El boom turístic governat pel franquisme de Palma

Qui manava a Ciutat els anys 60…? Manava Franco. Una mostra del seu poder va ser l’acte que es va fer a la plaça de Cort amb motiu de la seva visita. En aquell discurs, emotiu i paternal, seguit per milers de persones eufòriques, que va fer al balcó de l’Ajuntament en la seva segona visita a Palma el 1960 com a Cap d’Estat:

“Siento el no poder, como antaño, perderme en el encanto de vuestras calles, contemplar vuestros monumentos, visitar vuestras calas y playas doradas; pero, en fin, el ser Jefe del Estado es casi no ser persona, es ser el servidor de los demás, el centinela sin relevo, el esclavo del deber. En este sentido espero algún día tener la felicidad de venirme de incógnito por vuestras costas, de poder estrechar nuevamente vuestras manos, de hablar con los amigos y dejar aquí, de nuevo, un pedazo de mi corazón. ¡Arriba España!” (Els aplaudiments de la multitud duraren molt de temps). Franco mai – que sapiguem – va complir el seu desig de tornar d’incògnit a Palma, encara que sí ho va fer a través del cinema amb la pel·lícula “Franco ese hombre”, el 1964.

En canvi sí sabem que els governadors civils i els comandaments militars eren de la seva màxima confiança. El governador civil que va viure de prop el boom turístic fins a 1968 va ser Plácido Álvarez-Buylla y López-Villamil, casat amb una cosina de la dona de Franco. Sembla que era una persona bolcada amb el creixement econòmic de Mallorca i que alertava a Franco de la necessitat de defensar la indústria i l’agricultura de Mallorca, davant el creixement disparat del turisme. Després li seguiria Victor Hellín Sol fins a 1972, falangista i franquista lleial, militar rebel a Lleida, va viure fins els 101 anys i va ser el que propicià que Marivent fos la residència reial, juntament amb Josep Alcover Llompart, president de la Diputació.

Tots els governadors eren nomenats Presidents d’Honor del Foment de Turisme, l’organisme que realment dirigia el Big Bang turístic a la Ciutat. L’estructura política del règim franquista a Palma estava lligada a Madrid a través de Francisco Soriano Frade, delegat del Ministeri de Foment i Turisme, des dels principis dels 50 fins al 1966. Persona de principis, franquista convençut, havia estat a la División Azul i feia de catalitzador important de tots els canvis necessaris perquè el turisme cresqués. A escala d’Estat va impulsar la creació del Instituto de Estudios Turísticos, avui substituït per la Subdirección General de Conocimiento y Estudios Turísticos. La seva obra a Mallorca la va contar al curiós llibre “Pequeña historia del Turismo en Baleares”.

Joan March també encara manava molt a Palma. Malgrat que la seva vida econòmica ja era internacional i visqués a Madrid, seguia tenint unes fortes arrels ciutadanes pivotades entorn la Banca March que dirigia el seu fill Juan March Servera, mentre l’altre, Bartolomé, impulsava iniciatives culturals. Quan va morir d’accident el 1962 a 81 anys, una vegada embalsamat a Madrid i transportat via València a Palma, va ser exposat al seu palau del Carrer Conquistador, on acudiren milers de ciutadans a donar-li el darrer adéu. Com ens relata Pere Ferrer, cent dies abans de morir havia ampliat el capital de la Fundació March en mil milions de pessetes.

La seva relació amb el Franquisme, després de l’estreta col·laboració abans i durant la guerra civil i després d’aquell intent en el 1948 d’explorar un relleu del Dictador, era més aviat de desconfiança mútua. Els principals ministres de Franco varen acudir a donar el condol als seus fills, que presidiren el funeral a Madrid. Mentre, la seva companya dels darrers anys, Matilde Roig, abandonava la clínica i desapareixia discretament de la seva vida.

El vell March fou enterrat a la tomba familiar que havia dissenyat l’arquitecte Gabriel Alomar. La llegenda començava i encara no ha acabat. La relació de Joan March amb Ciutat té encara molts aspectes a investigar. Per exemple: perquè no hi ha cap fotografia de la construcció del seu Palau el 1941-45, ni del seu funeral el 1962?

També eren importants els presidents de la Cambra de Comerç. En aquells anys del Big Bang era Pedro Salas Garau, antic president de la Diputació i fill de Manuel Salas, l’empresari adversari de Joan March. Finalment, els Salas i els March havien arribat a una treva i portaren negocis junts en temps de la guerra civil i el franquisme, encara que Manuel Salas havia mort el 1942.

Els Batles de les grans ciutats els anomenava el Ministerio de la Gobernación, en els anys 60 en mans de Camilo Alonso Vega, conegut militar africanista i intensament dedicat a la repressió. Juan Massanet Moragues va ser Batle de Palma fins al 1963. Se’l veu en moltes fotos en inauguracions d’obres com les de Jaume III, rebent a Franco el 1960, a Guillem Timoner, Maruja Nicolau, o altres personalitats que venien a Palma, com la princesa Soraya de Persia.

A partir de l’estiu del 63 i fins el 68, va ser Batle el general Máximo Alomar, reconegut per Gabriel Alomar, l’urbanista, com el millor dels Batles de la Dictadura, pel seu coratge a intervenir en el projecte de S’Hort del Rei. En el 68, Máximo Alomar és substituït per Gabriel Alzamora, empresari, descendent d’Enric Alzamora fundador del Foment i ell mateix president de l‘entitat durant 1960-62.

Com a president del Foment el va substituir del 62 al 69 Antoni Parietti Coll, del que ja hem parlat en algunes ocasions. Persona compromesa amb la cultura catalana (va signar el manifest d’abans de la guerra), fou enginyer cap d’obres de la Diputació, dissenyà obres com la carretera de sa Calobra, la de Formentor i la urbanització de Santa Ponça, participant en tots els debats urbanístics de Ciutat.

El Foment de Turisme actuava realment com una autoritat delegada de Turisme, molt intervencionista, que el 1969 cobrava unes quotes als seus socis per sufragar el seu pressupost anual de 30.000.000 de pessetes, equivalent a 461 cotxes del preu del Seat 600. Les quotes que pagaven els seus socis eren molt importants, com per exemple les 540 pessetes anuals per cada llit que tenien els hotels de luxe.

Aquesta és una mostra del conjunt divers de la nova burgesia que governava la ciutat en aquells moments. Un conglomerat militar i empresarial molt lleial a Franco, amb molts privilegis que els deixaven la porta oberta a fer negocis. Es tractava d’uns actors molt decidits a desenvolupar a tota marxa el turisme a les platges i a la ciutat. Els “botifarres” havien deixat de manar feia temps. Havien estat substituïts pels militars, falangistes i funcionaris d’alt rang, que tenien el poder polític, molt centralitzat i jerarquitzat. Els industrials, hotelers i constructors emergien i lluitaven per tenir més poder.

Un exemple del pensament d’aquesta nova/vella burgesia emergent es pot trobar en el llibre d’entrevistes a 15 empresaris realitzat el 1974 per en Llorenç Capellà.

A partir del Big Bang neix un empresariat que Joan Amer anomena d’ “oportunitat”, persones que provenen de diverses circumstàncies i d’iniciatives diferents que veuen una oportunitat de finançar hotels a partir d’acords amb majoristes turístics.

La petita burgesia industrial era àmplia però tenia poc poder i es concentrava en la posada en marxa del polígon industrial. Els hotelers i constructors, nova classe econòmica, seran al capdavant d’una generació políticament molt centrista (els anys 80, quan Gabriel Cañellas prengui el poder autonòmic).

El caciquisme tradicional, conservador amb el Maurisme, liberal amb en Joan March, havia deixat pas a un caciquisme per lleialtat al franquisme, controlat pels falangistes i els capellans més nacional-catòlics. L’Església tenia poder però era un poder cada vegada més ornamental i decoratiu. Amb el boom turístic i la transformació social començarà el seu declivi fins avui.

Els nous capitalistes que naixien amb el turisme, sobretot hotelers i constructors, començaren a entrar en el joc polític de la mà del Foment del Turisme, però no tindrien una organització pròpia fins a la creació de la Federació Hotelera de Mallorca el 1976 i la CAEB el 1977. Els nous partits conservadors que sorgiran de la transició política, seguiran la tradició caciquista, especialment liderada per Gabriel Cañellas, descendent dels líders mauristes de Ciutat.