Joan March entra a Ciutat

El 1910, Joan March, de mal nom en “Verga”, tenia 30 anys. Ja havia consolidat el seu negoci de contraban de tabac a la Mediterrània occidental i adquirit una gran experiència en la parcel·lació de grans finques rústiques que comprava, a baix preu, als aristòcrates vinguts a menys. Les venia en petites parcel·les a pagesos solvents que podien pagar els corresponents terminis. La futura Banca March sorgí de la gran quantitat de crèdits concedits per March a petits propietaris que volien incrementar els seus terrenys i als pagesos desitjosos de posseir, per primera vegada, un tros de terra per conrear. L’entitat creditícia reforçarà l’estructura de dependències i clientelisme, el que proporcionarà a March els vots necessaris per ser elegit diputat a Corts en totes les eleccions celebrades en el període comprès entre 1923-1934. Després, en el febrer de 1936, el va succeir el seu fill Joan March Servera, que també va guanyar les eleccions.

El 1910, March va comprar la  casa senyorial dels Dezcallar al carrer de Sant Miquel nº 11, a Palma, que avui és la seu del Museo Fundación Joan March. Abans de venir-hi a viure, es duran a terme importants obres de remodelació, la direcció de les quals l’encarregarà a l’arquitecte Guillem Reynés.

Per aquell temps, l’entitat Crèdito Balear-Es Crèdit li va concedir un préstec molt elevat, en contra de l’opinió de D. Manuel Salas Sureda, vocal rellevant del Consell d’Administració, fet que causà la seva dimissió.

Manuel Salas era el principal industrial de Ciutat, el tercer propietari agrícola de Mallorca i el primer finançador del partit maurista. Va ser regidor pel Partit Conservador a Palma (1909-13) i diputat provincial (1919-22).

A principis del segle XX, Manuel Salas s’adonà que March era cada vegada més influent en el Crèdit, des que es col·ligà amb el President de l’entitat, Francesc Blanes. Fou una aliança de la força amb la prudència.

L’enfrontament econòmic i polític entre March i Salas es farà inevitable i es va perllongar fins a principis de 1936, quan les dretes s’uniran per vèncer el Front Popular. Durant aquest període, la disputa per l’hegemonia econòmica i política es va centrar amb els afers de la companyia marítima La Isleña, la fàbrica de fosfats a Portopi i en totes les eleccions polítiques d’àmbit local i estatal que enfrontaven liberals contra mauristes. Una pugna que acabarà guanyant Joan March, i que està explicada en els llibres sobre Joan March de Pere Ferrer.

El 5 de juny de 1916, al Senat, el polític conservador Manuel Allende Salazar havia qualificat March de “gran enemigo del Estado“, responsabilitzant-lo del monopoli del contraban de tabac a la Mediterrània occidental. Avaluarà les pèrdues de la Hisenda estatal d’entre  20-25 milions de pessetes anuals.

L’assassinat del seu soci Rafel Garau fou un estigma en la carrera de March . Els seus adversaris el consideraran presumpte inductor del crim. Les causes haurien estat la relació amorosa de Garau amb la seva dona, i la rivalitat d’ambdós per fer-se amb el domini, en determinades zones del llevant peninsular, del proveïment de tabac de contraban. La investigació va topar amb múltiples entrebancs. El jutge instructor, quan anava a imputar-lo, va ser relegat per un altre jutge que no relacionà March amb els fets. Hi va haver una clara ingerència política en les actuacions de la Justícia. En el magnífic llibre de Sebastià Alzamora aparegut recentment, l’autor es recrea en diversos episodis de la vida de Joan March i la seva relació amb en Joan Mascaró.

Durant tota la primera guerra mundial es va fer evident que el control marítim era una peça clau per a l’enriquiment del qui el tenia en les seves mans. March va albirar la nova conjuntura i s’avançarà als seus potencials competidors. L’economia de les illes incrementarà, en temps de guerra, l’exportació de productes agrícoles, els articles manufacturats i el carbó. D’un costat suposava un enriquiment per aquest sector empresarial, d’altra banda provocarà un dèficit important de proveïments per a la població local.

March, amb la seva flota, va poder fer negocis d’envergadura tant amb els aliats com amb els alemanys. La seva ideologia no incloïa patriotismes de cap signe ni predileccions envers cap dels bàndols en guerra.

Joan March, per controlar aquest sector estratègic, va aconseguir discretament un paquet molt important de les accions de La Isleña Marítima que era la companyia creada per la burgesia ciutadana. Tenia la seva seu al carrer Palau Reial, actualment on té el seu domicili la Conselleria d’Hisenda i Economia.

La Isleña era la “joya de la corona” de la burgesia palmesana, ja que tenia una flota, de sis vaixells recents construïts a Gènova, una flota molt moderna i de gran bellesa i qualitat, el que feia que fos coneguda pel sobrenom de  “ Los cisnes del Mediterráneo”.

March, que ja tenia la majoria de les accions de la Trasmediterranea, naviliera d’àmbit estatal, creada per la fusió d’altres navilieres locals, va vendre les accions de La Isleña a la Transmediterranea. Amb aquesta operació, la companyia mallorquina es va integrar en la Transmediterranea, encara que la flota de La Isleña va continuar operant amb el seu nom original.

Malgrat que la burgesia de ciutat va intentar per tots els mitjans recuperar-la, no fou prou astuta ni comptarà amb el capital necessari per recomprar-la. La conseqüència directa fou la pèrdua del control del tràfic marítim a favor de Joan March.

La primera guerra mundial va oferir a Joan March grans oportunitats comercials, moltes d’elles qualificades de contraban de guerra. Actuacions comercials que repetí durant la segona guerra mundial.

El comerç de guerra, el contraban de tabac, les parcel·lacions, les elèctriques, les operacions financeres, etc., el varen convertir en l’home més poderós d’Espanya i un dels més rics del món.

La política era solament un instrument per incrementar els seus béns patrimonials i dineraris, per tenir accés a les grans concessions estatals, assolint la impunitat en les seves grans operacions mercantils il·legals.

Des que Joan March s’instal·la a Ciutat a principis dels anys vint, va esdevenir una força emergent que, juntament amb el suport de republicans i socialistes, que havien irromput en l’escena política, feren trontollar el sistema polític i social d’aquella època, dominada pels mauristes. Serà una època de virulents enfrontaments entre liberals i mauristes, entre “verguistes i antiverguistes”.

Ens diu Josep Pla al seu llibre “Retrats de passaport” , pàg. 528:

“El cert és que, amb motiu de la formació del “Dia”, vaig anar a Palma amb Estelrich  i que llavors vaig conèixer el senyor Joan March. Hi vaig esser presentat a l’aire lliure, en aquella tertúlia peripatètica que abans de dinar realitzaven alguns amics a la plaça de Cort, a la voravia del palau de l’ajuntament de Palma. El senyor March hi fumava sempre el seu cigar de l’Havana i els seus amics eren generalment persones de diverses professions, generalment comerciants, que passaven per aquell lloc. S’hi solia afegir el periodista Pinya, que coneix molt bé les notícies de la localitat, i el pintor Gelabert que tenia una barberia a la mateixa plaça i que entre servei i servei sortia a estirar  les cames”.

Aquest record de Pla, que no tenim per què dubtar de la seva veracitat, ens mostra un Joan March que fa vida “de carrer”, que participa de la vida quotidiana de Ciutat. Li agrada la tertúlia, el debat i la política, però sobretot desitja la cobejança de riqueses i la proximitat al sexe femení.

A partir del 1917, en comptes de crear una nova formació política, opta per entrar en el partit Liberal . Això ho fa de la mà de Lluís Alemany, home de confiança del líder del partit liberal a Mallorca, Alexandre Rosselló. Aquest polític va ser cap de llista i elegit diputat a totes les eleccions legislatives celebrades entre 1901-1923. També va ocupar diversos ministeris en la dècada dels anys vint.

El projecte que pretenia dur a terme March era convertir el vell partit liberal en un partit modern i autonomista, incorporant els regionalistes en les seves files.

En aquest quadre veiem els principals resultats de les eleccions generals des de 1901 fins a 1923. Els dos blocs que dominaven el sistema polític es reparteixen el torn de govern. En color verd els Liberals formen govern en sis ocasions i els Conservadors, color blau, en cinc ocasions.

Destaca la permanència dels lideratges. Pels conservadors Josep Cotoner, Comte de Sallent, i Antoni Maura. Pels liberals Alexandre Rosselló, que anava acompanyat en tres eleccions legislatives pels fills del general Valeriano Weyler. A partir del 1920 anirà de la mà de Lluís Alemany, home fort de Joan March, que havia estat batle de Palma i President de la Diputació.

En els dos pròxims capítols completarem la narració de la revolució política que va ocasionar a Palma i a tot Mallorca, Joan March.