Cent anys de la mort de l’arquitecte Guillem Reynés Font

Josep Mª Pomar Reynés

Aquest mes d’Octubre es compleixen els cent anys de la mort de l’arquitecte Guillem Reynés Font, víctima prematura de l’epidèmia de grip que assolà Europa i que va tenir un gran impacte a Mallorca amb més de mil sis-cents morts, molts d’ells persones joves, com és el cas de Reynés, que tot just comptava quaranta-un anys en el moment del seu traspàs.

Amb motiu del cinquantenari de la seva mort, el que havia estat el seu delineant, Antoni Jiménez Vidal publicà en el Diario de Mallorca un article reivindicatiu de la seva figura professional, un escrit que havia estat fins fa poc l’única referència bibliogràfica significativa sobre Guillem Reynés. Per sort , els darrers dotze anys tot un seguit de publicacions molt diverses han permès confegir un perfil molt complet, tant de l’arquitecte com de l’activista cultural i polític que també va ser. En particular, a més d’articles i referències en diaris i revistes especialitzades, ara comptam amb quatre publicacions que faciliten el coneixement exhaustiu de la seva obra i la seva persona amb material procedent de l’arxiu personal conservat per la seva viuda[1], dels propis textos de Reynés[2] i d’altres fonts familiars i professionals. [3] [4]

Des del punt de vista arquitectònic, Guillem Reynés va conciliar diversos estils del moment d’acord amb les diverses influències i mestratges que més varen impactar en la seva formació: el modernisme, fruit de la seva relació amb Joan Rubió i de l’admiració per Gaudí, amb qui col·laborà directament a les reformes de la Seu de Mallorca com a arquitecte diocesà; el noucentisme, com a seguidor de Puig i Cadafalch, que havia estat professor seu a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i que representava la tendència del moment; i el regionalisme, l’estil que més s’avenia amb la seva orientació política i cultural, i que havia begut del seu professor a Madrid, Vicente Lamperez, recuperador de la tradició arquitectònica que recobra l’herència cultural dels territoris.

A aquest eclecticisme es suma la triple vessant professional de Reynés: com a arquitecte religiós pel seu càrrec al Bisbat, com a arquitecte públic per la seva responsabilitat d’arquitecte provincial a la Diputació de Balears i com a arquitecte civil responent a encàrrecs de particulars per a habitatges familiars o espais populars.

Aquest conjunt d’impactes es tradueixen en una obra molt diversa i repartida que, degut a la brevetat de la seva vida, fou completada, molt sovint, per algun dels seus seguidors. Són molts els municipis de Mallorca on hi ha algun testimoni civil del seu pas i moltes les esglésies i convents on es pot catalogar alguna intervenció seva.

Una sumària revisió de les seves principals obres a l’àmbit religiós inclou, a més de les intervencions a la Seu, les reformes al Monestir de Lluc i l’erecció dels seus Misteris del Rosari, els treballs de reforma del Monestir de la Real, l’Església de Santa Tecla a Biniamar, la Rectoria de Selva (model d’arquitectura regionalista) i els projectes dels temples de les Reparadores i de la Santíssima Trinitat a Palma (la primera conclosa per Guillem Forteza i la segona per Gabriel Alomar).

Dins l’àmbit de l’arquitectura pública i civil, destaquen els Pavellons de l’Hospital Psiquiàtric, l’Escola d’Agricultura (actual Conselleria), la Torre dels Caps de l’Almudaina, el Teatre d’Inca, el Cinema Modern i el Cinema Doré i un seguit de projectes escolars (Alaró, Sant Joan, Sineu, Valldemossa…) que serien represos també per Guillem Forteza. Quan a les obres per particulars, despunten la continuïtat de l’edifici modernista de Can Casasayas, projectat per Ricard Roca, i els habitatges per a Joan March, la Torre Cega a Cala Ratjada i al carrer de Sant Miquel (actual seu d’un centre d’art contemporani).

Més enllà de l’arquitectura, des d’una iniciativa com Palma XXI, cal reivindicar en Guillem Reynés l’esperit inquiet, obsessionat per la conservació del patrimoni, que el du a participar en afanys col·lectius en defensa de la llengua (ponent al I Congrés de Llengua Catalana), en la difusió cultural en conferències i articles, en l’acció política al Centre Regionalista (que l’arribà a proposar com a candidat a diputat) o a la directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i direcció del seu museu. En paral·lel, s’arriscà (com ja ho feia d’estudiant a Madrid enfrontant-se al centralisme) donant la cara activament per evitar la destrucció de la Porta de Santa Margarida i dimitint del seu càrrec de vocal de la Comissió Provincial de Monuments quan fou enderrocada i, finalment, protagonitzant una actuació gairebé quixotesca per evitar que la col·lecció d’escultures romanes del Cardenal Despuig sortissin de Mallorca, comprant-les directament de la seva butxaca, juntament amb Josep Ramis d’Ayreflor i fent possible que, ja mort, un cop adquirides per l’Ajuntament de Palma a la seva viuda, essent batle Guillem Forteza, ara es puguin contemplar al pati del Castell de Bellver.

[1] Guillem Reynés Font, Una trajectòria interrompuda. Elvira Gonzalo, Miquel Seguí, Guillem Reynés Corbella. Palma 2008

[2] Arquitectura i art a Mallorca. Antologia de textos de Guillem Reynés Font. Jordi Vidal Reynés. Palma 2006

[3] Un estudiant d’arquitectura retrobat. Guillem Reynés Muntaner. Palma 2016

[4] Guillem Reynés i Font, arquitecte 1877-1918. Guillem Reynés Muntaner. Palma 2018[:es]