Guillem Forteza lidera el regionalisme

Com deia Ortega, Espanya patia una separació profunda entre l’Espanya oficial i l’Espanya vital. El bipartidisme entre conservadors i liberals, defensat, emparat  i utilitzat per una monarquia decadent, ja no donava més de si. Finalment la crisi de la segona dècada del segle XX no se superarà i ens veurem abocats a la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Les forces emergents que erosionaven el bipartidisme tenien dues fonts  profundes d’on xuclaven tota l’energia contra la monarquia. Una era, sens dubte, la lluita obrera que- estava  encapçalada pels sindicats i pels partits d’esquerra, socialistes i comunistes-, lluitava contra la injustícia social i per unes condicions laborals justes que la nova burgesia industrial no els volia donar. Una altra era el Regionalisme que estava  liderat a Espanya pel catalanisme i s’estenia per tot arreu com una expressió contra el centralisme i contra la imposició de la cultura castellana sobre la pròpia.

El Regionalisme cultural ja feia temps que exercia una influència important entre els intel·lectuals i la classe política mallorquina. En la darrera dècada del segle XIX l’activitat regionalista mallorquina es començà a renovar. Es passà d’una Renaixença estantissa a un Noucentisme classicitzant i culturalista. Amb el canvi de segle, un grup d’intel·lectuals mallorquins, sempre encapçalats per Miquel dels Sants Oliver, inauguraren l’anomenat Regionalisme Mallorquí. En aquells moments el Noucentisme català s’havia situat a l’avantguarda de totes les veus que propugnaven la reforma de l’Estat en un sentit descentralitzador i regionalista, a partir del coneixement de la seva pluralitat interna. Aquest enfortiment del catalanisme cultural i polític és un factor que contribueix decisivament a estimular l’aparició i el desenvolupament del Regionalisme Mallorquí.

Ja des de la Renaixença, que impulsaren Marià Aguiló, Tomàs  Aguiló  i Josep Lluís Pons i Gallarza, així com una mica més tard persones de gran prestigi com Mossèn Antoni Mª Alcover, Joan Alcover i  Mª Antònia Salvà, s’anà prestigiant la llengua i la cultura  pròpia, que demanava un lloc al costat de la castellana, creant el que s’anomenà Escola Mallorquina, un referent no tan sols literari sinó polític, i en aquest cas conservador.

En el camp purament polític, el llibre de Miquel dels Sants Oliver el 1898 sobre la qüestió  regional, i la lluita del regidor republicà  Lluís Martí en defensa del dret al fet que el mallorquí es pogués parlar a l’Ajuntament, fundaren un espai polític pel Regionalisme. Des de l’esquerra,  el Regionalisme es defensarà en la persona de Gabriel Alomar, un dels líders del Partit Republicà Català , fundat el 1917, que fou  elegit diputat per Barcelona el 1918, amb més vots que Lerroux, Unamuno o Giner de los Ríos.

A Palma les eleccions municipals de 1917  tingueren una especial importància, com ens explica Antoni Marimon. El pacte entre liberals i conservadors per repartir-se els escons  va fracassar i per tant les eleccions foren més obertes que mai. Per primera vegada es va veure la possibilitat que les esquerres (republicans i socialistes) podien fer front a les dretes (mauristes i  weyleristes). El  Partit Liberal, que va ser el més votat,  podria  aliar-se amb les esquerres si  fos necessari, com es va demostrar més tard.  Fruit d’aquests resultats, Llorenç Bisbal fou regidor per primera vegada i el Batle va ser el liberal i financer Pere Martínez Rosich.

Encara que els regionalistes obtingueren un resultat mediocre, estava clar que la seva influència anava pujant. És en aquest context  que es va crear el 1917 el seminari La Veu de  Mallorca, dirigit per Joan Estelrich. Estelrich, que era felanitxer, va ser un dels intel·lectuals més influents en les relacions entre Mallorca i Catalunya en els anys previs a la guerra civil. Quelcom s’estava coent a la capital catalana. Sumant accions microscòpiques i grans projectes de lluita en pro de la llengua, neix la Generació de 1917. Autoanomenada per Joan Estelrich la Nova Generació,  liderada per Miquel Ferrà, estava formada pels joves mallorquins que aleshores estudiaven a Barcelona, entre ells, Guillem Forteza.

A finals de 1917 els fets es precipiten. En menys d’un mes Guillem Forteza acaba la carrera, es fa càrrec de La Veu de Mallorca i funda el Centre Regionalista de Mallorca. Aquest neix com a grup polític que pretén convertir-se en el referent de la  catalana Lliga Regionalista a Mallorca, de la qual en lloaven la seva obra. Des del principi estava  presidit per Guillem Forteza, personatge important per a la ciutat i per tota Mallorca, ja que a més de fer política va ser un gran arquitecte, rivalitzant, en certa manera, amb Gaspar Bennàzar, com veurem  més endevant.

Com bé ens explica Jaume Mayol, Guillem Forteza era una figura polièdrica: intel·lectual, polític i arquitecte en parts proporcionals. La seva formació i la seva vocació reflexiva,  la capacitat de feina i d’elaborar idees i projectes nous, afegit al seu amor per Mallorca i la seva ciutat, Palma, el fa un dels grans personatges d’aquesta època.

En la seva tasca com a arquitecte destaca el càrrec d’Arquitecte Director de Construccions Escolars de l’Estat a les Balears, que ocupà des de 1921. Això va fer que la seva producció d’edificis escolars fos extensíssima. En un primer instant podríem dir, de manera resumida, que la seva arquitectura tenia un caire principalment regionalista. Va ser a principis de la dècada dels trenta, coincidint amb l’inici de la República, quan la seva arquitectura evolucionà cap al racionalisme, tot modernitzant-se i tenint com a referències les arquitectures centreeuropees, i com a col·laborador a Carl Hakh. A Ciutat són molt conegudes obres com el Palau de Marivent, el Col·legi de Jaume I a Sa Feixina,  o l’escola de Son Espanyolet. Com tots saben, el Palau de Marivent fou, abans de ser la residència d’estiu de la família reial, un encàrrec del pintor, enginyer i mecenes egipci d’origen grec, Juan de Saridakis.

Des del Centre Regionalista volia crear un consens bàsic entre tots els partits polítics sobre el fet regional, que, a poc a poc, anirà prenent la forma de projecte autonomista. Els resultats electorals i el consens polític no acompanyaren a Forteza.  Maura no en volia ni parlar. Fou llavors quan Forteza i la majoria dels líders del Centre Regionalista s’integraren en el partit liberal que en aquells moments ja liderava Joan March. Com a moviment social i polític, el Regionalisme no va quallar en una formació política prou sòlida que tingués força electoral, i els seus membres acabaren integrant-se dins els partits més establerts.

Una mica més tard, el 1922,  Joan March creà el periòdic El Dia i posà com a director a Joan Estelrich, que en aquells moments ja era una persona molt propera a Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista de Catalunya.

En la creació del diari, segurament va tenir molt a veure la batalla que va tenir Joan March contra Jordi Martí Rosselló, conegut com “es mascle ros”, dirigent del popular setmanari satíric “Foch y Fum” que tenia una tirada d’uns 5000 exemplars, i des del qual ironitzava sobre els negocis i les trifulgues de Joan March. A aquest no li va agradar gens les bromes que li feia “es mascle ros” i el va dur a judici per calúmnies. Jordi Martí fou desterrat a una distància de 100 km de Palma per tres anys i sis mesos, raó per la qual va partir a Barcelona.  Però el 1922 tornava a sortir al carrer “Foch y Fum”.

El diari El Dia , finançat per Joan March, va ser una eficaç plataforma de comunicació durant alguns anys tant pels seus negocis com per les idees  regionalistes. Després, ja en temps de la República i de la mà sobretot de Llorenç Villalonga, atacà i ridiculitzà el regionalisme. Molt més tard, durant el franquisme, va passar a ser El Baleares.

La relació de Joan March amb Guillem Forteza es va anar fent més estreta d’ençà que el partit liberal va acceptar les tesis polítiques de l’autonomisme. Fou en aquest context que Forteza, amb el suport del mateix March, va ser Batle de Palma el 1923. En aquell mateix temps Joan March li encarregà el projecte arquitectònic de la Casa del Poble que havia promès a les  societats obreres liderades pels socialistes. El nomenament de Forteza i March no va agradar gens al jove Llorenç Villalonga, que va acusar Forteza de deixar-se embaucar per un home corrupte i deixar-se nomenar batle per un sistema contrari al regionalisme que predicava. Poc temps després, Villalonga col·laboraria amb el diari EL DIA de March i el defensaria públicament (veure cartes núm. 16 i 18 del llibre de Jaume Pomar).

També el 1923, durant els primers mesos de batllia de Guillem Forteza, es creà  l’Associació per la Cultura de Mallorca amb persones de moltes professions diverses, però unides per l’ideal regionalista. Malgrat les distàncies ideològiques, Gabriel Alomar serà nomenat soci d’honor de l’Associació i Emili Darder en serà el seu President el 1925. L’existència de l’Associació per la Cultura de Mallorca s’allargarà fins al 1936.