La dictadura de Primo de Rivera també arriba a Palma

La història és com un riu molt gran que es va nodrint d’esdeveniments que provenen de moltes fonts diferents. Segons la potència dels successos, el riu de la història pren una direcció o una altra. Un d’aquests potents afluents que des dels anys 20 varen fer que el riu de la història d’Espanya es desbordés el 1923 i després el 1936, va esser la guerra del Marroc i, especialment, l’anomenat Desastre d’Annual. El 15 de juliol de 1922 varen morir, a mans de les guerrilles d’Abdel Krim, més de 13.000 soldats de l’exèrcit espanyol, en una maniobra militar que resultà catastròfica.

Espanya estava encara traumatitzada per la pèrdua de les colònies de Cuba, Porto Rico i Filipines. Bona part del comandament de l’exèrcit espanyol conegut com a africanistes s’havia concentrat al Protectorat del Marroc per poder fer mèrits de guerra i ascendir de manera ràpida, com ho va fer el mateix Franco, que als 33 anys ascendí al generalat passant esser el més jove d’Espanya. A l’aixecament militar de 1936 la majoria d’aquests africanistes serien protagonistes principals del cop d’estat frustrat que conduí cap a la guerra civil. Mola, Goded, Queipo de Llano, Varela, Franco i altres, desenvoluparen gran part de la seva carrera militar en el conflicte marroquí.

El sistema bipartidista que repartia el poder – segons voluntat reial- entre conservadors i liberals, entrà en crisis després de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909. El monarca Alfons XIII facilità el govern al Partit Liberal, la qual cosa provocà el conservador Antoni Maura és sentis humiliat i decidís no participar en el sistema de la Restauració i, conseqüentment provocà la ruptura dels conservadors que es dividiren entre datistes i mauristes. La crisi política, econòmica i social s’aguditzà després de la Primera Guerra Mundial i, el 1919, Maura torna a esser cridat pel monarca per presidir el primer govern de concentració, en el context dels conflictes de les Juntes de Defensa i l’Assemblea de Parlamentaris.

El mallorquí Antoni Maura, unes setmanes després del Desastre d’Annual, l’agost de 1921, tornaria a esser designat per formar govern per indicació real. Per altra banda, el general de divisió Juan Picasso González, fou oficialment encarregat d’investigar els fets, redactant el conegut com Expedient Picasso. Les conseqüències de la investigació del general Picasso mai foren dutes a terme, ja que el 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el suport del rei proclamà la dictadura. De l’expedient es podien treure conseqüències que afectaven directament a Alfons XIII. Aquesta situació, més la virulència dels conflictes socials, especialment amb el sorgiment del “pistolerisme” que afectava la ciutat de Barcelona, determinaren que la voluntat reial anés cap a una opció autoritària, la qual li comportaria, el 1931, perdre la corona.

A finals de 1922, Alfons XIII encarregà formar govern i convocar eleccions al liberal Antonio Garcia-Prieto. Com era clàssic al sistema de l’època, el Partit Liberal en sortir guanyador en gaudir del suport del rei. Les eleccions es realitzaren l’abril de 1923, i foren les darreres eleccions de la monarquia. A Mallorca, fins aleshores feu del conservadorisme, els liberals encapçalats pel magnat Joan March Ordinas en sortiren guanyadors, emperò el cop d’estat no permeté que els resultats tinguessis conseqüències i en March no va arribar a gaudir del seu escó.

A l’època, la sortida autoritària havia pres cos a Itàlia on el rei Víctor Manuel acceptà i protegí la dictadura feixista de Benito Mussolini. Així, la deriva cap a l’extrema dreta havia començat a Europa fent camí cap a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El novembre de 1923 el dictador espanyol i Alfons XIII visitaren Itàlia i allà davant el rei del Víctor Manuel el monarca espanyol presentà a l’italià al general i assenyalant-ho va dir: “Este es mi Mussolini”.
Alfons XIII justificà el cop afirmant: “Yo acepté la dictadura militar porque España y el Ejército la quisieron para acabar con la anarquía, con el desenfreno parlamentario y la debilidad claudicante de los hombres políticos. La acepté como Italia tuvo que acogerse al fascismo porque el comunismo era su inmediata amenaza. Y porque había que emplear una terapéutica enérgica sobre los tumores malignos que padecíamos en la Península y en África”. A Mallorca, el diari El Día, fundat per Joan March el 1919, fou l’únic que criticà el cop de Primo de Rivera. La victòria del verguistes a les eleccions es veié truncada i el batle de Palma, aleshores l’arquitecte Guillem Forteza Pinya, com la resta de càrrecs, fou cessat. El primer batle “primoriverrista” fou Francesc Sales i, en 7 anys, n’hi haurà quatre més.

Seguint els principis del programa regeneracionista, Primo de Rivera assenyalà a Joan March com un dels principals corruptors, juntament amb Santiago Alba, del règim que ell havia enderrocat. Fins i tot va forçar que March fos detingut i jutjat. Sense trobar proves que l’inculpessin va esser deixat en llibertat. Passats uns mesos, gràcies als seus contactes, influències, regals i suborns, aconseguí que el dictador el considerés un dels actius econòmics més importants del seu règim i un gran patriota, fins i tot va ser anomenat per Primo de Rivera membre de l’Assemblea Nacional Consultiva, una mena de parlament controlat pel partit dictador, la Unión Patriótica. En aquesta nova etapa política de Joan March, va seguir fent obres benèfiques com l’hospital per malalts de tuberculosis anomenat Caubet, actualment Hospital Joan March. La construcció va ser molt llarga, ja que la primera pedra es va posar a 1928 fins que es va inaugurar a 1945. Primo de Rivera també atacà als anarquistes, nacionalistes comunistes i tots els homes a l’esquerra dels socialistes, com Ignasi Ferretjans i Jaume Garcia. Personatges polítics de primera fila que tornarem a trobar quan esclati la guerra civil, essent protagonistes d’unes pàgines terribles de la història d’aquesta ciutat.

Els primers anys la dictadura comptà amb la complicitat i benevolència de part del Partit Socialista i el seu dirigent, Francisco Largo Caballero, arribà a ser membre del Consell d’Estat de la dictadura. Així, la inauguració de la Casa del Poble, en principi prevista per setembre de 1923, es dugué a terme, amb algunes limitacions, el gener de 1924. Es complia la paraula de Joan March cap a les Societats Obreres. L’edifici ubicat al carrer Reina Maria Cristina fou dissenyat per l’arquitecte Guillem Forteza que dirigí les obres i era d’un estil anomenat regionalista que era del gust de l’època. El cost estimat del projecte un cop finalitzat va ser d’unes 450.000 pessetes d’aquells temps, aproximadament uns 4 milions d’euros actuals. A la solemne inauguració Joan March Ordines realitzà un discurs que finalitzà dient: “… Antes de pocos días, quizás dentro de unos instantes, nadie guardará recuerdo de las palabras que he pronunciado en este acto; pero no ocurrirá lo mismo, ciertamente, en cuanto al testimonio vivo y perpetuamente tangible de este edificio que vivirá muchos años y centurias como atalaya vigilante de los derechos y los intereses de la clase trabajadora, es para mí la mayor satisfacción. La Casa del Pueblo será siempre la mayor obra que he realizado”. Malauradament, l’edifici s’esbucà el gener de 1975 a través d’un expedient municipal de runa.

Malgrat la dictadura, que molts pensaven seria provisional, la vida econòmica de la ciutat va continuar amb l’empenta que ja era evident en el principi dels anys 20. Com a botó de mostra d’aquells anys de bonança, es va crear, el 1926, la Banca March, es realitzà l’ampliació del port de Palma per augmentar els trajectes a Barcelona de la Compañía Transmediterranea i també s’inauguraren nous edificis importants com el Cine Modern, Can Bibiloni, la Plaça de Toros, l’Edifci de la Telefònica, l’Hotel Victoria i altres. La vida social i cultural de la ciutat es va veure bastant refrenada, en part per la croada anticatalanista de Primo de Rivera, croada que va merèixer la reprovació de 119 dels principals intel·lectuals espanyols en una memorable carta que li dirigiren el 1926.

Possiblement, el fet més rellevant dins el món cultural de la Palma d’aquells temps va ser la creació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, en certa manera una continuació més madura i potent del Centre Regionalista de Guillem Forteza i Miquel Ferrà. Aquesta vegada les forces progressistes s’unien per declarar la seva voluntat autonomista i la fe en la cultura generada des d’aquí. El primer president fou Elvir Sans Rosselló, fill de l’escriptora Coloma Rosselló, qui va tenir amistat amb l’Arxiduc i publicà diverses obres referides a Valldemossa. Elvir fou un defensor de la unitat de la llengua catalana deixant la presidència de l’entitat en mans d’Emili Darder, que l’exercirà des del 1925 fins al 1931. Així tot, l’activitat de l’entitat va ser escassa fins al final de la dictadura, moment en el qual va reprendre amb força i va ser molt rellevant en la vida ciutadana fins a l’esclat de la guerra civil. Un altre fet cultural molt important d’aquells anys va ser l’inici de la publicació del diccionari de mossèn Antoni Maria Alcover, continuat i culminat per Francesc de Borja Moll. Cal també citar la mort del poeta i assagista Joan Alcover i Maspons, el 25 de febrer de 1926.

En el camp de la política local, en aquests anys, concretament el 13 de desembre de 1925 morí el polític i advocat Antoni Maura i Montaner, home d’una llarga carrera política i un dels mallorquins més influents durant el període de la Restauració. Ja retirat de la política deixà la vida a la seva finca de Torrelodones, deixant el testimoni al seu fill Miguel Maura Gamazo que també gaudirà d’un destacat protagonisme en l’inici de la Segona República. També cal citar la desaparició física de dos destacats protagonistes de la política de Ciutat: Josep Cotoner, més conegut com el Comte de Sallent, que fou company de cartell electoral d’Antoni Maura, i del polític liberal Alexandre Rosselló i Pastor.