“La resiliència urbana és la capacitat de prevenir o minimitzar l’impacte de riscos a una ciutat, com una crisi sanitària”

Entrevista de Jaume Garau a Maria Gómez Llabrés, del Departament de Resiliència de l’Ajuntament de Barcelona

Maria Gómez és arquitecta-urbanista per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). En l’actualitat treballa al Departament de Resiliència de l’Ajuntament de Barcelona. Ha treballat a l’Oficina de Revisió de Pla general de Palma i en altres  projectes amb alguns dels més prestigiosos professionals de l’urbanisme com Jornet-Llop-Pastor arquitectes a Barcelona o Urban Strategies Inc. a Toronto, Canadà. És cofundadora del moviment Jane‘s Walk Palma i del Grup de Joves Arquitectes de Mallorca. També forma part de la Junta directiva de l’associació Palma XXI. El seu secretari i fundador, Jaume Garau, l’entrevista.

Estem a Palma, confinats per la tremenda i excepcional crisi sanitària. Malgrat la dificultat actual, des de Palma XXI intentam seguir fent feina per enfortir la ciutat i millorar la vida dels seus ciutadans i ciutadanes. És per això que hem volgut tenir una conversa pública amb na Maria,  ja que ella est fent una feina extraordinària a l’Ajuntament de Barcelona precisament per dotar a la ciutat de mecanismes i protocols d’actuació davant crisis inesperades.

Jaume Garau: Maria, tu fas feina a l’Ajuntament de Barcelona amb una beca de la Fundació Rockefeller. Què té a veure aquesta fundació amb la resiliència?

Maria Gómez.- El 2012 l’Ajuntament de Barcelona va crear el Departament de Resiliència després que la ciutat es va veure compromesa, entre 2005-2008, amb diversos episodis de crisis a causa de la sequera, l’enfonsament del metro del Carmel, tres  dies sense llum, etc. Al principi, el Departament tenia una visió molt operativa, des del punt de vista de les infraestructures. Ara tenim una visió més reflexiva i més global, en temes com el canvi climàtic, les migracions, l’envelliment de la població i altres temes  socioeconòmics. 

JG- Quan parlam de la que una ciutat ha de ser resilient que volem dir?

MG- La resiliència urbana és la capacitat de prevenir o minimitzar l’impacte de riscos naturals o antròpics als quals es veu exposada una ciutat, com les grans tempestes, la interrupció llarga de subministraments, atacs terroristes, crisis sanitàries, tensions duradores a causa de conflictes polítics llargs, etc. També és la capacitat d’afrontar la crisi i recuperar la seva normalitat de funcioanment i serveis essencials. Aquest concepte té el seu origen a la psicologia i s’aplica en l’ecologia urbana, amb la visió de la ciutat com a sistema.

JG- Perquè estàs becada per la  Fundació Rockefeller?

MG-Una de les xarxes de ciutats que treballen amb programes de resiliència està  impulsada per la Fundació  Rockefeller, i es diu “100 ciutats resilients”. Aquesta xarxa s’ha reformulat en una nova xarxa anomenada Global Resilient Cities Network, ara liderada per les mateixes ciutats empoderades. Les 100 ciutats continuen fent feina juntes i treballen per a obrir-ho aviat a noves ciutats més petites. Barcelona també és membre del programa de resiliència d’ONU Habitat, que té una seu a Barcelona i amb qui feim projectes de cooperació. Barcelona també participa amb els programes de ICLEI (Local Governments for Sustainability), xarxa global a la qual també hi participa Palma.

JG- Es poden preveure les crisis? Com? 

MG- Si, en alguns aspectes. Per exemple, des del departament de resiliència participam en un projecte europeu anomenat “Resccue” on conjuntament amb altres ciutats investigam l’impacte que tendrà el canvi climàtic segons diferents projeccions d’escenaris. A part d’això, Barcelona té plans d’actuació propis que inclouen la gestió de riscos en el tema climàtic, d’infraestructures o de sanejament. Els temes socioeconòmics i de sanitat no els tenim encara tan desenvolupats i estem actualment en procés de reflexió conjunta a escala global. 

Quant al seguiment de la crisi actual sanitària, participam en la gestió de la crisi des d’un punt de vista operatiu i hem començat a treballar en la recollida de dades de la gestió de la resposta per fer l’avaluació posterior. Els diferents serveis de l’Ajuntament de Barcelona fan seguiment de dades diàries sobre la qualitat de l’aire, de renou, de contaminació, etc. També la central d’operacions, des d’on es coordina la resposta municipal a incidents a l’espai públic continua funcionant.

JG- Com s’han de preparar les ciutats per les crisis que poden tenir, com per exemple  la crisi que  tenim ara?

MG- És molt difícil incorporar la gestió de riscos. Hi ha set principis que s’han de posar en pràctica a l’hora de fer polítiques públiques per fer créixer la  resiliència d’una ciutat: integració, flexibilitat, gestió de recursos, redundància, inclusivitat, robustesa i reflectivitat.

Com més actors implicats millor, i com més coordinats, millor encara. El procés de millora contínua és bàsic per a ser resilients. És a dir, l’avaluació de la resposta donada una vegada l’episodi ha acabat i la incorporació de les lliçons apreses en els protocols d’actuació futurs. El món va en una direcció on cada vegada estarem més exposats a fenòmens desconeguts. Hem de flexibilitzar la nostra manera de funcionar. És necessari començar a donar respostes complexes a una realitat cada vegada més global i en la que no sempre tenim les competències. No hem de ser fatalistes pensant que sempre vendrà alguna cosa dolenta, de fet, la resiliència no només serveix per millorar la resposta a episodis crítics sinó que també ens ajuda a millorar la gestió de la ciutat present i ens posiciona en millors condicions pel futur incert.  

JG- Quina importància té la direcció política en la definició d’una ciutat resilient?

MG-En la gestió pública la part política té molt a veure. És com a totes les polítiques públiques, com per exemple en les polítiques de cara a l’envelliment de la població. S’ha de mirar a llarg termini. A Barcelona, en molts temes, si no es té una mirada metropolitana i de llarg termini costarà molt més ser resilients. Com per exemple amb el tema de les migracions, si Barcelona actua sola davant l’arribada de persones migrants, resulta molt més difícil oferir uns serveis òptims d’acollida.

JG- Una vegada instal·lats dins la crisi, com ha de resistir una ciutat, quins són els principis d’actuació?

MG- Es posen en marxa els protocols que estableixen una cadena de govern coordinada per la situació d’emergència o d’excepcionalitat. Tenim protocols interns de l’Ajuntament i d’altres coordinats amb altres administracions. Per l’episodi actual s’ha activat el CECOR (Centre de Comandament temporal), en el que hi ha membres  delegats de tots els actors implicats en la gestió operativa de la crisi. Aquests dispositius inclouen representants de totes les administracions i els  cossos de gestió d’emergències. 

JG- Una vegada afrontat i superat el pic de la crisi, com s’ha de recuperar la ciutat? S’ha de fer una reflexió del que ha passat? Com aprendre les lliçons? 

MG- Feim  una avaluació exhaustiva i, si cal, revisam els protocols que puguin millorar la gestió de la resposta. Això es fa amb una metodologia concreta d’avaluació d’episodis. Sempre s’escapen coses però sempre aprenem i hi ha marge de millora. Surten noves oportunitats i aprenentatges nous. És veritat que les ciutats són cada vegada més complexes i no sempre podrem prevenir però podem treballar a mitigar els impactes.

JG- A Palma es fa alguna cosa semblant?

MG-Que jo sàpiga no….

JG- De qui hauria de dependre una iniciativa com la vostra de Barcelona? 

MG- Ha de ser un departament molt transversal i poder connectar amb tots els nuclis dels departaments operatius, i estar a prop de la gerència municipal.