Alomar lidera la reforma de Palma amb l’ajuda econòmica de Joan March

Desaparegut Gaspar Bennazar l’any 1932, i minvada la força creativa del seu rival Guillem Forteza, el principal urbanista de Palma entre els anys 40-70 serà l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve, que a través del seu Pla de Reforma de Palma recollirà el testimoni de liderar la construcció de la ciutat moderna. Alomar era besnebot de l’escriptor i polític exiliat Gabriel Alomar Villalonga, mort a Egipte el 1941. Compromès amb la defensa de la cultura pròpia, també va ser un dels 151 intel·lectuals mallorquins que signaren, molt poc abans de la Guerra Civil espanyola, la famosa Resposta als catalans, un manifest a favor de la recuperació de la llengua i la cultura catalana a les Balears.

Les circumstàncies de la postguerra el dugueren a prendre part – juntament amb els arquitectes mallorquins més reconeguts- al congrés d’arquitectes falangistes que es va fer a l’Escorial el juliol de 1939. Aquest mateix any va dissenyar el monument de Sóller als caiguts en la guerra, monument sobre el qual ARCA va escriure: “Como si de la fachada de un templo griego se tratase, magníficamente trabajado sobre una escalinata de la que se levantan unas columnas cuadradas que soportan un dentellón con una inscripción”. Alomar també havia dissenyat, en el marc del seu Pla de Reforma, una obra monumental a la Plaça d’Espanya palmesana, però no va ser acceptada.

Des de principis dels anys 40, Alomar va mantenir una excel·lent relació amb el financer Joan March i la seva família, seguint l’estela de la feina de Guillem Forteza, quan aquest passava més estades a una clínica de Barcelona que li impedien exercir la professió. L’admiració d’Alomar per Forteza li feia prendre compromís per una arquitectura diferent de la que es venia fent normalment a Mallorca. Així s’expressa en el prefaci que va escriure per al llibre de 1946, homenatge a aquell important arquitecte.

En els anys posteriors Alomar va destacar per la seva curiositat i capacitat intel·lectual, que li dugueren a viatjar molt i a cursar estudis al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT) dels Estats Units. També li dugueren a participar activament al capdavant d’importants organismes nacionals i internacionals en defensa del patrimoni arquitectònic i els seus entorns, com veurem al llarg de la nostra Biografia. Així mateix, va participar en la redacció de la qual seria la primera Llei del Sòl espanyol de 1953, i en la declaració del centre històric de Palma com a conjunt històric-artístic en el 1964.

Segurament, la petjada més important de l’obra d’Alomar a Palma fou el seu projecte urbanístic de reforma. La Comissió Gestora Municipal, en reunió del 7 de febrer de 1940, en el punt 24 de l’ordre del dia, aprovà les bases per a un concurs d’avantprojectes per a la “reforma interior de esta ciudad, de su Ensanche y de la Zona de Extensión”. El concurs havia estat proposat pel regidor i arquitecte municipal Francesc Casas. La reforma que s’havia de fer era principalment de la ciutat intramurs. En realitat, però, consistia a reprendre el fil de la reforma que havia quedat bloquejada després del conegut i impossible Pla Bennazar de l’any 1917, i en recuperar les idees més teòriques de Guillem Forteza. El Pla Bennazar, sobre el qual hem tingut ocasió de parlar, tenia una gran dosis d’imaginació i fantasia destructiva-constructiva. El 1940 només s’havia realitzat un tros de l’actual carrer de la Constitució. Val a dir que les idees de Forteza sobre la reforma del centre de Palma eren semblants a les de Bennazar, però potser no tan radicals.

L’encàrrec de l’Ajuntament també consistia a retocar certs aspectes de les alineacions dels carrers de l’Eixample, i donar solució a les urbanitzacions “salvatges” que havien sorgit a la perifèria, denominada Zona de Extensión. El jurat del concurs estava presidit pel batle de Palma Gabriel Riera, més dos arquitectes rellevants de l’Ajuntament de Barcelona, Amadeu Llopart i Joaquin Vilaseca. Vilaseca havia fet un pla de reforma interior a la Ciutat Vella de Barcelona el 1932 i l’altre el faria més tard, el 1941. També feien de jurat l’enginyer de camins i germà de Guillem Forteza, Miquel Forteza, i l’arquitecte Enric Juncosa.

Aquest jurat va emetre el seu veredicte el 23 de gener de 1941, donant com a guanyador a Gabriel Alomar Esteve, que s’havia presentat al concurs amb el lema “Plan Regulador”. El segon premi va ser pel projecte de l’enginyer Antonio Parietti i el mateix Francesc Casas, que es presentaren amb el lema “Resurgere”. Una tercera opció fou la presentada per dos arquitectes: Roberto Oms i Enrique Matas, amb el lema “Urbis”, i la quarta i última la que es presentà amb el lema “Mallorca”, de l’arquitecte Berenguer Ramon Carreras. També s’hi havia presentat una proposta dels arquitectes de Madrid Fonseca, Cabanyes i Subirana, però va entrar fora de temps. La tercera i la quarta no reberen distinció. Sabem que Guillem Forteza també havia redactat un projecte, però no el va presentar perquè el seu germà formava part del jurat. El projecte guanyador, després de passar per un període d’exposició pública i informades les al·legacions per l’arquitecte Enric Juncosa, va ser aprovat per l’Ajuntament dos anys després, el 12 de febrer de 1943, amb el nom de Plan de Ordenación General.

A hores d’ara no hem pogut accedir als detalls del concurs, ja que l’expedient sembla extraviat. Ens hagués agradat especialment conèixer de primera mà el projecte de Casas i Parietti, que sembla ser que propugnava el manteniment dels carrers i edificis històrics, així com la protecció del Teatre Líric dins la remodelació de l’Hort del Rei. Miquel Àngel Llauger, al seu llibre sobre les rondes de ciutat, diu que el projecte d’Alomar no incloïa una via de circumval·lació, cosa que pel que sembla sí que feia el de Casas. Després es va incloure a petició de Miquel Forteza.

En el seu interessant llibre “La Reforma de Palma”, publicat el 1950, Alomar Esteve ens explica els elements estratègics que perseguia el seu Pla: la millora econòmica, circulatòria, higiènica i estètica de la ciutat. El més important eren les vies circulatòries per facilitar l’accés a tota classe de vehicles que hi havia a Palma. Alomar seguia la filosofia dels sventramenti que ja havia proposat Bennazar i, més tard, també Forteza, encara que més moderada. La idea d’obrir “en canal” la ciutat antiga ja feia 30 anys que es contemplava als diferents plans urbanístics municipals. Consistia a obrir, d’esquerra a dreta i de baix a dalt, unes vies amples que facilitessin la circulació del tràfic rodat. La idea estava basada en les projeccions de creixement del nombre de vehicles i en la necessitat d’afluència al centre de Palma des de les barriades i des de la Part Forana, cosa que es veia bona per al desenvolupament econòmic de la ciutat.

En total, Alomar proposava 12 intervencions, algunes de les quals venien imposades per les bases del concurs, bé perquè hi havia un interès municipal o bé perquè formaven part de plans parcials ja en marxa, com per exemple la construcció del Mercat de l’Olivar, que feia més de 30 anys que estava en la ment de tots i sobre el que s’havien fet diversos projectes.

Aquesta filosofia d’entrar als centres de les ciutats per mitjà de la construcció de grans vies circulatòries no era realment provocada per la demanda dels automobilistes, ja que la idea de Hausmann a París o de Cerdà a Barcelona eren d’abans que l’automòbil fos usat habitualment. A les Balears, l’any 1935 hi havia matriculats 382 cotxes, i durant els següents deu anys, fins al 1946, la mitjana de cotxes matriculats no passava de 40 per any. Concretament, l’any del concurs de la Reforma de Palma s’havien matriculat tan sols 48 cotxes. En canvi, les xifres de matriculacions es comencen a disparar a partir de 1953, amb 799 cotxes. Per tant, ens trobem amb una política urbanística de mobilitat que no prové d’una pressió de la demanda del sector de l’automòbil, sinó d’un corrent internacional pel qual calia dotar a les grans ciutats d’avingudes fàcils per a les noves edificacions, els nous comerços i la circulació de vehicles de tota classe, especialment dels tramvies.

Una de les experiències més vinculades amb Palma era la de l’urbanisme que es feia a Barcelona, urbanisme que tots els nostres arquitectes coneixien, des de Calvet a Bennazar, Forteza o el mateix Alomar. Ja el 1859 Ildefons Cerdà proposava per a tota la Ciutat Vella seguint les passes de Hausmann a París, dues vies ràpides a l’esquerra i a la dreta del centre històric, per connectar amb el seu Eixample, així com un eix transversal.

A Barcelona, l’única via ràpida que es va fer va ser la de la Via Laietana, inaugurada l’any 1908 curiosament per Antoni Maura, fet recordat per la plaça que duu el seu nom, en el punt on va a parar l’avinguda de la Catedral.

El projecte palmesà de l’avinguda de Jaume III no començaria fins a 1949. Aquesta reforma –la número 1–, va ser la més important, i avui constitueix l’artèria comercial més atractiva de Ciutat. La intervenció urbanística, en certa manera ja prevista per Forteza però diferent a la proposada per Bennazar, consistia en la creació d’una ampla via circulatòria i comercial que connectava la barriada de Santa Catalina amb el centre de la ciutat. També implicava la urbanització del lloc conegut com l’hort d’en Moranta, de manera que “quedan espléndidamente valorizados estos terrenos, cuya situación es inmejorable, teniendo una extensa fachada al Paseo de Mallorca, con vistas al mar” (La reforma de Palma, pàg. 50).

L’empresa encarregada d’executar la reforma seria Edificios y Urbanizaciones SA (EUSA), establerta uns anys abans per Alomar juntament amb l’arquitecte Josep Ferragut i altres persones. L’operació seria finançada per Joan March a canvi de quedar-se amb el 50% de les accions. Una vegada acabada la urbanització, ja preparada per a construir els edificis de pisos, Joan March va vendre els solars que li pertocaven. Així naixia una de les zones de Palma que amb el pas del temps ha resultat de més èxit comercial i urbanístic, i que encara conjuga un cert equilibri entre la vida residencial i la vida turística.

Curiosament, al dibuix que apareix al llibre sobre la reforma de Palma, titulat “Perspectiva de la Reforma nº 1”, les voreres del llit del torrent de sa Riera apareixen enjardinades, de manera molt semblant a l’aspecte que presenten en l’actualitat. Això sorprèn una mica, ja que en els anys 90 el llit de la Riera va patir molts anys d’abandonament perquè la competència de la gestió era de l’Exèrcit i no el cuidaven. Fins i tot, el 1987 es va projectar cobrir el torrent i fer-hi un aparcament subterrani. Sortosament, la zona va acabar amb un projecte molt semblant al que havia proposat Alomar i que fins avui ha tingut prou èxit. L’altra gran intervenció del Pla Alomar serà la del Mercat de l’Olivar, de la qual parlarem en el pròxim capítol.