Resiliència urbana i COVID-19: per on començam a Palma?
Maria Gómez Llabrés
Arquitecta-urbanista i membre de la Junta Directiva de Palma XXI
Escric aquest article amb l’objectiu d’encetar la reflexió sobre les polítiques i mesures de mitigació que caldrà implantar en la fase de recuperació de la crisi i amb la voluntat d’aterrar possibles actuacions en resposta a l’emergència sanitària de la COVID-19 a la ciutat de Palma.
En primer lloc, voldria reivindicar el paper clau que tenen les ciutats resilients en el desenvolupament humà i en el foment de les condicions de vida que garanteixin protecció, salut, equitat, igualtat d’oportunitats i benestar a les persones que l’habiten. És en aquest context que el concepte de resiliència aplicat a la ciutadania i als sistemes urbans pren sentit. Entenem la resiliència urbana com la capacitat de les ciutats de prevenir, o en els casos que sigui inevitable, minimitzar l’impacte dels riscos. Aquests poden ser naturals, com per exemple, tots aquells derivats del canvi climàtic (pluges torrencials, sequera, incendis, etc.) o antròpics, aquells provocats per l’home, com per exemple ciberatacs, atacs terroristes o riscos amb relació al subministrament d’aigua, gas o electricitat. Els episodis amb els quals es treballa poden ser episodis puntuals o tensions dilatades en el temps, com per exemple el risc socioeconòmic de la no accessibilitat a l’habitatge. L’objectiu de la resiliència urbana és en tot moment trobar els mecanismes i les eines per recuperar-se tan aviat com sigui possible i recuperar tan aviat com sigui possible les funcions essencials de la ciutat.
En segon lloc, voldria posar sobre la taula que l’emergència que vivim avui no només fragilitza el nostre metabolisme econòmic i social, sinó, com molt bé diu na Yayo Herrero, s’afegeix a totes les altres emergències que ja vivíem abans del 14 de març com l’emergència climàtica, l’emergència migratòria o l’emergència de la violència estructural. Les emergències no afecten per igual a tothom i, en aquesta nova normalitat en què vivim, s’interconnecten sovint entre elles. Pel que la ciutat ha de garantir el restabliment de tot allò que quedarà afectat a tots els nivells possibles.
Tot i l’escenari desconegut on ens movem, els impactes sobre la ciutat i la ciutadania de la crisi de la COVID-19 estan per veure i dependran, en part, del temps que duri la situació d’excepcionalitat. I és clar que, des del punt de vista dels serveis essencials per al funcionament de la ciutat i del manteniment de la qualitat de vida de la ciutadania, l’Ajuntament de Palma té marge d’actuació.
El treball en resiliència que no s’hagi realitzat previ a la crisi és obvi que no existirà a l’hora de donar resposta però, avui, una vegada instal·lats dins la crisi, tenim l’oportunitat d’integrar la resiliència en la cultura política de les institucions, tant en els seus vessants d’organització com en la gestió dels serveis de la ciutat. La tipologia de riscos amb els quals es treballa en resiliència urbana són molt diversos pel que es fa imprescindible un gran exercici de comunicació i coordinació entre els diferents referents dels sectors o serveis clau.
Les prioritats en casos d’emergència serien primer de tot de suport als serveis d’atenció a les persones, tant per temes socials com econòmics. Per exemple, cal posar atenció a totes les iniciatives ciutadanes que s’estan duent a terme perquè en algun moment, l’administració haurà d’agafar el relleu per donar suport a aquelles que millorin la resiliència (suport a la pagesia, als comerços locals, observació de l’increment de la biodiversitat, etc.).
En tercer lloc, voldria insistir en el fet que la recuperació d’un episodi crític es defineix com la velocitat i el grau en què l’economia d’una ciutat pot tornar a la normalitat. En el cas de l’emergència actual, es tracta d’un gran repte polític, operacional i social que implicarà un procés complex i multidimensional. No es pot tardar a preparar els equips que elaboraran el pla d’actuació per als diferents escenaris postcrisi. Això inclou reprendre la confiança del consumidor i reprendre els negocis.
Un bon lideratge, en aquests casos, és imprescindible per fer un primer exercici d’anàlisi ampli de l’impacte (en economia, salut, mobilitat, serveis urbans, turisme, espai públic, educació…). I, serà necessari que cada sector, que és qui té prou coneixement del tema, faci una anàlisi propi i valori les dades que li semblin més significatives de l’abast de l’afectació de forma sectorial seguint un mateix esquema.
La situació postcrisi sanitària dependrà de la nostra capacitat de preveure i plantejar mesures que ens portin a una recuperació progressiva i que plantegin opcions per anar mudant del mode gestió de crisi –és a dir d’una gestió de la ciutat reactiva– a un mode de gestió proactiu per la gestió de l’endemà de la crisi sanitària. L’avaluació haurà d’incloure l’anàlisi de com els diferents serveis de ciutat podran assimilar l’aixecament de l’estat d’alarma o de la situació d’excepcionalitat així com la identificació dels sectors clau per a la recuperació tot plantejant diferents escenaris, fites i objectius de la recuperació progressiva.
Finalment, voldria concloure que la resiliència urbana incorpora el procés de millora continua en la metodologia de treball, és a dir, és tan important donar resposta a un episodi crític com fer-ne una avaluació de com ha estat aquesta resposta per incorporar els aprenentatges al funcionament intern de l’organització i de la ciutat. És per això que un cop passi la situació d’excepcionalitat sanitària actual, haurem de repensar i replantejar els models actuals d’actuació i aprofitar l’episodi com una oportunitat d’aprenentatge.
També, pertànyer a xarxes de ciutats on poder compartir experiències i estar atent a les diferents tendències és bàsic. En els darrers anys, les Nacions Unides, la Fundació Rockefeller, la C40 i la ICLEI, entre altres organitzacions internacionals, han potenciat la seva activitat en l’àmbit de la resiliència, atesa la necessitat de començar a treballar urgentment per crear les bases necessàries per pensar, planificar i construir les ciutats de manera que es garanteixi la convivència i la seguretat d’una forma sostinguda.
BIBLIOGRAFIA
Textos.
Batra, P., Lovell, E., Morsi, H., Schofield, H., Tanner, T., Twigg, J. and Weingärtner, L. (2017) Resilience Scan January–March 2017: a review of literature, debates and tweets on resilience. London: Overseas Development Institute.
Ajuntament de Barcelona (2016) Mesura de govern: Resiliència urbana. Comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Departament de Resiliència Urbana.
Ajuntament de Barcelona (2017) Barcelona: construint una ciutat resilient. Ecologia Urbana – Gerència Adjunta de Mobilitat i Infraestructures, Departament de Resiliència Urbana.
Cambridge Centre for Risk Studies (2018) Cambridge Global Risk Outlook 2018 Methodology.
Referències web.
UCLG, UN-Habitat and Metropolis. Cities For Global Health. Collective responses to global health emergencies.
Urban Institute. COVID-19: Policies to Protect People and Communitites.
European Comission. Index for Risk Management (INFORM) GRI 2020.
Global Resilient Cities Network and the World Bank. Webinar series co-organized by the Global Resilient Cities Network (GRCN) and the World Bank on local governments’ response to Covid-19 emergency.