Joan March conquesta Ciutat

Afavorit per la crisi del maurisme i de la monarquia espanyola sobre la qual ens hi hem referit abans, March, el 1918, passa a controlar el Partit Liberal. L’estratègia d’en March serà la de teixir una entesa amb tots aquells partits que tenen com a objectiu posar fi a l’hegemonia del maurisme en el marc econòmic i polític. Es tractava de trobar punts d’encontre amb els regionalistes de Guillem Forteza oposats al centralisme i a favor de la cultura pròpia. Aquesta inclusió dels regionalistes en el bàndol verguista va ser una de les innovacions que va comportar el canvi polític que es donarà en aquest període. El regionalisme era una força política que despuntarà per la defensa de la cultura autòctona i l’autonomia de les illes. Idees que s’enfortiren a Mallorca amb l’arribada, des del Principat, de les influències de la cultura de la Renaixença. Posteriorment, es convertirà en un moviment polític, moviment del qual Guillem Forteza en serà un dels impulsors i capdavanters. Com veurem més endavant.

El 1921 crearà un mitjà de comunicació – El Dia- que dirigirà Joan Estelrich, destacat intel·lectual regionalista, un diari liberal en el qual escriviren destacats escriptors i polítics de diferents ideologies, com Josep Pla i el dirigent socialista Indalecio Prieto.

Perquè l’estratègia abans anunciada reeixís, Joan March va establir una aliança amb el partit socialista que encapçalava Llorenç Bisbal, qui havia substituït el 1913 a Francesc Roca en el lideratge del PSOE, ambdós procedents del sector del calçat. El 1917 Llorenç Bisbal fou regidor socialista a l’Ajuntament de Palma i el 1931 el primer Batle socialista.

La convergència dels socialistes amb March se sustentava amb la creença del líder nacional Julián Besteiro, i la dels seus seguidors a Palma, que March era un significat representant del capitalista modern disposat a pactar amb els socialistes. L’entesa del capitalisme avançat amb el socialisme havia de ser l’etapa prèvia a la instauració del socialisme. March, a diferència dels mauristes, reconeixia els drets dels treballadors i considerava que havien de tenir cabuda, en un futur pròxim, en un sistema polític renovat.

Joan March trobarà en Lluís Alemany, el polític idoni per establir ponts entre els liberals i els socialistes. L’interlocutor dels socialistes serà Alexandre Jaume, cunyat de Lluís Alemany i nebot del líder liberal Alexandre Rosselló. Joan March i Alexandre Jaume es coneixien des que varen ser socis, durant un breu període, de la famosa fàbrica de la Roqueta. La família Alexandre l’havia comprada a Aguiló “Cetre”. Poc després, Joan March comprà la part dels Jaume i es convertí en l’únic propietari. La causa foren les diferències de parer en els articles que s’havien de fabricar. Per a March s’havia de potenciar la producció dels materials de construcció més demandats, en detriment de la fabricació artística.

L’interès dels liberals per aliar-se amb els socialistes estarà motivada per la influència majoritària de la UGT dintre les societats obreres, i per extensió dins tot el món obrer. Aquesta convergència va donar com a resultat tres pactes tàcits que feren córrer molta tinta. El primer va ser la defensa de Joan March, per part de Llorenç Bisbal, durant la crisi de subsistències. El segon fou el suport dels socialistes en el conflicte de la fàbrica d’adobs de March a Portopí. En contrapartida, March es va comprometre davant els representants de les societats obreres, tots ells socialistes, a finançar la construcció d’una Casa del Poble a Palma.

Quan el 1914 esclatà la primera guerra mundial, Espanya es declara neutral, decisió condicionada per una economia paupèrrima i per una divisió ideològica entre les forces que configuraven el marc del sistema polític de la Restauració. Unes es declararen decididament germanòfiles, i les altres es posaren de part dels aliats. L’economia de l’Espanya de 1917 era deficitària i seguia, encara, depenent d’un sector primari de baixa productivitat. La industrialització seguia essent incipient. A més a més comptava amb unes vies de comunicació poc desenvolupades i els transports eren deficitaris i antiquats. Aleshores, és clar, que no tenia la capacitat per armar ni proveir un exèrcit capaç de ser eficaç en el camp de batalla.

La neutralitat, segons va reconèixer el mateix Alfons XIII, va potenciar la producció industrial i manufacturera, creixement estimulat per la demanda dels països en guerra. De la mateixa manera, el sector agrícola i ramader va incrementar força les exportacions envers aquestes nacions, productes i articles que es pagaran a preus desorbitats. La inflació es va disparar i els mercats locals patiren una severa escassesa de productes bàsics. Aquest desproveïment generà la crisi de subsistències, que provocarà fortes tensions socials que desembocaren en importants mobilitzacions, protestes i aldarulls violents.

A Palma, la crisi de subsistències va tenir com a protagonista a Joan March. Se’l responsabilitzava de la manca de productes de primera necessitat com el carbó i la farina, entre molts d’altres. March s’havia convertit en el principal exportador envers els països bel·ligerants, a pesar de la prohibició del govern de l’Estat. A conseqüència d’aquesta activitat comercial il·legal, apareixerà a Ciutat el fantasma de la fam, la desnutrició i les pandèmies, principalment entre les famílies urbanes més desprotegides. Aquesta fou la causa de les revoltes populars de 1918 i 1919.

Les classes populars assenyalaven Joan March com un dels principals culpables de la situació de misèria en què vivien. L’acusaren d’acaparador i de contrabandista de queviures i de molts productes considerats imprescindibles en el transcórrer de la vida diària, segons assenyalaven les lleis dictades pel govern. El compliment de l’extensa legislació de subsistències fou escàs, a causa de la conxorxa establerta entre autoritats i acaparadors. Una part dels productes prohibits es camuflaven en caixes i sacs que contenien productes excedentaris, l’exportació dels quals estava autoritzada. L’actitud dels vigilants del port era més aviat col·laborativa que repressora. La corrupció era un fet inqüestionable que comprenia la majoria d’agents i de dirigents polítics i que, fins i tot, penetrava en alguns despatxos de ministres.

Els avalots que es produïren a Ciutat el 1918 foren provocats per la manca de carbó, en els quals les dones hi tengueren un paper rellevant des que esclataren. Elles, amb la seva valentia, foren l’espurna qui encengué el foc de la revolta. Es produïren enfrontaments violents entre les forces de l’exèrcit i els manifestants, a conseqüència dels quals resultarà ferit greu, d’un tret de bala, el militant socialista Miquel Cabotà, que morí l’endemà dels successos. Encara que els socialistes lluitaven per combatre els acaparaments, l’especulació i l’exportació il·legal, els líders tendien a frenar la crítica i la crida a la mobilització de les bases contra Joan March, pel pacte tàcit que havien establert amb el potentat.

Bona part del sentiment popular contra en Joan March es canalitzava des de la publicació “Foc i Fum” dirigida per Jordi Martí, conegut com el “Mascle Ros”. La força de la crítica va arribar a fer mal a la imatge pública de March i el va dur a judici per difamació, aconseguint una resolució contra ell amb una multa de 1000 pessetes i més de dos anys de desterrament a 100 kilòmetres de Palma… Per tant se’n va haver d’anar a Barcelona. Quan va retornar el 1922 va reprendre la publicació amb diferents estratègies segons les circumstàncies.

La por que inspirava la revolució bolxevic va endurir la política repressora de les forces conservadores, disposició que es va fer palesa a Ciutat durant i després de les revoltes de 1918 i 1919. El 1918, Joan March, a través del diari Última Hora, es dirigirà a l’opinió pública mitjançant una carta oberta en què desmenteix les acusacions d’acaparador i exportador il·legal que se li fan des de la premsa conservadora i anarquista. En l’escrit no solament nega la seva implicació en pràctiques il·legals lligades al comerç fraudulent de productes de primera necessitat, sinó que també fa una severa crítica a les autoritats per la seva política ineficaç de subministraments i, fins i tot , s’atreveix a proposar solucions per sortir de la crisi.

Malgrat totes les acusacions, Joan March seguia enfortint la seva imatge de defensor de les classes populars, segons es reflecteix en aquestes declaracions  de  1918 al Obrero Balear: “ (….) quien conozca a fondo Mallorca habrá podido apreciar que esta región, una de las más ricas y productivas de España, debe parte de su prosperidad a la existencia de una verdadera legión de pequeños propietarios, a los que yo contribuí notoriamente en veinticinco años (…)”.