La ciutat literària dels anys 60

El microcosmos literari de Palma en els anys 60, tan desordenat com complex, es podria dir que tenia forma de tres constel·lacions que aglutinaven la major part de l’energia creativa literària que circulava per Palma. Encara que distants, tenien punts en comú. Completaven aquestes constel·lacions altres estels més petits que anaven pel seu compte perquè eren més independents.

Aquestes constel·lacions es formaven entorn de tres estels emblemàtics per a la literatura i la cultura de Palma: els escriptors Llorenç Villalonga, (“constel·lació cosmopolita”); Camilo José Cela (“constel·lació castellana) i el filòleg Francesc de Borja Moll (“constel·lació catalana”).

“Tras la vidrieras del café Riscal hay varios hombres sentados alrededor de un velador. Uno de ellos tiene aspecto de británico. Parece alto y sólo escucha. Escucha lo que cuentan los demás como si estuviera en otra parte, sin dejar de estar ahí donde está, con ellos. Este hombre es el escritor Llorenç Villalonga. Oscura chaqueta de pata de gallo, camisa blanca y corbata indefinida, los pantalones grises, los zapatos cordados; nada que pueda destacar, nada por lo que ser recordado si ocurriera algo por lo que tuviera que ser citado como testigo (“En la Ciudad Sumergida” de Jose Carlos Llop, pàg. 75).

De Llorenç Villalonga s’han dit moltes coses i s’han escrit moltes pàgines, entre elles les de la seva biografia “oficial”, molt detallada, feta per Jaume Pomar, “La raó i el meu dret”. Als anys 60, Villalonga era una persona en la seva maduresa i començava a tenir els fruits de l’èxit d’una carrera d’escriptor qualificat com a cronista de la decadència de la “burgesia aristocràtica” de la seva societat. “Mort de Dama” i “Bearn” varen ser les dues obres que a poc a poc varen arribar a fascinar a la intel·lectualitat barcelonina i de retruc a alguns lletraferits de Palma. Ironies de la vida, l’èxit a Catalunya de l’obra de Villalonga li va fer canviar el seu nom de pila com a escriptor: del Lorenzo dels anys 30-50, al Llorenç des dels 60.

El seu passat franquista, del que no va renegar mai, el visqué de la mà del seu germà Miquel Villalonga, del que també ja hem parlat en el seu moment. Després del cop d’estat militar del General Goded, es varen enfrontar -i humiliar- per motiu del manifest “procultura catalana” a bastants intel·lectuals mallorquins agrupats en l’anomenada Associació per la Cultura de Mallorca. Enfrontament que no es va oblidar mai i que encara pervivia en l’ambient literari dels anys 60.

La geografia vital i quotidiana de Villalonga era al barri de la Seu, -“barri de moixos i canonges”- on vivia. Des d’allà anava a peu a les moltes tertúlies que es feien a Ciutat, especialment a les del Círculo Mallorquín i al bar Riskal, bar desaparegut a finals dels 60 amb la reforma de s’Hort del Rei.

A la tertúlia del Riskal hi participaven també persones molt amigues de Moll, com en Sanchis Guarner i en Bernat Vidal; o altres com Baltasar Porcel, molt amic de Villalonga. També hi participaven sovint Camilo José Cela i Llorenç Moyà. Deien les males llengües que allà es decidien els Premis Ciutat de Palma.

Entorn de Llorenç Villalonga giraven un seguit d’escriptors joves que a poc a poc prendran la paraula i es convertiran en escriptors d’èxit dins les lletres catalanes: Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Moyà, Baltasar Porcel i Guillem Frontera, entre altres. També historiadors i analistes de la seva obra com Jaume Pomar i Damià Ferrà Ponç.

Com hem dit a un altre capítol, Cela, únic estel de la constel·lació castellana, s’instal·la a Palma el 1955 i va fer a l’Ajuntament aquella conferència un tant mística sobre “Palma, cuerpo vivo”. Tot d’una se situa com a “far” de la literatura a ciutat al ser anomenat president dels Premis Ciutat de Palma pel batle Massanet; i, més tard, fill adoptiu el 1969, essent batle Gabriel Alzamora.

El seu lideratge es va reforçar al crear “Papeles de Son Armadams” en 1956 i una tertúlia al seu mateix domicili al carrer Bosque número 1. Des d’allà va posar al servei dels escriptors d’aquí un reclam internacional sobre tot el que es feia a Ciutat. Un dels seus primers sotsdirectors va ser en Josep Maria Llompart, que després passà a fer feina per a l’editorial Moll i acabarà essent president de l’Obra Cultural. Un exemple de contactes i traspassos entre les “constel·lacions”. Un altre exemple és el de Baltasar Porcel, que va passar a fer feina a Papeles gràcies a Villalonga.

Com senyala Pilar Arnau a “La aportación de Papeles de Son Armadans a la difusión de la literatura catalana en plena dictadura”, la publicació va tenir una vessant fonamental: la de difondre la cultura catalana. Si ens fixam només en els mallorquins, hi trobem les firmes de Moll, Porcel, Ripoll, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Llorenç Villalonga, Llompart o Viñas. Mallorca, Palma, convertides en centre neuràlgic de la cultura lliure, on varen tenir cabuda els escriptors exiliats, les altres llengües d’Espanya i els artistes i autors internacionals. Per no parlar de Las Conversaciones Poéticas, organitzades també per Cela, i El Coloquio Internacional de novela, que varen tenir lloc a Formentor.

Una de les altres constel·lacions, la catalana, girava entorn Francesc de Borja Moll perquè, com hem dit al capítol anterior, va mantenir la flama de la cultura catalana després de la guerra civil, a través de la feina del Diccionari i amb la fundació de l’Obra Cultural Balear. També intentà el 1952, abans dels “Papeles” de Cela, una revista literària que es diria “Raixa”, però després de sortir el primer exemplar va ser prohibida, malgrat que alguns com Llorenç Villalonga li varen donar el seu suport. Finalment, va poder reprendre la seva tasca en forma d’editorial.

Miquel Forteza i Pinya va ser el primer president de l’Obra Cultural Balear i persona de molta confiança de Moll. Forteza era molt conegut a Ciutat pel seu llibre “Els descendents dels jueus conversos a Mallorca”, llibre que va deixar clar la indigna conducta que havia tengut durant cents d’anys la societat benestant envers els anomenats “xuetes”. També era conegut pel seu passat com a enginyer de carreteres i per ser germà de Guillem i Bartomeu, persones destacades, especialment l’arquitecte Guillem del que hem parlat abans. En la seva tasca estava acompanyat per Joan Pons i Marquès, i altres més joves com Josep Mª Llompart, Bernat Vidal, Llorenç Capellà i Antònia Vicens.

Un dels debats públics que es feren populars va ser provocat pel llibre que publicà Miquel Forteza amb el nom “Els descendents dels jueus conversos de Mallorca”. Aquest debat va enfrontar les dues parts en els diaris de ciutat amb la participació de rellevants personalitats (“La raó i el meu dret” de Jaume Pomar, pàg. 336). Un dels intervinents va ser Josep Zaforteza, que ja havia protagonitzat un debat lingüístic molt conegut amb en F.B. Moll sobre les diferències entre el català i el mallorquí. Zaforteza, advocat de confiança de Llorenç Villalonga i el seu mentor en temes jurídics i depositari i hereu del seu llegat com a escriptor, utilitzà en aquell debat el pseudònim de Pep Gonella, com s’ha sabut ara fa poc temps, i que donà nom als “gonellistes”, defensors del mallorquí com a llengua independent del català.

Entre Cela i Moll sabem que existí una relació cordial i de respecte mutu. Coincidí amb ell en algun dinar en els anys 50 amb el professor Américo Castro al restaurant de ciutat Can Tomeu. També coincidiren els dos amb Llorenç Villalonga al mateix restaurant en un dinar homenatge a Blai Bonet en 1957. A l’any següent, varen formar part del mateix jurat dels premis Ciutat de Palma, presidit per Cela i impulsats per Gabriel Fuster Mayans, “Gafim”. En aquesta edició, fou premiat Llorenç Villalonga, encara que el “premi de tots els premis”, atorgat pels participants dels primers quatre anys, el guanyà Moll en 1960 per la totalitat de la seva obra fins al moment. El 1959, Cela convidà a Moll, i aquest participà als Col·loquis de Poesia de Formentor.

Cela i Villalonga es freqüentaven molt al principi, amb trobades, dinars i copes. És curiosa l’observació que va fer Charo Conde, l’esposa de Cela, quan digué que Llorenç Villalonga semblava un home que era mort feia 200 anys (“La raó i el meu dret” de Jaume Pomar, pàg. 270). Malgrat Villalonga ja fos en un principi un lector entusiasta de “La família de Pascual Duarte” i de “La Colmena”, la relació amb Cela no arribà mai a ser amistat, pel que es desprèn de les anècdotes que conta J.C. Llop al seu llibre “En la Ciudad Sumergida” (pàgs. 230-233) ni dels comentaris de la biografia de Villalonga per Pomar (pàgs. 270-275).

El 1956 coincidiren en el primer jurat dels premis Ciutat de Palma, i tornarien a coincidir en el de 1969. El 1956, Cela li va fer el pròleg a Villalonga a una autoedició en castellà de “Bearn”, de la que només es vengueren 163 exemplars. D’aquell pròleg, a Villalonga no li agradà gens una afirmació (“Probablemente es judío”) que feia una mica ingènuament Cela. Després coincidiren en altres ocasions, com per exemple en la tertúlia del Riskal, però amb un cert distanciament, sense arribar a la fòbia que Joan Bonet un dia li assignà (“La raó i el meu dret” de Jaume Pomar, pàg. 239).

Sembla que Cela sentia una vertadera admiració per Villalonga, però aprofitava les ocasions per “rebaixar-lo” i menysprear-lo. Així es desprèn de moltes anècdotes que conta en Jaume Pomar, especialment la de la nit de San Sebastià dels premis Ciutat de Palma. En 1958, Villalonga concursava amb la novel·la “Desenlace en Montlleó”. Fins al final, després de moltes votacions públiques del jurat, Villalonga no va saber que guanyava el premi, però sí que estava competint amb “Ropa tendida” de Cati Juan. Diuen que Cela, que era el president del jurat, li havia fet passar pena perquè sabés el perillós que era competir amb una dona en els certàmens literaris.

Dels molts estels que anaven pel seu compte, citarem aquí a dos. Un gran escriptor, Mario Verdaguer, menorquí que va passar la seva infantesa a Palma on residí a èpoques diferents, va publicar el 1953 la magnífica obra “La Ciudad desvanecida” i en 1959 “Un verano en Mallorca”. Verdaguer, republicà, vivia a Barcelona des de jove, escrivia a “La Vanguardia”, dirigia la revista “Mundo Ibérico” i traduïa escriptors tan importants com Goethe, Zweig i Thomas Mann, que donà a conèixer a Villalonga. Després de la guerra civil va venir a Palma on va organitzar una tertúlia al Figaro, un bar que estava al Born, amb en Llorenç Villalonga i altres com Joan Bonet i Gafim (“La raó i el meu dret” de Jaume Pomar, pàg. 210). Mario i el seu germà Joaquim eren amics dels Villalonga des de petits i de grans es trobaven freqüentment al Círculo. Per un altre costat, en temps de la postguerra, Verdaguer havia assessorat Moll en l’edició d’obres en castellà, provant si hi havia sort. Mario Verdaguer tornà a Barcelona i morí el 1963.

L’altre solitari era Cristòbal Serra, “el ermitaño de Palma de Mallorca que sabe sonreir, y esa sonrisa le aparta de los hombres modernos” (escrit d’Octavio Paz del 1961, emprat com a pròleg a una edició del seu llibre “Péndulo”). Traductor de grans poetes com Blake, enamorat dels ases, física i espiritualment, va ser un exemple pels joves interessats en la literatura rebel d’aquell temps i d’ara. Escriptor heterodox i inclassificable produeix una obra fragmentaria, vanguardista, mediterrània i rebel. En 1965 publicà “Viaje a Cotiledonia”, un viatge quimèric i al·legòric, en paraules del seu estudiós, Nadal Suau.

Amb aquestes línies esquemàtiques sobre una realitat que era mil vegades més rica i més complexa, podria semblar que els tres cercles literaris i els estels independents només tenien relacions internes entre una vintena de persones, tancades sobre si mateixes. Res a veure amb la realitat. Cada una d’aquestes persones que lideraven la creació i el debat literari, tenien una gran quantitat de relacions amb personatges internacionals que visitaven Palma o als que ells visitaven. Cela amb el món llatinoamericà, era en el fons molt cosmopolita. Llorenç Villalonga, que s’havia enfrontat al catalanisme, acabà compartint protagonisme al Club Nàutic el 1967 amb Mercè Rodoreda, presentats “com els dos escriptors més universals en llengua catalana”. I en Moll no parava d’eixamplar els seus intercanvis amb persones de Madrid, Hamburgo o Berlin. Palma, definitivament, estava connectada un altre cop amb el món literari universal.

Per acabar, no podem parlar de la vida cultural dels 60 sense fer menció del paper fonamental que hi exerciren les llibreries. De fet, gran part de la formació literària dels joves de Ciutat dels anys 60 i 70 es deu a les llibreries i els seus magnífics llibreters. Així ho recordà l’escriptora Rosa Planas al seu discurs d’inauguració de la Setmana del Llibre en català de 2016, on rendí homenatge a les llibreries de la seva joventut que ja no hi són però que resten en la memòria dels palmesans nascuts al voltant dels anys 40 i 50: “LOGOS, d’en Domingo, situada en el passatge que va dels Oms a la plaça dels Patins, que tenia darrere un quartet amb els llibres que la censura havia prohibit. Allà vaig comprar els poemes de León Felipe i Blas de Otero, també els de César Vallejo, no agradaven al règim i eren tinguts per pamflets revolucionaris. En Domingo els mostrava amb orgull i la seva gran figura era com la d’un mag que treu conills del capell. Hi havia també la llibreria TOUS, que ocupava un espai important al carrer de la Unió (…). Allà es congregava una bona collita literària i l’escriptor Toni Serra exercia de mestre de cerimònies.

També vam perdre la llibreria BYBLOS, primer dirigida per Josep Blanes i posteriorment per Josefina Messeguer. Allà ens reuníem els amant de les tertúlies per realitzar els Paliques de la Rotonda, dirigits pel gran Tòfol Serra en un ambient que trencava la grisor d’una societat abúlica i culturalment apàtica. Quan va començar la transformació de determinades zones de la ciutat, se’n va dur per endavant la llibreria ERESO, situada en un cantó del carrer de Paraires, amb el carreró del Port fangós al costat. Era molt agradable, variada i plena de llibres suggeridors. El seu aparador tenia un poder hipnòtic i sempre exhibia llibres interessants que eren un reclam per a la intel·ligència. Va ser una pèrdua dolorosa, però com en altres ocasions, ens hi acostumàrem. També va ser un glop mal de digerir la desaparició de CAVALL VERD, la llibreria especialitzada en poesia de la plaça d’en Coll, dirigida pel bibliòfil Rafel Jaume, home singular i de gust exquisit, a qui record perfectament, sempre interessat en els autors i en els poetes mallorquins.

[…] LLIBRES MALLORCA, un vertader oasi per a la producció feta en català i per autors en llengua catalana. Les antigues edicions de Costa i Llobera, de Joan Alcover, de Rosselló-Pòrcel, de Josep Pla, de Víctor Català, de Joan Sales, de Josep Carner, d’Anselm Turmeda, d’Ausiàs March o de Ramon Llull. El seu gran fons era un tresor i un descans per a tots els qui cercàvem aquell llibre descatalogat, que ja no era novetat, però que resultava d’imprescindible consulta i el valor del qual sobrevolava per damunt de les improvisades exegesis. […] Són llibreries que ja no hi són, espais perduts que no es poden substituir, però que viuen en la memòria dels qui vàrem ser clients i cercadors entre les seves prestatgeries. Feien part d’un món que encara no ha desaparegut i que farà part de la nostra història llibresca i sentimental. Per acabar amb aquest recompte també vull recordar la Llibreria FIOL, que li dèiem “de lance” i que, en aquest cas ha deixat un doble buit: l’edifici esbucat del qual només queda un solar enmig del carrer dels Oms. Els qui cercàvem llibres de segona mà, teníem allà un espai de referència. Com ho va ser també la llibreria del CALL, regentada pel bibliògraf i editor Lleonard Muntaner. O la llibreria RIPOLL de llibres antics en el carrer de sant Miquel, exemple de gust i exquisidesa”.