“La seva pastilla, gràcies”

“La seva pastilla, gràcies”

Il·lustració: Toni Salvà.

Des que un dia, després de comprar tabac en una màquina, aquesta me’ls va expendre amb un xiuxiuejant ‘el seu tabac, gràcies’ i jo em vaig acomiadar amb un suau ‘adéu’, vaig saber que alguna cosa no anava bé. Poc després em va succeir el mateix amb un asortidor de benzina, al qual també vaig respondre amb un amable ‘gràcies’ després d’escoltar ‘el seu dipòsit està ple’. Vaig comprendre que l’anomalia s’havia instal·lat en mi sense adonar-me’n. O potser no. M’havia aliat a les màquines. Els agraïa el bon tracte que ja no trobava en els éssers humans.

Ho vaig mantenir en secret, fins que vaig saber que no era l’única persona que tenia aquests tipus de contactes amb caixers, dipòsits de benzina i altres màquines d’ús quotidià. Vaig sentir cert alleujament, tot i que no n’estava del tot convençuda.

Amb els anys vaig deixar el tabac, i per tant les meves petites trobades amb la màquina han conclòs. Tampoc vaig saber si continuaven xiuxiuejant paraules a altres fumadors. També vaig deixar d’anar a benzineres automatitzades, perquè no volia que es perdessin llocs de treball.

Algun temps després, tanmateix, constato que el matrimoni per poders entre la màquina i el sàpiens és un fet irrenunciable.

«Per descobrir les lleis de la societat que més convenen a les nacions es necessitaria l’existència d’una intel·ligència superior, capaç de viure totes les passions dels homes sense sentir-ne cap, i que no tingués cap afinitat amb la nostra naturalesa però que la conegués a fons».

Aquesta gran i esgarrifosa veritat va ser escrita en ple Segle de les Llums. No prové de l’assaig de cap especialista en Intel·ligència Artificial (IA). Va ser Jean-Jacques Rousseau qui es va avançar -fa tres segles- a aquesta altra realitat que avui, la majoria, ignora olímpicament. El filòsof que va preconitzar el contracte social com a garant de la llibertat col·lectiva per sobre dels interessos particulars és avui, en plena pandèmia, més vigent que molts altres il·luminats que pontifiquen als mitjans de comunicació.

Al cor de la crisi del coronavirus, amb les ciutats quietes, convertides les cases en cel·les, ens lliurem a les màquines. Vam descarregar tota la nostra por i incertesa al placebo d’IoT. L’Internet de Totes les Coses va ser el nostre Gran Hermano particular, el capatàs de totes les nostres accions, des del treball a l’oci.

Mentrestant, a fora, a la ciutat que crèiem adormida, les màquines intel·ligents ens seguien donant corda. O vigilant-nos. No debades les vam crear perquè ens fessin la vida millor. Els milions d’operacions derivats de la combinació d’algoritmes fan possible que visquem com avui vivim. Fins i tot quan vostè dorm, la maquinària més intel·ligent no deixa de funcionar. En despertar-se, vostè posa la seva mà sobre el telèfon intel·ligent i en fer ‘clic’ sobre qualsevol aplicació ja ha cedit, segurament sense voler-ho, bona part de la seva voluntat a la màquina. “Som esclaus del confort que ens aporta el progrés (…) Vivim en un món desnaturalitzat al qual gairebé ningú vol renunciar”, ens recorda el catedràtic de Física i expert en física quàntica José Ignacio Latorre.

Aquí fora, a les ciutats, al bar de la cantonada, als hospitals, als bancs, la IA està prenent decisions per nosaltres.

Dóna calfreds pensar, imaginar, que un robot podrà ser qui ens cuidi en la nostra vellesa, o qui estimuli als nens si no poguessin anar a classe si un altre virus ens confina, o que ja no distingim entre androides i humans. El cinema ens ho ha posat davant, la literatura ens ho ha explicat. És el nostre cervell el que els ha creat. No ens queda més remei que agafar-nos de la mà i acceptar que cal aliar-nos, establir un consens ètic, fins i tot assumir que podem acabar sent suplantats per elles. “La seva pastilla, gràcies”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *