Entre Einstein i Houellebecq

“No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que en el moment en què els vam crear” 

                                                                           Albert Einstein

Il·lustració: Toni Salvà.

Mentre vam estar confinats, un interrogant comú i freqüent va ser si la societat en sortiria reforçada. Hi va haver respostes per a tots els gusts, des de les més naïf, que tenien clar que el fet d’estar tancats ens transformaria en éssers conscients i generosos amb els altres i l’entorn, a les properes al nihilisme, que no presagiaven cap canvi. Llavors va sortir el provocador Houellebecq i va posar el dit a la nafra: “Res canviarà. Tot serà igual, o una mica pitjor “. Els bonistes es van esquinçar les malles tot fent ioga mentre que els cínics, davant d’un bon plat de marisc a la manera d’un xef amb estrelles, es regiraven i repetien: “Ho veus? Ja t’ho deia jo!”.

Quan van començar a obrir-se les primeres escletxes de llibertat, vam tornar a escoltar la banda sonora habitual de la ciutat, la dels motors en marxa. Les piulades dels ocells als quals dedicàrem lloes i odes en el confinament quedaren esmorteïdes, amb prou feines podíem escoltar-les de lluny. Avui, en la tercera fase i a dos dies de l’arribada a les Balears de gairebé 11.000 turistes, les reserves s’han disparat a Alemanya. Fan mamballetes el Govern, els hotelers, els treballadors del sector i els operadors turístics que van triar l’arxipèlag balear -que estrany!- com a camp de proves on llençar l’esquer per a la seva pesca.

Els que de bona fe van creure en la recuperació de Mallorca com aquell paradís que tan bé li van vendre i tan bé van apreciar els Robert Graves del món van oblidar que el seu benestar està íntimament lligat al monocultiu turístic, tant com les partícules de l’àtom. El camp queda molt bé en fotos vintage penjades a Instagram, però la dura realitat no té pietat. No és d’estranyar que anys enrere l’escriptor francès triés Les partícules elementals per donar títol al retrat d’una societat amb poca esperança.

Abans que arribin els més de deu mil turistes prevists, ja ens encarreguem nosaltres solets de fer malbé els bons propòsits. Qui no ha tornat al supermercat i, en sortir-ne, no s’ha trobat guants de plàstics per terra a balquena? O el que ja s’ha acostat a les platges, no s’ha topat amb una mascareta entre llosques que acabarà a la mar sumant-se a l’oceà de plàstics que allà segueixen?

Els estats quàntics són molt fràgils i no parem d’experimentar amb ells. Com ho és el Planeta, que ha respirat alleujat aquest trànsit en què, tancats, alguns van creure que milloraríem entre cants de mantres, aplaudiments al balcó, posar ordre als armaris, rebuscar en el bagul dels records les fotografies de quan érem joves, apuntar-nos a tutorials de creixement personal o a un teletreball al qual  caldrà fermar curt si no volem que es converteixi en un nou esclavisme laboral.

Mentre es preparen les companyies de creuers per tornar al port de Palma, penso en Einstein. En què ningú ha entès, no la seva teoria de la relativitat sinó alguna cosa més senzilla -¿o potser no-, i és que per resoldre problemes hem de canviar. I no parl de foteses com la “nova normalitat”, perquè a la vista salta que és mentida. Tot segueix igual. O pitjor, potser? Ho veurem.

P.S. Acab d’escriure aquest article i m’assabent de la mort de l’actriu Rosa Maria Sardà als 78 anys, víctima d’un càncer. En la seva última entrevista, el passat mes d’abril, li va dir a Jordi Évole alguna cosa com això: “No en sortirem millors (…) Algú molt savi va dir que el contrari de la pobresa no és la riquesa, sinó la justícia. Mentre no hi hagi justícia social, no hi haurà pau. I no hi haurà pau mai, al món”. Gràcies, Rosa Maria, per les teves taules, per saber estar fins al final.

DEP, Rosa Maria Sardà.