Dones llauren el futur parc agrari de Palma

En ocasió del Dia Internacional de la Dona Pagesa, xerram amb Alicia, Victòria i Ana les tres joves que treballen la terra amb un acord de custòdia del territori a Son Sardina

Una horabaixa de dissabte ens endinsam en Son Sardina, aquesta barriada que és la foravila de Palma. Després de casetes baixes es van obrint espai amples extensions de terra, amb arbres fruiters per aquí i per allà. Ningú diria que al bell mig d’aquestes terres, germina ja el que pot ser el futur parc agrari de Palma. Aquesta figura urbanística, que espera fer-se efectiva amb l’aprovació del Pla General d’Ordenació de l’Ajuntament de Palma, va agafant forma a la finca d’un particular, que ha cedit part de les seves terres a la Cooperativa Coanegra perquè les treballi i torni al seu ús original: l’agrícola. Ara s’acaba de materialitzar l’acord, facilitat per la figura de custòdia del territori, a través de l’associació Palma XXI. Les pioneres són tres dones, Alícia Martínez, Victòria Carmena i Ana Carvajal. El passat 15 d’octubre es va celebrar a tot el món el Dia de la Dona Pagesa. A aquest número de Ciutat hem volgut visibilitzar i posar en valor la feina que fan les dones al camp mallorquí. I també al palmesà.

La Cooperativa Coanegra va néixer fa uns deu anys, per donar resposta a la necessitat de poder adquirir productes locals i sans a preus justos, tant per als productors com per als consumidors. Tenen una botiga a Marratxí, a on venen els seus productes ecològics, conreats a terres cedides a Santa Maria. Una part d’aquestes terres van ser venudes durant el confinament i cercaven nous espais per a ampliar el projecte. Ara es beneficien de l’ús d’unes parcel·les a la finca d’un particular, en Tomàs Fortuny, a Son Sardina, gràcies a la figura de custòdia del territori, que ha impulsat l’associació Palma XXI. Lideren el projecte tres dones joves, n’Alícia, n’Ana i na Victòria, amb l’assessorament d’un altre soci de la cooperativa, en Miquel, certificat com a agricultor ecològic. Ens reben entre tarongers i solcs a la terra que han llaurat en els escassos quinze dies que duen a la parcel·la cedida, per on corren els nins de n’Alícia.

Quina és la vostra vinculació amb la pagesia? Què vos motiva a treballar la terra?

Victòria: Fa un any vaig començar a treballar a la botiga que la Cooperativa Coanegra, mai vaig pensar que acabaria “tocant terra” i aquí estic. M’agrada anar al mercat cada dia i parlar amb els pagesos. Vaig anar aprenent de l’economia social i la sobirania alimentària. La gent està acostumada a menjar aliments de les grans superfícies, que vénen de l’altra punta del món, que es recullen amb molt males condicions laborals. Per això em va enganxar el projecte de Coanegra: consumir els productes de la terra, de temporada, recollits per gent que està fixant els seus preus, preus justos, amb un salari digne i condicions humanes. Em motiva conscienciar a la gent perquè faci el canvi.

Ana: Els meus pares han estat també pagesos, tot i que jo vaig començar a vincular-me amb el món agrícola com a consumidora: anava a la botiga de Coanegra a comprar el pa i productes ecològics, perquè vaig començar a canviar la meva alimentació. Volia un canvi en la meva vida. Vaig començar a treballar la terra l’any passat a Santa Maria.

Alícia: Fa sis anys que vaig aterrar a Coanegra. A la meva vida d’abans havia treballat sempre de fotògrafa, però vaig tenir nins i era un ritme molt fort. Amb el meu company, en Miquel, vàrem decidir fer un canvi i vàrem acabar a Coanegra com a socis. Teníem unes terres cedides a Santa Maria, però durant el confinament el varen vendre. Teníem la necessitat d’ampliar projecte. Cultivar ha de ser una manera de viure. Com a mare no et pot enriquir res més que els teus fills s’acostumin a cuidar les plantes, les terres i consumir producte de la terra. 

Els productes que conreau, a Santa Maria, i ara que començareu aquí a Son Sardina, com es distribuiran?

Alícia: Tenim una botiga a Marratxí, a Es Figueral, amb una part de producte ecològic, local, que ve dels nostres horts de Santa Maria que encara continuen. Les mancances que tenim d’ecològic les cobrim amb producte local de petits productors. Intentam evitar al màxim el producte d’agroindústria. Per la nostra experiència, quan hi ha una lletuga molt barata és que hi ha alguna cosa estranya al darrere. Sé el que costa treure una lletuga en condicions, també en bones condicions laborals, Part de la nostra política és fer que qui es dedica a això hi pugui viure. La botiga té un preu just per al productor, però també per al consumidor. El 60% del preu de venda dels productes va al productor, el 40% queda per a la botiga i les despeses (lloguer, llum, nòmines, seguretat socials, etc.). Ara que estam aquí, ens agradaria fer venda directa quan comencem a tenir producte, amb els veïns i veïnes de Son Sardina, i de la zona Palma en general.

Com ha estat que heu pogut accedir a aquestes terres a Son Sardina? Alícia: Vàrem començar a cercar terres, però és molt difícil. Es xerra molt de terres sense cultivar però després és molt complicat accedir-hi si tens ganes de treballar-les. Per les condicions en què estan, com que no tenen aigua o perquè et demanen un lloguer desorbitat que no es pot pagar a base de vendre lletugues. Un company de la cooperativa ens va parlar de Palma XXI i l’impuls que estaven donant al futur projecte del parc agrari, i paral·lelament un altre company va conèixer el propietari d’aquesta finca, en Tomàs, va ser casualitat! Tot va quadrar. Em sembla molt bé la figura de custòdia del territori, però a la realitat és complicat posar-la en pràctica: la gent que té les terres els hi costa amollar o volen treure un benefici que el pagès no pot assumir. Per posar un exemple, nosaltres aquí, començarem a produir d’aquí a tres mesos. Si estiguéssim pagant un lloguer, per poc que fos, aniríem acumulant deutes. Més si apostes per l’ecològic, com nosaltres, on evitar plagues és més complicat.

Com ha estat l’arribada?

Victòria: Duim només 15 dies! Per ara estam experimentant, hem de saber com funciona la terra, quin tipus de plagues tenim, com està orientada la finca, etc. A veure com ens van sortint els productes. Estam començant. 

Alícia: Estam fent proves, moltes associacions de productes per veure què ens funciona millor. Hem de veure com creixen els aliments en aquesta terra en específic, que no és la mateixa de Santa Maria.

Quant temps hi dedicau?

Alícia: Ens anam organitzant per venir. En Miquel ve cada dematí, n’Ana també, na Victòria ve dos dies i jo els caps de setmana, pels nins. M’encarreg més de la logística, entre setmana. 

Victòria: Entre els uns i els altres estam 12 hores sense aturar! És molt cansat però molt motivant, estam molt contentes. 

Amb quines dificultats vos trobau?

Alícia: Nosaltres perquè som un equip i tenim ja un canal de distribució a través de la cooperativa. Si no hauria estat molt difícil. La inversió és grossa: eines, motor per treure aigua, bomba, motocultor, lloguer de tractor, etc. Estam parlant de 50.000 o 60.000 euros. Si has de començar de zero i a més has de pagar un lloguer és molt difícil. Els pagesos sense finca ho tenen complicat. A més, les subvencions tarden moltíssim en arribar, què fas mentrestant? Com pots anar invertint sense tenir cap entrada?

I quines solucions pensau que podrien funcionar?

Alícia: Les terres s’haurien de cedir. També es podrien facilitar els processos per obtenir la certificació en ecològic, que ara obliguen a estar dos anys produint ecològic per obtenir-la. Són dos anys que aguantes plagues, que muntes tot el sistema, però que ho has d’estar venent a preu de convencional. Jo puc vendre uns espinacs a 50 cèntims, que és al que ho vendria un pagès normal que esquita de tot per no tenir ni un caragol, i jo estic de genolls llevant l’herba.

Heu notat canvis en el consum a causa de la pandèmia?

Alícia: Durant el confinament vàrem tenir molta més gent a la botiga que no havien vengut mai i que ara ja són clients nostres. Ens diuen “feia anys que no menjava una verdura que tengués aquest gust”. Clar, es nota quan és un producte que hem anat a comprar al pagès a les 6 del dematí, que no ha passat per una càmara. Esperam que aquesta valoració del producte local es mantengui ara, tot i la crisi econòmica. La gent segueix pensant que les grans superfícies ofereixen els millors preus, i això és mentida. Jo sempre que hi vaig m’hi fix amb el preu del producte agrícola i t’ho puc assegurar. M’he arribat a trobar productes a un supermercat al doble de preu del que tenim nosaltres a la botiga, que és ecològic i local! Però crec que la gent està fent un esforç perquè se n’adona que val la pena. Nosaltres tenim clients que vénen des d’Andratx, d’Estellencs… 

Com vos imaginau el futur parc agrari i la vostra participació en ell?

Alícia: Tenim moltes idees! Volem que la gent vengui a la finca a fer compra directa, que estiguin en contacte amb la terra, que vegin com es produeix. També pensam a fer tallers de com sembrar, de compostatge, diades familiars, etc. 

Victòria: Tenim molt clar a on volem arribar.Alícia: En Miquel és la nostra part tècnica, ens deixam assessorar molt per ell, però nosaltres som les que volam amb les altres potes del projecte. Som molt bones voladores amb els peus en terra.

Què pensau que hauria de fer l’administració per impulsar-lo?

Alícia: Pens que és clau enfocar-se en estudiants que volen fer treballs de fi de carrera o FP, en agricultura o jardineria, que tenguin un lloc per venir a fer pràctiques. Potser d’aquí, amb més gent, s’animen a agafar un terreny. De vegades em sembla que per als polítics tot són doblers, doblers… Nosaltres ens hem reinventat mil vegades sense doblers. S’ha d’incentivar que la gent ho tengui més fàcil per a treballar la terra i pugui aprendre, i se la pugui pegar. La pagesia, com tot a la vida, és pegar-se-la. La gent que estudia temes agrícoles no tenen opcions quan acaben. Què fan, se’n van a Agromallorca a que et posin als hivernacles a Son Ferriol a fer la mateixa feina tot el dia per 900 euros? Al final la gent diu: “jo pas, jo havia estudiat per tocar terra, per sentir-me millor”. Se’ls ha d’incentivar abans que es cremin, que puguin créixer i acabin muntant el seu projecte. Per això pot servir el Parc Agrari de Palma.

Com és ser dona pagesa?

Alícia: Na Victòria, que s’encarrega de les compres amb els pagesos, es troba amb un món bastant masclista. Sempre sents aquests comentaris de “no carreguis”, “guapa”, coses que sobren. Tenim la sort de tenir un company, en Miquel, que té la tècnica, i nosaltres som les de les idees. Anam fent amb compatibilitzar la feina a la terra i les cures, allò bonic de ser quatre és que tots ens entenem a tots, i ens donam suport. Fem molt bon tàndem. Un projecte així ha de ser col·lectiu. Sinó, jo, com a mare, no podria tota sola. En grup, sí. Això a la pagesia és el que costa més: generar xarxes de suport mutu. Els pagesos són molt gelosos de com fan les coses, no et diuen com ho fan. El mateix passa amb les terres. 

Victòria: Jo crec que hi ha un canvi en el món agrícola, amb les noves generacions de joves. Veig major voluntat de cooperació i comunicació, no hi ha tanta competència, hi ha més intercanvi de tècniques, eines, productes, etc. Aquest és el camí.