El terròs de sucre
El terròs de sucre
He hagut de sortir a la balconada per posar-te nom. T’has abocat a la barana durant 5 minuts per recordar que saps somriure. Milions de persones han desafiat la pluja i el vent per aplaudir i escoltar aquella cançó que, sense voler-ho, invoca un cert taoisme d’estar per casa: “y aunque los vientos de la vida soplen fuerte soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie “. Qui ens havia de dir que el Dúo Dinámico es convertiria aquest 2020 en la cola que ha unit tàcitament a un país que amb la letal pandèmia segueix a mata-degolla.
El Resistiré ha estat l’homenatge als sanitaris i a tots aquells que han estat a primera fila, cara a cara amb el virus esfinx. Seixanta-dos càntics de balcó a balcó que es van parar per ordeno i mano de les xarxes socials el dilluns 18 de maig. Quins forats negres, les xarxes, que ens engoleixen a tots a cop de xiulet o d’un clic ingenu i irreflexiu tantes vegades! Tant se val que l’enigma de virus segueixi sense revelar-se, però com que milions de persones ja podem sortir al carrer just a l’hora dels aplaudiments, algú va llançar l’adéu a les ovacions. Per “dignitat” diuen.
O sigui que hem substituït el so de les mamballetes pels clàxons dels cotxes. Molts altres hem optat per atrinxerar-nos de nou a l’interior de les nostres cases, per tal de recuperar aquell silenci que ens van imposar la prohibició terapèutica i la por. Una altra de les paradoxes que estem vivint mentre jo t’enyoro, ara que ja no treus el cap a la balconada!
En realitat mentesc, perquè ara que ja sé com et dius he perdut l’interès i torno a fabricar-te en la meva trinxera de silenci, al meu pati de llums, a la caverna en la qual es projecten les ombres de creure’ns que això que està passant és real. Per això trencaré la xarxa, la desafiaré amb una bona botifarra i trauré el cap de nou al meu balcó que ja no és meu, només se li assembla. Perquè si alguna cosa estic aprenent aquests dies és que. per més que ens expliquin que aquesta pandèmia ens ha fet trencar les barreres dels carrers i escurçar les distàncies, no és cert. Hem triat tornar a ser esclaus de la jungla d’asfalt. Però jo no. Ni tu. Ni cap de nosaltres.
Gràcies a la física quàntica, sabem que en els àtoms que conformen la matèria ha unes partícules fonamentals -quarks i electrons- que són les més diminutes i màgiques, ja que poden traspassar parets, teletransportar i estar en diversos llocs alhora. No les veiem però hi són, ens envolten, ens dibuixen. Entre aquestes partícules hi ha el buit. Si ajuntéssim totes les partícules dels àtoms que conformen els més de 7.000 milions de persones que habiten la Terra, i n’eliminéssim el buit, cabrien en un terròs de sucre. O sigui que en el buit dels balcons jo et trobo, veí, perquè encara que no ens veiem, estem. Surt i aplaudeix, sortim de la xarxa. Som part del terròs de sucre.