Guillem Forteza lidera el regionalisme
Com deia Ortega, Espanya patia una separació profunda entre l’Espanya oficial i l’Espanya vital. El bipartidisme entre conservadors i liberals, defensat, emparat i utilitzat per una monarquia decadent, ja no donava més de si. Finalment la crisi de la segona dècada del segle XX no se superarà i ens veurem abocats a la dictadura de Primo de Rivera el 1923.
Les forces emergents que erosionaven el bipartidisme tenien dues fonts profundes d’on xuclaven tota l’energia contra la monarquia. Una era, sens dubte, la lluita obrera que- estava encapçalada pels sindicats i pels partits d’esquerra, socialistes i comunistes-, lluitava contra la injustícia social i per unes condicions laborals justes que la nova burgesia industrial no els volia donar. Una altra era el Regionalisme que estava liderat a Espanya pel catalanisme i s’estenia per tot arreu com una expressió contra el centralisme i contra la imposició de la cultura castellana sobre la pròpia.
El Regionalisme cultural ja feia temps que exercia una influència important entre els intel·lectuals i la classe política mallorquina. En la darrera dècada del segle XIX l’activitat regionalista mallorquina es començà a renovar. Es passà d’una Renaixença estantissa a un Noucentisme classicitzant i culturalista. Amb el canvi de segle, un grup d’intel·lectuals mallorquins, sempre encapçalats per Miquel dels Sants Oliver, inauguraren l’anomenat Regionalisme Mallorquí. En aquells moments el Noucentisme català s’havia situat a l’avantguarda de totes les veus que propugnaven la reforma de l’Estat en un sentit descentralitzador i regionalista, a partir del coneixement de la seva pluralitat interna. Aquest enfortiment del catalanisme cultural i polític és un factor que contribueix decisivament a estimular l’aparició i el desenvolupament del Regionalisme Mallorquí.
Ja des de la Renaixença, que impulsaren Marià Aguiló, Tomàs Aguiló i Josep Lluís Pons i Gallarza, així com una mica més tard persones de gran prestigi com Mossèn Antoni Mª Alcover, Joan Alcover i Mª Antònia Salvà, s’anà prestigiant la llengua i la cultura pròpia, que demanava un lloc al costat de la castellana, creant el que s’anomenà Escola Mallorquina, un referent no tan sols literari sinó polític, i en aquest cas conservador.
En el camp purament polític, el llibre de Miquel dels Sants Oliver el 1898 sobre la qüestió regional, i la lluita del regidor republicà Lluís Martí en defensa del dret al fet que el mallorquí es pogués parlar a l’Ajuntament, fundaren un espai polític pel Regionalisme. Des de l’esquerra, el Regionalisme es defensarà en la persona de Gabriel Alomar, un dels líders del Partit Republicà Català , fundat el 1917, que fou elegit diputat per Barcelona el 1918, amb més vots que Lerroux, Unamuno o Giner de los Ríos.
A Palma les eleccions municipals de 1917 tingueren una especial importància, com ens explica Antoni Marimon. El pacte entre liberals i conservadors per repartir-se els escons va fracassar i per tant les eleccions foren més obertes que mai. Per primera vegada es va veure la possibilitat que les esquerres (republicans i socialistes) podien fer front a les dretes (mauristes i weyleristes). El Partit Liberal, que va ser el més votat, podria aliar-se amb les esquerres si fos necessari, com es va demostrar més tard. Fruit d’aquests resultats, Llorenç Bisbal fou regidor per primera vegada i el Batle va ser el liberal i financer Pere Martínez Rosich.
Encara que els regionalistes obtingueren un resultat mediocre, estava clar que la seva influència anava pujant. És en aquest context que es va crear el 1917 el seminari La Veu de Mallorca, dirigit per Joan Estelrich. Estelrich, que era felanitxer, va ser un dels intel·lectuals més influents en les relacions entre Mallorca i Catalunya en els anys previs a la guerra civil. Quelcom s’estava coent a la capital catalana. Sumant accions microscòpiques i grans projectes de lluita en pro de la llengua, neix la Generació de 1917. Autoanomenada per Joan Estelrich la Nova Generació, liderada per Miquel Ferrà, estava formada pels joves mallorquins que aleshores estudiaven a Barcelona, entre ells, Guillem Forteza.
A finals de 1917 els fets es precipiten. En menys d’un mes Guillem Forteza acaba la carrera, es fa càrrec de La Veu de Mallorca i funda el Centre Regionalista de Mallorca. Aquest neix com a grup polític que pretén convertir-se en el referent de la catalana Lliga Regionalista a Mallorca, de la qual en lloaven la seva obra. Des del principi estava presidit per Guillem Forteza, personatge important per a la ciutat i per tota Mallorca, ja que a més de fer política va ser un gran arquitecte, rivalitzant, en certa manera, amb Gaspar Bennàzar, com veurem més endevant.
Com bé ens explica Jaume Mayol, Guillem Forteza era una figura polièdrica: intel·lectual, polític i arquitecte en parts proporcionals. La seva formació i la seva vocació reflexiva, la capacitat de feina i d’elaborar idees i projectes nous, afegit al seu amor per Mallorca i la seva ciutat, Palma, el fa un dels grans personatges d’aquesta època.
En la seva tasca com a arquitecte destaca el càrrec d’Arquitecte Director de Construccions Escolars de l’Estat a les Balears, que ocupà des de 1921. Això va fer que la seva producció d’edificis escolars fos extensíssima. En un primer instant podríem dir, de manera resumida, que la seva arquitectura tenia un caire principalment regionalista. Va ser a principis de la dècada dels trenta, coincidint amb l’inici de la República, quan la seva arquitectura evolucionà cap al racionalisme, tot modernitzant-se i tenint com a referències les arquitectures centreeuropees, i com a col·laborador a Carl Hakh. A Ciutat són molt conegudes obres com el Palau de Marivent, el Col·legi de Jaume I a Sa Feixina, o l’escola de Son Espanyolet. Com tots saben, el Palau de Marivent fou, abans de ser la residència d’estiu de la família reial, un encàrrec del pintor, enginyer i mecenes egipci d’origen grec, Juan de Saridakis.
Des del Centre Regionalista volia crear un consens bàsic entre tots els partits polítics sobre el fet regional, que, a poc a poc, anirà prenent la forma de projecte autonomista. Els resultats electorals i el consens polític no acompanyaren a Forteza. Maura no en volia ni parlar. Fou llavors quan Forteza i la majoria dels líders del Centre Regionalista s’integraren en el partit liberal que en aquells moments ja liderava Joan March. Com a moviment social i polític, el Regionalisme no va quallar en una formació política prou sòlida que tingués força electoral, i els seus membres acabaren integrant-se dins els partits més establerts.
Una mica més tard, el 1922, Joan March creà el periòdic El Dia i posà com a director a Joan Estelrich, que en aquells moments ja era una persona molt propera a Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista de Catalunya.
En la creació del diari, segurament va tenir molt a veure la batalla que va tenir Joan March contra Jordi Martí Rosselló, conegut com “es mascle ros”, dirigent del popular setmanari satíric “Foch y Fum” que tenia una tirada d’uns 5000 exemplars, i des del qual ironitzava sobre els negocis i les trifulgues de Joan March. A aquest no li va agradar gens les bromes que li feia “es mascle ros” i el va dur a judici per calúmnies. Jordi Martí fou desterrat a una distància de 100 km de Palma per tres anys i sis mesos, raó per la qual va partir a Barcelona. Però el 1922 tornava a sortir al carrer “Foch y Fum”.
El diari El Dia , finançat per Joan March, va ser una eficaç plataforma de comunicació durant alguns anys tant pels seus negocis com per les idees regionalistes. Després, ja en temps de la República i de la mà sobretot de Llorenç Villalonga, atacà i ridiculitzà el regionalisme. Molt més tard, durant el franquisme, va passar a ser El Baleares.
La relació de Joan March amb Guillem Forteza es va anar fent més estreta d’ençà que el partit liberal va acceptar les tesis polítiques de l’autonomisme. Fou en aquest context que Forteza, amb el suport del mateix March, va ser Batle de Palma el 1923. En aquell mateix temps Joan March li encarregà el projecte arquitectònic de la Casa del Poble que havia promès a les societats obreres liderades pels socialistes. El nomenament de Forteza i March no va agradar gens al jove Llorenç Villalonga, que va acusar Forteza de deixar-se embaucar per un home corrupte i deixar-se nomenar batle per un sistema contrari al regionalisme que predicava. Poc temps després, Villalonga col·laboraria amb el diari EL DIA de March i el defensaria públicament (veure cartes núm. 16 i 18 del llibre de Jaume Pomar).
També el 1923, durant els primers mesos de batllia de Guillem Forteza, es creà l’Associació per la Cultura de Mallorca amb persones de moltes professions diverses, però unides per l’ideal regionalista. Malgrat les distàncies ideològiques, Gabriel Alomar serà nomenat soci d’honor de l’Associació i Emili Darder en serà el seu President el 1925. L’existència de l’Associació per la Cultura de Mallorca s’allargarà fins al 1936.
Guillem Forteza lidera el regionalismo
Como decía Ortega, España sufría una separación profunda entre la España oficial y la España vital. El bipartidismo entre conservadores y liberales, defendido, amparado y utilizado por una monarquía decadente, ya no daba más de sí. Finalmente la crisis de la segunda década del siglo XX no se superará y nos veremos abocados a la dictadura de Primo de Rivera en 1923.
Las fuerzas emergentes que erosionaban el bipartidismo tenían dos fuentes profundas de donde sacaban toda la energía contra la monarquía. Una era, sin duda, la lucha obrera que, encabezada por los sindicatos y los partidos de izquierda, socialistas y comunistas, luchaba contra la injusticia social y por unas condiciones laborales justas que la nueva burguesía industrial no les quería dar. Otra era el Regionalismo que, liderado en España por el catalanismo, se extendía por todas partes como una expresión contra el centralismo y contra la imposición de la cultura castellana sobre la propia.
El Regionalismo cultural ya hacía tiempo que ejercía una influencia importante entre los intelectuales y la clase política mallorquina. En la última década del siglo XIX, la actividad regionalista mallorquina se empezó a renovar. Se pasó de una “Renaixença” desdibujada, a un “Noucentisme” clasicizante y culturalista. Con el cambio de siglo, un grupo de intelectuales mallorquines, siempre encabezados por Miguel de los Santos Oliver, inauguraron el llamado Regionalismo Mallorquín. En aquellos momentos el Noucentisme catalán se había situado a la vanguardia de todas las voces que propugnaban la reforma del Estado en un sentido descentralizador y regionalista, a partir del conocimiento de su pluralidad interna. Este fortalecimiento del catalanismo cultural y político es un factor que contribuye decisivamente a estimular la aparición y el desarrollo del Regionalismo Mallorquín.
Ya desde la Renaixença, que impulsaron Marià Aguiló, Tomás Aguiló y José Luis Pons i Gallarza, así como un poco más tarde personas de gran prestigio como Mossèn Antoni Mª Alcover, Joan Alcover y Mª Antonia Salvá, se fue prestigiando la lengua y la cultura propia, que pedía un lugar junto a la castellana, creando lo que se llamó Escuela Mallorquina, un referente no sólo literario sino también político, y en este caso conservador.
En el campo puramente político, el libro de Miguel de los Santos Oliver en 1898 sobre la cuestión regional, y la lucha del concejal republicano Lluís Martí en defensa del derecho a que el mallorquín se pudiera hablar en el Ayuntamiento, fundaron un espacio político por el Regionalismo. Desde la izquierda, el Regionalismo se defenderá en la persona de Gabriel Alomar. Alomar fue uno de los líderes del Partido Republicano Catalán, fundado en 1917, elegido diputado por Barcelona en 1918, con más votos que Lerroux, Unamuno o Giner de los Ríos.
En Palma las elecciones municipales de 1917 tuvieron una especial importancia, como nos explica Antoni Marimon. El pacto entre liberales y conservadores para repartirse los escaños fracasó y por tanto las elecciones fueron más abiertas que nunca. Por primera vez se vio la posibilidad de que las izquierdas (republicanos y socialistas) podían hacer frente a las derechas (mauristas y weyleristes). El Partido Liberal, que fue el más votado, podría aliarse con las izquierdas si fuera necesario, como se demostró más tarde. Fruto de estos resultados, Llorenç Bisbal fue regidor por primera vez y el Alcalde fue el liberal y financiero Pedro Martínez Rosich.
Aunque los regionalistas obtuvieron un resultado mediocre, estaba claro que su influencia iba subiendo. Fue en este contexto que se creó en 1917 el seminario La Voz de Mallorca, dirigido por Joan Estelrich. Estelrich, que era de Felanitx, fue uno de los intelectuales más influyentes en las relaciones entre Mallorca y Cataluña en los años previos a la guerra civil.
Algo se estaba cociendo en la capital catalana. Sumando acciones microscópicas y grandes proyectos de lucha en pro de la lengua, nace la generación de 1917, autodenominada por Joan Estelrich la Nueva Generación, liderada por Miquel Ferrà, estaba formada por los jóvenes mallorquines que entonces estudiaban en Barcelona, entre ellos, Guillem Forteza.
A finales de 1917 los hechos se precipitan. En menos de un mes Guillem Forteza termina la carrera, se hace cargo de La Voz de Mallorca y funda el Centro Regionalista de Mallorca. El Centro Regionalista nace como un grupo político que pretende convertirse en el referente de la Liga Regionalista en Mallorca, de la que alababan su obra. Guillem Forteza será un personaje importante para la ciudad y por toda Mallorca, ya que además de hacer política fue un gran arquitecto, rivalizando, en cierto modo, con Gaspar Bennàzar, como veremos más adelante.
Como bien nos explica Jaume Mayol, Guillem Forteza era una figura poliédrica: intelectual, político y arquitecto en partes proporcionales. Su formación y su vocación reflexiva, la capacidad de trabajo y de elaborar ideas y proyectos nuevos, añadido a su amor por Mallorca y su ciudad, Palma, lo hace uno de los grandes personajes de esta época. En su labor como arquitecto destaca el cargo de Arquitecto Director de Construcciones Escolares del Estado en Baleares, que ocupó desde 1921. Esto hizo que su producción de edificios escolares fuera extensísima.
En un primer instante podríamos decir, de manera resumida, que su arquitectura tenía un carácter principalmente regionalista. Fue a principios de la década de los treinta, coincidiendo con el inicio de la República, cuando su arquitectura evolucionó hacia el racionalismo, todo modernizándose y teniendo como referencias las arquitecturas centroeuropeas, y como colaborador Carl Hakha.
En Palma son muy conocidas obras como el Palacio de Marivent, el Colegio de Jaume I en Sa Feixina, o la escuela de Son Espanyolet. Como todos saben, el Palacio de Marivent fue, antes de ser la residencia de verano de la família real, un encargo del pintor, ingeniero y mecenas egipcio, de origen griego, Juan de Saridakis.
Desde el Centro Regionalista quería crear un consenso básico entre todos los partidos políticos sobre el hecho regional, que poco a poco irá tomando la forma de proyecto autonomista. Como movimiento social y político, el Regionalismo no cuajó en una formación política suficientemente sólida que tuviera fuerza electoral. Los resultados electorales y el consenso político no acompañaron a Forteza. Maura no quería ni hablar de ello. Fue entonces cuando Forteza y la mayoría de los líderes del Centro Regionalista se integraron en el partido liberal que en aquellos momentos ya lideraba Joan March.
Un poco más tarde, en 1922, Juan March creó el periódico El Día y puso como director a Joan Estelrich, que en aquellos momentos ya era una persona muy cercana a Francesc Cambó, líder de la Liga Regionalista de Cataluña. En la creación del diario seguramente tuvo mucho que ver la batalla que tuvo Juan March contra Jordi Martí Rosselló, conocido como “es mascle ros“, dirigente del popular semanario satírico “Foch y Fum “que tenía una tirada de unos 5000 ejemplares, y desde el que ironizaba sobre los negocios y las trifulcas de Joan March. A éste no le gustó nada las bromas que le hacía “es mascle ros” y lo llevó a juicio por calumnias. Jordi Martí fue desterrado a una distancia de 100 km de Palma por tres años y seis meses, por lo que se marchó a Barcelona. Pero en 1922 volvía a salir a la calle “Foch y Fum “.
El diario El Día, financiado por Joan March, fue una eficaz plataforma de comunicación durante algunos años, tanto por sus negocios como por las ideas regionalistas que difundia. Después, ya en tiempos de la República y de la mano sobre todo de Llorenç Villalonga, atacó y ridiculizó el regionalismo. Mucho más tarde, durante el franquismo, pasó a ser El Baleares.
La relación de Juan March con Guillem Forteza se fue haciendo más estrecha desde que el partido liberal aceptó las tesis políticas del autonomismo. Fue en este contexto cuando Forteza, con el apoyo del propio March, fue elegido Alcalde de Palma en 1923. En aquel tiempo Juan March le encargó el proyecto arquitectónico de la Casa del Pueblo que había prometido a las sociedades obreras lideradas por los socialistas. El nombramiento de Forteza y March no gustó nada al joven Llorenç Villalonga, que acusó a Forteza de dejarse embaucar por un hombre corrupto y dejarse nombrar alcalde por un sistema contrario al regionalismo que predicaba. Poco tiempo después, Villalonga colaboraría con el diario EL DIA de March y le defendería públicamente (ver cartas nº 16 y 18 del libro de Jaume Pomar).
També en 1923, durante los primeros meses de la alcaldía de Guillem Forteza, se creó la Asociación para la Cultura de Mallorca con personas provenientes de muchas profesiones diversas pero unidas por el ideal regionalista. A pesar de las distancias ideológicas, Gabriel Alomar será nombrado socio de honor de la Asociación y Emili Darder será su Presidente en 1925. La existencia de la Asociación para la Cultura de Mallorca se alargará hasta 1936.
Revisat per
Revisa el texto, Jaume Mayol Amengual. Doctor en Arquitectura con la tesis doctoral La arquitectura escolar de Guillem Forteza. Ha participado en diferentes universidades nacionales e internacionales: ETSAV y La Salle (Cataluña), IE School (Madrid), Cornell School of Architecture (Nueva York), Accademia di Architettura di Mendrisio (Suiza), UCD en Dublín (Irlanda). Dirige el estudio TEd’A arquitectos, desde el que realiza proyectos y por los que ha recibido varios premios. A nivel local destacaría el premio a la mejor vivienda familiar, tanto en la edición 2011-2013 como en la edición 2014-2016. Su obra ha sido expuesta en diferentes ciudades de todo el mundo: Barcelona, Madrid, Lisboa, Berlín, etc. El año pasado formaron parte del Pabellón Español de la Bienal de Venecia, el cual recibió el León de Oro.
Nota importante: el autor del texto es el colectivo “Palma XXI”. La persona que hace la revisión no tiene por qué coincidir totalmente con las ideas que exprese el autor.Revisa el text, Jaume Mayol Amengual. Doctor en Arquitectura amb la tesi doctoral L’arquitectura escolar de Guillem Forteza. Ha participat en diferents universitats nacionals i internacionals: ETSAV i La Salle (Catalunya), IE School (Madrid), Cornell School of Architecture (Nova York), Accademia di Architettura di Mendrisio (Suïssa), UCD a Dublin (Irlanda). Dirigeix l’estudi TEd’A arquitectes, des del que realitza projectes i pels que ha rebut alguns premis. A nivell local destacaria el premi a la millor vivenda familiar, tant en l’edició 2011-2013 com en l’edició 2014-2016. La seva obra ha estat exposada en diferents ciutats d’arreu: Barcelona, Madrid, Lisboa, Berlín, etc. L’any passat varen formar part del Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia, el qual va rebre el Lleó d’Or.
Fonts consultades:
Referencias Bibliográficas
Lucena Marti et. Alt.. Palma Guia d’arquitectura. COAIB 1999.
Forteza Guillem. Els nostres renaixentistes i la política d’un segle a Mallorca. Revista La nostra terra. 1933-34, volum 4. Institut d’Estudis Baleàrics i El Gall editor. 2009.
Forteza Guillem. L’esdevenidor de la nostra ciutat. La nostra terra. Revista 1933-34 , volum 4. Institut d’Estudis Baleàrics i El Gall editor. 2009.
Forteza Guillem. Pel ressorgiment polític de Mallorca. 1931. Edició d’Hora Nova pel Consell de Mallorca. 2006.
Gabriel Pere. El moviment obrer a Mallorca. Curial-Lavinia. 1973. Barcelona.
Llull Anselm. El Mallorquinisme polític 1840-1936. Volum 2. Del regionalisme al nacionalisme. Edicions catalanes de París. 1975
Mayol Jaume. L’arquitectura escolar de Guillem Forteza Pinya. Edita LLeonard Muntaner i Institut d’Estudis Baleàrics. 2011
Moner Catalina i Pons Jordi. Gabriel Alomar. 2017. Institut d’Estudis Baleàrics.
Pla Xavier (ed). El mon d’ahir de Joan Estelrich. Universitat de València. 2015
Pomar Jaume (ed.). 333 cartes de Llorenç Villalonga. Editorial Moll.
Referencias en páginas web
Marimon Antoni. El coste electoral de la Semana Trágica:
https://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%83%C2%B3/el-cost-electoral-de-la-setmana-tragica.html
Petita Biografia de Guillem Forteza: http://www.fideus.com/biografiesF%20-%20forteza%20-%20guillem.htm
Sobre el “mascle ros”: https://ca.wikipedia.org/wiki/Foch_y_Fum
Juan de Saridakis: https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_de_Saridakis
Imagen de cabecera: Palacio de Marivent desde el Castillo de San Carlos. Jaume Gual, 2012.