds minoritàries que celebraven amb alegria la República, “…el poble mallorquí era conegut des de sempre per la seva apatia davant la política i per la seva tònica conservadora, que es traduïa en un predomini indiscutit dels partits de dretes. El clergat, com és lògic, participava amb poques excepcions d’aquestes característiques, començant pel seu arquebisbe-bisbe Josep Miralles…“.

Durant la primera part de la República, del 31 al 33, l’època gestionada per les esquerres, els batles de la Palma republicana, persones excel·lents i entregades a la feina, canviaren sovint, seguint la norma de què eren anomenats pel Governador. Per tant els canvis de batles es feien segons les circumstàncies de la persona i la dinàmica política que s’imposava a Espanya. La segona República no va tenir temps de canviar aquesta norma.

Llorenç Bisbal, líder socialista històric, va ser el primer batle de la República des del mes d’abril fins al d’octubre del 31, només 6 mesos, acompanyat pels socialistes Crespi i Ferretjans. Les crisis obreres portuàries i el seu estat de salut, que finalment el va dur a la tomba el 1935, el feren abandonar el càrrec a favor del veterà republicà Francesc Villalonga. Aquest ocupà el càrrec des de l’Octubre 1931 fins al maig de 1932, també només 6 mesos, ja que també tenia problemes de salut i va morir al cap de poc temps de deixar la batllia. Durant el seu mandat es varen accelerar les obres del pla d’infraestructures educatives, dissenyat per en Capó i en Guillem Forteza anys abans. Després de Villalonga li seguiria el republicà Bernat Jofre, des de juny de 1932 al gener de 1933. Bernat Jofre va tenir una vida més llarga i una carrera política i civil molt interessant, arribant a ser després del seu exili, la persona de confiança de David Rockefeller a Veneçuela i més tard, traductor de l’ONU. A Jofre li seguiria Josep Tomàs Renteria, també republicà i metge, fins al desembre del 33, moment el que va ser anomenat batle Emili Darder. Tomàs va fugir del cop d’Estat cap a Marroc i després va passar a Mèxic, on morí als 49 anys.

Per un altre costat, la república va haver d’afrontar, ja des dels seus inicis, el debat de la plurinacionalitat d’Espanya, forçada en certa manera per la declaració de la República Catalana que va fer Francesc Macià el mateix 14 d’abril. Immediatament, es va consensuar entre el nou govern de l’estat i els republicans catalans, un pacte de “no agressió” que va conduir a l’elaboració, discussió i aprovació per part de les corts espanyoles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 9 de setembre del 1932 Catalunya recuperava la Generalitat i en Francesc Macià era el seu President.
L’exemple de Catalunya va estimular els regionalistes mallorquins que de seguida varen constituir una comissió redactora de l’Estatut de les Illes Balears. Una de les entitats que lideraven el projecte i que primer varen parlar d’un Estatut per totes les Illes fou la Cambra de Comerç, que de seguida decidir sumar esforços amb l’altra iniciativa sorgida de l’Associació per la Cultura de Mallorca, que en aquells moments presidia Emili Darder. Des de les dues entitats es va impulsar un text que es volia aprovar el mateix estiu del 32 en unes jornades que se celebrarien al Teatre Principal.

El debat va prendre per uns camins diferents del de Catalunya. Malgrat que hi havia un nombre molt importat d’entitats congregades, no hi havia cap representació de Menorca. Això es justificava amb la idea que encara no s’havien constituït les corts republicanes, però en realitat era que la societat menorquina, tement el centralisme de Mallorca, no estava cohesionada per anar cap a una unió politicoadministrativa amb les altres Illes. Finalment, no va participar aquell estiu, ni el desembre del 31 quan es va tornar a fer un intent després que s’aprovés l’Estatut Català.

Això va obrir un forat polític difícil de gestionar. Els mallorquins tenien tres opcions: a) no fer un estatut per Balears i seguir amb el centralisme de Madrid; b) cercar una fórmula d’adhesió a l’autonomia de Catalunya, que era el que defensava en Gabriel Alomar, contra tots, especialment en Lluís Alemany i en Francesc Villalonga, o, c) intentar un Estatut per Mallorca. La història es decantà per la primera. Malgrat aquest revés, la catalanització de les institucions públiques anava endavant i el ministre de la Governació obliga a tots els funcionaris de Mallorca a conèixer perfectament el català. A la fi, la lluita de molts anys del republicà Lluís Martí veié els seus fruits.

Alexandre Jaume des del seu escó de diputat a Madrid, guanyat a les eleccions de 1931, seguia els debats a les corts sobre l’Estatut Català i es decantava per les idees d’Ortega al respecte. En el seu llibre “Impresiones de un constituyente” que va redactar en forma d’articles que publicava a l’Obrero Balear per donar a conèixer directament el que passava a les corts espanyoles, deia: “será seguramente aprobado por las Cortes el Estatuto de Cataluña y quedará zanjada, de momento, la cuestión catalana que desde hace tantos años, viene gravitando sobre la política española. Abrigamos la esperanza de que esa fórmula de convivencia acentúe las relaciones fraternas entre Cataluña y las demás regiones y hará desaparecer para siempre los recelos y las suspicacias que hasta hoy han existido entre los habitantes de una y otra parte del Ebro. El problema no queda, como hemos dicho, resuelto definitivamente. El ideal nacionalista seguirá vibrando a menos que Castilla sepa, a través del tiempo, asimilarse a Cataluña, como ha sabido asimilarse a Asturias y a León. Pero Cataluña y Castilla podrán conllevarse, según frase de Ortega, sin peligro de la unidad nacional“.

Més endavant, en el llibre esmentat, parla de l’autonomia de Balears i defineix la seva postura, en certa manera semblant a la de Gabriel Alomar. Per ell, si no existeix una possibilitat d’integrar-mos a l’Estatut de Catalunya, que és el que ell desitjaria, i no es pot aprovar un Estatut per totes les Illes, ja que Menorca no vol participar en l’Estatut que Mallorca li proposa, s’ha de cercar una altra solució.

Jaume defensà una autonomia “per graus”, i perllongada en el temps. Primer s’havia de fer la descentralització administrativa, per aconseguir després una autonomia del mateix nivell que la de Catalunya, quan la situació i la consciència del poble ho permetessin. Finalment i com ideal, integració a Catalunya. Després d’una anàlisi interessant sobre el caciquisme, proposa l’adopció de la fórmula canària del Cabildo, proposada en certa manera per Menorca ja el 1912, fórmula que suposa un pas cap a la descentralització per anar després més endavant i arribar a un Estatut com el de Catalunya. Malauradament, com veurem més endavant, la solució de l’Estatut Català va servir per molt poc temps, ja que Lluís Companys el 1934 declararia l’Estat Català de la República Federal Espanyola… i seria empresonat.

Malgrat el desencís que li causaven aquestes derrotes i la crisi de les esquerres en la gestió dels primers anys de la República, la seva trajectòria i compromís el conduiria a fer moltes gestions per dur endavant projectes importants de ciutat. Volia fer de Palma, aleshores una ciutat mal comunicada, una ciutat més oberta al món, mitjançant la reforma integral de les comunicacions marítimes, les aèries, les postals i les telefòniques. La més coneguda va ser sens dubte la lluita per la cessió definitiva del Castell de Bellver a l’Ajuntament de Palma. Un espai emblemàtic de Ciutat que aconseguí per Palma amb el suport del seu amic Indalecio Prieto. Qui podia pensar en aquells moments d’alegria que Alexandre Jaume acabaria tancat al Castell de Bellver amb el seu batle i amic, Emili Darder, i que poc després moririen junts, amb Antoni Mateu i Antoni M. Ques, afusellats a la paret del cementeri de Palma?