La reforma liberal transforma Palma

Algunes transformacions importants en la morfologia de Palma durant el segle XIX  foren els impactes de les desamortitzacions sobre la ciutat, sobretot la de Juan Alvárez Mendizábal –president del Consell de ministres- el  1836 i després la de Pascual Madoz, el 1855, ministre d’Hisenda del Govern Espanyol, en mans dels liberals.

“La desamortització va ser un llarg procés historicoeconòmic iniciat a l’estat espanyol a finals del segle XVIII per Manuel Godoy (1798) i tancat ja molt entrat el segle XX (16 de desembre del 1924), i va consistir a posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades “mans mortes” que no les conreaven (gairebé sempre l’Església catòlica o els ordes religiosos, que els havien acumulat com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats), a fi d’augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i una classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l’erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de deute públic. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb la qual els liberals van modificar el règim de propietat de l’Antic Règim, per implantar el nou estat burgès durant la primera meitat del segle XIX” (1).

Això suposava un impuls fort a la liberalització de l’economia espanyola, encara massa fermada a l’antic règim. De pas es rebaixava el deute públic. Les desamortitzacions a Balears aportaren més de 100.000 reals a la Hisenda de l’Estat.

Aquesta mesura sense precedents va tenir un impacte molt important a Ciutat, ja que va afectar molts d’edificis religiosos -convents i monestirs- que passaren a tenir altres funcions o es crearen nous espais d’ús públic, com carrers i places.

A Mallorca les lleis desamortitzadores van redundar seriosament sobre el patrimoni eclesiàstic. Dels quaranta-tres convents que hi havia a Mallorca en 1836, trenta-tres van ser desamortitzats.

El Convent de Sant Francesc de Paula enderrocat el 1837 va donar pas a 1864 a l’actual Plaça de la Reina. El de Sant Felip Neri en 1854, juntament amb la demolició realitzada a 1823 de l’edifici de la Inquisició, donà lloc a la Plaça Major. Que més tard serà reformada pel Pla d’Urbanisme de Gabriel Alomar, el 1943, i que com molts d’altres espais del centre de Ciutat han patit una complicada història i han acabat formant part actualment dels itineraris turístics  de Palma.

Altres transformacions importants foren la del Convent de Nostra Senyora del Carme que va donar pas al carrer de Sant Elies i altres, i més tard el quarter del Carme; el de Nostra Senyora de la Misericòrdia transformat més tard en el Banc d’Espanya. D’una part del Monestir de la Consolació sorgirà la posterior Plaça Quadrado a 1893. En el solar de l’antic monestir de Nostra Senyora de l’Olivar naixerà el futur mercat de l’Olivar, i de la urbanització de l’Hort de Sant Francesc, la plaça del mateix nom, a més d’alguns carrers del seu entorn i altres dependències institucionals.

Es conservaren la majoria d’esglésies però la resta dels convents passaren a ser espais lliures o a altres equipaments; els Caputxins a presó; els Trinitaris a l’hospici dels pobres, més tard residència i església de l’Oratori de Sant Felip Neri, i el de Sant Agustí al quarter d’Intendència.

Totes aquestes noves actuacions canviaren la fisonomia de Palma, una ciutat que, com la majoria de ciutats de la Corona d’Aragó, no tenien més que una plaça pública central que era, en el cas de Palma, la plaça de Santa Eulàlia, i en part la de Cort que estava ofegada per la illeta que en aquells temps estava enmig de la plaça i no fou enderrocada fins a l’any 1921. Ara a la Plaça de Cort hi ha un hotel i se n’està fent un altre. El turisme forma part ja de la nova plaça principal ciutadana.

Tenint en compte que Palma contava en el temps de les desamortitzacions amb uns 36.000 habitants i unes 5.000 cases, l’impacte fou considerable. No tan sols en el sentit urbanístic, sinó també social i cultural: la societat palmesana va començar un trànsit cap a una altra realitat.

Les obres varen suposar que arquitectes, mestres d’obres, empreses i entitats financeres, moguessin un volum de negoci rellevant al voltant de la Ciutat. Una de les transformacions més importants va ser la de la illeta que ocupava el convent i l’església gòtica de Santo Domingo fundada el 1231, una de les obres d’art més importants de les Illes Balears. Entre 1831 i 1869, s’enderrocaren tots els edificis del convent i es creà el carrer del Conqueridor per intensificar la connexió entre la part baixa de la ciutat i la part alta.

El conjunt conventual de Santo Domingo tenia una extensió de 1555 m2 i era una de les joies de l’arquitectura gòtica religiosa. A les seves runes l’historiador Josep M ª Quadrado dedicà un poema, que començava així:

Dó con soberbia altura
un templo daba sombra
Se estiende una llanura
Que el alma triste asombra
Yerma, montuosa y árida
Mancha de la ciudad.

Segurament va ser la demolició de Santo Domingo la que va aixecar més crítiques a causa del patrimoni impressionant que es va perdre. La seva destrucció a més de possibilitar, com s’ha dit, obrir el carrer del Conqueridor, també va servir per a l’ampliació dels carrers estrets que anaven de Cort al Palau de l’Almudaina, creant-se el carrer que avui es diu Palau Reial, on a 1851 s’establiria el Círculo Mallorquín. Aquest és segurament el carrer que concentra actualment més poder institucional de Ciutat. Hi ha la seu del Consell de Mallorca -abans la Presó Provincial-; la seu dels grups parlamentaris que estan ubicats a la que va ser la casa familiar de Manuel Salas; la seu del Parlament -abans seu del Círculo Mallorquín-; la Fundació March – abans casa de Joan March-, el Palau de l’Almudaina i la Catedral.