Una de moixos

Il·lustració: Toni Salvà.

Avui penso en llenguatge moixí. Palma no permet mantenir moixos així com així, multa a qui els llança restes en platets de cartró o envasos de tupper. L’argument no és altre que evitar l’expansió felina per la ciutat. Permet les colònies controlades, això sí. Però avui no pens en felins anònims, sinó en tres molt famosos: el moix de Cheshire, d’Alícia al País de les Meravelles; el moix de Schrödinger; i “El Guepard”, de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. Els seus miols porten uns dies rondant en l’estranyesa en la qual visc. Miau!

D’alguna manera, aquests tres moixos són un exemple de l’estrany que és viure. Un, fins i tot, el del científic Schrödinger, serveix per a explicar una de les grans paradoxes del món quàntic: el fet d’estar viu i mort alhora. De la mateixa manera, el personatge de Lewis Carroll té la possibilitat d’aparèixer i desaparèixer, de desdibuixar-se i deixar tan sols a la vista el seu somriure polissó davant d’una atònita Alícia. I, finalment, el sigilós Gattopardo passeja per l’àrida Sicília tot intentant comprendre per quina raó s’està acabant el món tal com ell l’ha conegut sempre. Tots tres, en suma, estan miolant la seva nova normalitat.

Al físic Erwin Schrödinger no li convencia ni poc ni gens l’anomenat principi de superposició de la mecànica quàntica, segons el qual una partícula qualsevol -un àtom, per exemple- existeix en dos estats diferents al mateix temps. Per desmuntar aquesta llei, que a Einstein tampoc li agradava, va sorgir la seva famosa sentència: “Déu no juga als daus”. Schrödinger va idear un experiment mental: va col·locar un moix dins una caixa estanca amb un verí mortal connectat a un dispositiu que possibilita que el pot amb la poció s’obri. Les possibilitats que el moixet mori o segueixi viu són del 50%. O, el que és igual i pel principi de superposició, el moix està viu i mort alhora abans que mirem. La nostra curiositat, tanmateix, ens porta a obrir la caixa, i amb ella, matam l’animal. Com que no som física quàntica t’animo, si és que tens curiositat per entendre aquesta paradoxa, a destapar la caixa del moix. Cal que et digui, però, que pots acabar liquidant-lo. O no. Miau!

Mentrestant, al País de les Meravelles, un moixot espanta una nina anomenada Alícia. I a l’illa de Sicília, al seu torn, el príncep de Salina i la seva família es converteixen en espectres en abandonar Donnafugata davant l’arribada de les tropes afins a Garibaldi. Estam en plena contesa de la Unificació italiana, any 1861. L’exili d’aquesta aristocràcia meridional és la metàfora que fa servir el príncep de Lampedusa per descriure el que per a ell va ser la nova normalitat.

El ressò de la frase “se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi” (“si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï”), que va pronunciar l’oportunista Tancredi, nebot del príncep de Salina, és del tot escaient a aquests temps estranys. Ens prometérem/Imaginàrem una oportunitat i l’experiment està sortint malament. Els tres felins s’han posat d’acord i han format colònia a la ciutat quàntica. Només Alícia els alimenta, perquè també ella s’ha desentès d’aquesta gens normal normalitat. Miau!