Campins modernitza l’església i la Setmana Tràgica la fa recular

A principis del segle XX, l’església de Mallorca estava molt arrelada a la vida quotidiana, religiosa i política del poble. Aliada tàcitament amb el maurisme, participava de les tensions socials associades al caciquisme. Així i tot no vivia al marge de les necessitats de modernització industrial i social de l’època en la qual li havia tocat viure. Per fer aquesta adaptació entrà en escena el 1898 el Bisbe Pere J. Campins, en un moment en el qual el debat entre integristes i conciliadors era ben present.

Durant tot el seu bisbat que tingué una durada de 17 anys, ja que va morir el 1915, amb només 56 anys, el bisbe Campins realitzarà una gran labor en tot allò que afectava la projecció social de l’església, però també en la modernització dels edificis eclesiàstics i en la creació d’infraestructures culturals. La més impactant d’aquestes intervencions arquitectòniques fou la de la Seu de Mallorca.

El 1903 comença la col·laboració de Gaudí a la Seu, amb una extraordinària i polèmica intervenció que durarà poc més d’una dècada. Vist amb els ulls d’ara, el resultat final afegeix a la Seu un aire contemporani que, juntament amb la recent intervenció de Miquel Barceló, es tradueix, entre altres coses, en la manifestació d’un esperit religiós que no vol donar l’esquena a la modernitat.

Durant la dècada de 1900 a 1910 Barcelona visqué en una dinàmica permanent d’aldarulls i vagues obreres. En 1909 Maura, com a president de govern, mobilitzà els reservistes contra els insurgents del Marroc, a conseqüència dels atacs a interessos empresarials espanyols a la zona colonitzada.

Arran d’aquesta mobilització que afectava les famílies socialment més vulnerables, es produí l’anomenada Setmana Tràgica a Catalunya que, segons el professor Smith, de la Universitat de Leeds, fou “la revolta més violenta que va tenir lloc a l’Europa occidental entre finals del segle XIX i el principi de la Primera Guerra Mundial.” Esclatà el 25 de juliol del 1909 i provocà la mort de 109 civils i 2000 detinguts. Uns mesos més tard el pedagog Ferrer i Guardia fou acusat de ser l’instigador i cervell de la revolta i afusellat. El mallorquí Gabriel Alomar s’hi oposà publicant el seu assaig titulat “La pena de mort”, una obra que el consolidà com a referència intel·lectual de l’esquerra illenca.

La Setmana Tràgica suposarà un abans i un després de la posició de l’Església respecte als canvis socials i econòmics que la podien associar a la modernització. La desconfiança creixerà i les posicions integristes es feren més fortes. D’una altra banda, la crisi dels conservadors, a causa de la dimissió de Maura per les pressions internes i internacionals, abocarà a una crisi profunda del període de la restauració i de la Monarquia.

Les ganes de canviar la situació decadent a la qual havia abocat la dinàmica política pactada entre els dos grans partits i el Rei , arribà fins a la passió de l’intel·lectual més rellevat d’aquella època, Ortega y Gasset , que passà a l’acció fundant una entitat política, la Liga de Educación Política Española. A una famosa conferència que va donar a Madrid el maig de 1914, titulada -(veuran els lectors com l’història de vegades es repeteix)- Vieja y nueva política, amb motiu de presentar la seva associació política, deia sobre Maura:

“El señor Maura (y dejemos las páginas oscuras de 1909) es el que ha afirmado siempre que España es una cuestión de orden público, que el gran problema de España es el Ministerio de la Gobernación, precisamente en lo que tiene de Ministerio de represión. Además, el señor Maura, cuando el señor Cambó en las Cortes últimas pedía que se rompiera para siempre el turno de los partidos, fue el defensor del turno de los partidos, síntoma típico de la Restauración”.

La dimissió de Maura provocà el principi d’una ruptura en el si la vella classe política, tant a nivell de l’estat Espanyol com a Mallorca. La figura de Maura va tenir en Miquel dels Sants Oliver un gran defensor. Així veia Oliver l’esbroncada nacional contra Maura el 20 de juny de 1913, “Contra Maura, no: contra la Monarquía: “Dígase de una vez, claramente y sin eufemismos (…) el veto no es contra Maura y los conservadores, sino contra la Monarquía”.

Que passava a Palma? Dom influïa la Setmana Tràgica? El dirigent més important del socialisme del primer terç del segle XX, Llorenç Bisbal, escrivia un article a El Obrero Balear amb el títol de “Guerra al Gobierno, guerra a la Guerra”. Títol molt eloqüent que expressava la indignació de les classes populars mallorquines en contra del sistema de reclutament impost pel govern, on sempre sortien malparats els pobres, mentre que els rics podien pagar una quantitat per alliberar-se del reclutament. Les reaccions eren de tota mena, com expressa aquesta glosa que recull Peñarrubia al seu llibre sobre el centralisme:

A sa mare d’En Tomeu,
l’han posada a sa presó,
causa que es fill major,
no vol anar a servir el Rei.

Com ens conten Pere Gabriel i Antoni Marimon, l’octubre del 1909 per protestar en contra dels fets i contra Maura , es va celebrar un míting a la vella plaça de bous, protagonitzat per republicans i socialistes amb l’assistència d’unes 6.000 persones. Però quan semblava que el maurisme estava ferit de mort, les eleccions del mes de desembre del 1909 varen tornar a donar una victòria als mauristes. La campanya contra Maura va motivar la participació de les forces conservadores que varen aconseguir guanyar a Ciutat, encara que per no molts vots: 10 regidors mauristes per 8 de les esquerres. En canvi a la part forana el maurisme va arrasar.

Pel que fa a l’Església de Mallorca, els fets de la Setmana Tràgica afectaren molt al grup que liderava el Bisbe Campins, especialment a Costa i Llobera que des d’aquell moment es va dedicar a temes d’interès més personals i deixà de participar en moltes activitats públiques.

Va dominar el discurs que venia de Barcelona, especialment del bisbe de Vic Torres Bages, consistent en associar els atacs a l’Església com un component anticristià del liberalisme. Això deixava molt clara la posició de l’Església que, en definitiva significava un cert retorn a l’integrisme i la màxima precaució de tot el que significava la modernització. La mort a 1915 del Bisbe Campins afavoriria aquest retrocés.

Vist en perspectiva, és bastant probable que la Setmana Tràgica fos l’expressió d’una separació radical entre les dues Espanyes que Ortega veia en aquella situació crítica i decadent: l’Espanya Oficial i l’Espanya Vital. La mostra que la radicalització estava en marxa, es que per primera vegada un socialista, Pablo Iglesias, entraria el 1910 com a Diputat de les Corts espanyoles i des de la tribuna d’orador amenaçava amb greus incidents si Maura tornava al Govern. Una altra mostra va ser l’augment molt important d’afiliats al sindicat de l’UGT i el naixement de la CNT, sindicat anarquista que serà cada vegada més protagonista de l’història d’Espanya.

La divisió entre les dues espanyes irreconciliables, va generar la crisi més profunda de la Restauració, que no es va solucionar amb més democràcia sinó tot lo contrari, amb la dictadura de Primo de Rivera el 1923. Més tard, aquesta falsa sortida a la crisi monàrquica va suposar l’enfonsament total de la Monarquia que va provocar el sorgiment de la II República, el 1931. La Segona República tampoc fou la solució per a Espanya, ja que només cinc anys després va esclatar la Guerra Civil i es va consolidar la Dictadura de Franco que duraria 40 anys.

Tota aquesta cadena d’esdeveniments es donaven en un context internacional també molt tensat, entre els revolucionaris d’esquerra i els feixistes. El 1917 Rússia va fer la Revolució d’Octubre. El 1922 Mussolini marxà cap a Roma amb les brigades del partit nacional feixista i va aconseguir el poder. El 1929 el món econòmic mundial feia crac i el 1933 Hitler va prendre el poder a Alemanya.