La impossible reforma interior de Palma

En el capítol anterior hem conclòs que la reforma urbanística més important del Pla Alomar va ser la que obria, des del torrent de sa Riera, una via cap al centre, la coneguda avinguda de Jaume III. Encara que l’arquitecte Guillem Forteza ja s’havia referit a aquesta via, la proposta d’Alomar va ser, realment, la més innovadora, ja que els plans anteriors no la contemplaven en detall. A més, va ser de les poques propostes de la primera meitat del segle XX que es va executar amb èxit, econòmic i funcional, i amb un reconeixement que arriba fins avui, malgrat algunes crítiques de caire estètic o de mobilitat. Així i tot, es tracta d’una reforma l’execució final de la qual no va resultar fàcil. Com va escriure el mateix Alomar a les seves memòries, després que s’intentés –sense èxit– que tots els contractistes importants de Ciutat s’agrupessin per crear una empresa forta per fer les reformes de Jaume III i del Mercat, l’arquitecte es va veure pràcticament sol: “En aquel momento yo me hallaba prácticamente solo (los concejales partidarios de las reformas estaban acobardados) y muchos me consideraban el enemigo público número 1 de la ciudad.” (Memorias de un urbanista, 1939-1979, pàg. 42).

Sens dubte val la pena parlar de les altres mesures del Pla Alomar, del seu per què i del destí final que varen tenir. Exceptuada la de Jaume III, la més important va ser la de traslladar a la zona de l’Olivar el mercat central que fins aleshores estava situat a la Plaça Major. Es tracta de la reforma número 6 del plànol de la Fig. 1. Aquest canvi no va ser gens fàcil, i els seus resultats finals són encara visibles.

La plaça Major, l’any 1940, era el fruit de moltes intervencions que s’havien dut a terme durant els darrers cent anys. Les intervencions principals havien estat l’enderrocament de la casa de la Inquisició, l’any 1823, i del Convent de Sant Felip Neri l’any 1854, peces claus de la ciutat conventual que en cert sentit era Palma. El projecte de la nova Plaça Major seguia el model de moltes places espanyoles porticades, com per exemple la Plaça Reial de Barcelona. Gabriel Bibiloni, al seu imprescindible llibre “Els carrers de Palma”, ens dóna molts detalls de la seva evolució. L’any 1940, per a molts, era “plaça”, ja que allà hi havia la peixateria central i tot el mercat d’altres productes, que havia estat traslladat anteriorment des de la part baixa de Palma. Amb la reforma número 5 del Pla Alomar, la plaça es completa amb unes entrades que tenien uns arcs més grans i amb unes escalinates que la connectaven amb La Rambla. No va ser fins al 1951 que el mercat de la plaça Major es traslladà a la plaça de l’Olivar. La plaça Major dissenyada per Alomar es va anar acabant, fins que l’any 1973 es construïa un pàrquing als soterranis, que trencaven el túnel que connectava la plaça d’Espanya amb el camí de rondes d’avall la Seu.

La necessitat d’un mercat central ja es venia plantejant des de feia anys. El nou mercat hauria d’estar a la plaça de l’Olivar, com finalment va succeir. Gaspar Bennazar l’any 1914 i Guillem Forteza l’any 1935 havien fet ja diferents projectes arquitectònics que no s’havien concretat. Finalment es va dur a terme el de Vicente Valls i Gadea, arquitecte municipal de València. Durant les obres es feren adaptacions dels arquitectes Juncosa, Garcia Ruiz i el mateix Alomar. Per a fer possible el mercat calia comprar, expropiar o enderrocar un munt de cases i obrir nous carrers, amb la idea d’higienitzar la ciutat. La reforma era important perquè perseguia un doble objectiu: crear un nou espai de mercat i deixar la plaça Major com una plaça de passeig, d’encontre i activitats públiques. En les memòries d’Alomar, ja citades, l’arquitecte no dóna gaires explicacions en relació amb aquesta reforma, perquè la dóna per projectada per altres, “… por lo cual nos limitamos a introducir dicho proyecto como una de las reformas parciales” (La reforma de Palma, pàg. 54)

A part d’aquestes dues importants reformes –la de Jaume III, la de la plaça Major i la del mercat de l’Olivar– les altres es varen donar per impossibles. Unes tenien un caràcter circulatori i altres un caràcter urbanitzador. La reforma número 3 consistia a connectar el port de Palma amb la plaça d’Espanya mitjançant una via que transcorria des del final del Born –la font de les Tortugues–, fins al carrer dels Oms i d’allà a la plaça d’Espanya.

Ja feia anys que es necessitava un accés més directe de les estacions del ferrocarril al port. De fet, aquesta és la causa per la qual es va fer el túnel que anava pel centre de la ciutat i sortia per un portal de la murada enfront de la mar. Alomar no explica en detall aquesta reforma, ja que també havia estat dissenyada per altres persones (Fonseca, Cabanyes i Subirana), i tampoc la veia urgent. Segons sembla, la via que sí que es volia obrir era una paral·lela a Sant Jaume i que transcorria pels jardins posteriors dels carrers de Can Cavalleria, Ermità o Gavarrera. També sembla que travessava el convent de Santa Magdalena, com ho feia el carrer de Sant Jaume en el temps en què la Riera travessava la ciutat. Aquesta reforma no es va dur a terme.

Alomar va dissenyar altres vies circulatòries amb la idea de connectar la part baixa de Palma amb la part alta, idea ja explorada per Bennazar i Forteza. La reforma número 4 consistia a fer una mitja rotonda que anava del principi del carrer de Sindicat fins a la Rambla, passant per davall el carrer de Sant Miquel. Alomar ens diu: “Esta importantíssima reforma tiene por causa la absoluta necesidad de comunicar la Ciudad alta con la Ciudad baja, en pleno centro urbano” (ibid.). Aquesta reforma tampoc no es va fer.

La reforma número 7 consistia a obrir una via ampla, semblant a la de Jaume III, que anava des de la nova rotonda que se situava al principi del carrer del Sindicat, cap a la porta de Sant Antoni, directament orientada en la direcció de la carretera de Manacor, amb la finalitat de potenciar la creació d’un “foro agrícola”, en paraules d’Alomar. Tampoc no es va fer.

Sobre aquestes reformes circulatòries és interessant repassar les memòries del seu autor: “La idea básica de mi Plan podía parecer, a primera vista un disparate: tres nuevas vías arteriales convergiendo radialmente hacia el centro geométrico, que peligraba convertirse en un punto de congestión circulatoria. Pero mi intención era precisamente la de reducir al mínimo la circulación en todo el casco antiguo salvo en estas arterias, como medio para ‘peatonizar’ relativamente los sectores urbanos limitados por estas arterias (aunque la palabra peatonizar no se acuñaría hasta muchos años después).” (Memorias de un urbanista, 1939-1979, pàg. 21).

Pel que fa a la reforma número 8, la idea era ampliar el carrer de Socors per arribar, per una part, fins a la gran rotonda de la qual hem parlat, i, per altra part, empalmar amb la carretera de Llucmajor. La reforma tampoc no es va dur a terme.

Les reformes número 2 i 9 eren similars, però estaven als dos extrems de la ciutat. La 9 consistia a esbucar totalment la barriada de la Calatrava i reconstruir-la amb noves edificacions que miraven cap a la mar. El mateix es volia fer amb el Puig de Sant Pere. Com és sabut, aquestes dues reformes tampoc no es varen dur a terme. Ja el mateix Alomar, en les seves memòries, diu que l’Ajuntament, a les bases del concurs, obligava a introduir-les al planejament, però que ell estava “totalmente convencido de que estas reformas nunca se llevarían a la realidad.” (Memorias de un urbanista, 1939-1979, pàg. 20).

Finalment quedaven altres reformes circulatòries al centre de Palma, que també es varen donar per impossibles. Les reformes 10, 11 i 12 perseguien connectar millor la plaça de Cort amb el Born, és a dir connectar les dues zones més populars de la ciutat. Cal que recordem que aquests projectes es trobaven ja als plans de Gaspar Bennazar i de Guillem Forteza. La idea implicava tomar moltes cases, cosa que resultaria molt complicat.

Tres conclusions es poden formular en relació amb el Pla Alomar i la seva funció en la reforma de Palma. La primera és que, després de 40 anys d’aprovat el pla de l’Eixample, els polítics, inversors i constructors encara s’estimaven més invertir “dins murades” que al mateix Eixample. Les tres reformes importants es fan a dins mateix de la ciutat. Una altra conclusió és que les reformes que finalment es varen dur a terme van ser possibles perquè s’utilitzava la fórmula de la concessió privada mitjançant concurs públic. Com les reformes circulatòries no deixaven grans beneficis i suposaven molts problemes, es varen deixar per més endavant, malgrat que no s’arribarien a realitzar. Com diu Alomar al seu llibre sobre la reforma de Palma: “Un negocio de esta clase, sin embargo, no resulta claro, por ofrecer el gran inconveniente de un considerable desembolso inmediato para ser recuperado dentro de un plazo muy largo, precisamente en circunstancias como las actuales, de poca estabilidad económica.” (La reforma de Palma, pàg. 62). La tercera conclusió, més general, és que des del Pla Calvet de l’any 1902, passant pel de Bennasar del 1917 i el d’Alomar del 1943, podem dir que, en tots ells, els ciutadans, empresaris i administradors de la ciutat estan majoritàriament convençuts de la bondat dels seus plans, però la realitat és molt més complexa del que aquells esperaven, de manera que cap dels plans esmentats acaba executant-se completament. En el pròxim capítol veurem les interessants idees que planteja Alomar sobre l’Eixample.