La crisi financera mundial arriba a Palma mentre Aina Calvo governa l’Ajuntament

Impulsat pel vent a favor que vivia el govern de Zapatero a Espanya, el 2007 tornava a l’Ajuntament un govern d’esquerres amb el suport d’UM, liderat per Aina Calvo, una persona poc coneguda en el món de la política. Ella mateixa no es podia creure que pogués ser candidata pel PSOE quan es feia la llista electoral. Per ser batlessa, UM va propiciar un pacte a totes les institucions importants, de manera que Maria Antònia Munar seria nomenada presidenta del Parlament, Francesc Antich president del Govern i Francina Armengol presidenta del Consell de Mallorca. Més endavant, UM seria cessada dels seus càrrecs a totes les institucions, el febrer del 2010, quan es confirmava un altre cas de corrupció en el qual estava implicat Miquel Nadal, tinent de batle a Cort, mentre era conseller de Turisme.

El 2008 esclatà la crisi econòmica mundial més profunda que tendria efectes importants sobre la ciutat. Palma es quedava sense el sector econòmic de la construcció i amb una disminució important del turisme. Creixia l’atur i començava la fragmentació social, amb la irrupció de nous moviments socials i partits polítics que marcarien tota la dècada. Després, amb la crisi econòmica i les retallades del govern Zapatero, el partit socialista s’enfonsarà i arrossegarà el govern municipal que perdrà molts de vots i el PP tornarà a guanyar les següents eleccions el 2011, de la mà d’una figura també desconeguda fins aleshores en política, Mateu Isern.

A partir del 2008 el sistema de partits polítics a Espanya canviarà completament, especialment a partir de l’anomenat moviment 15M, amb grans mobilitzacions socials al llarg de 2011. Els dos partits grans -PSOE i PP- es fragmentaran per l’esquerra i per la dreta. Per l’esquerra naixerà PODEMOS, que proclamava que els dos grans partits formaven part d’una «casta» que defensa els seus privilegis i no afronten els canvis necessaris per reduir les desigualtats socials. Per la dreta naixeran Ciudadanos, més cap al centre, i VOX a la dreta del PP. Aquests nous partits pensen que els dos partits tradicionals no defensen adequadament la unitat d’Espanya davant el que consideren l’amenaça de l’independentisme de Catalunya.

Aquesta fragmentació es va anar consolidant i a les eleccions del 2015 i del 2019 entraran a l’Ajuntament de Palma i de quasi tota Espanya. En el quadre següent es pot veure l’evolució dels vots als diferents grups polítics (encara que les sigles puguin variar) en els darrers 13 anys. Com es veu, és una expressió del procés de fragmentació social i política de la ciutadania. De tres partits del 2011 a sis partits el 2019.

La participació electoral també va anar baixant, d’una cota que ja era baixa el 2003, un 53%, a una encara més baixa, el 50% en les del 2019. Dins aquest procés de rebaixa de la qualitat de la democràcia i de fragmentació social i política, l’esquerra s’ha vist beneficiada per la divisió de la dreta, una cosa que no passava des de feia més de 30 anys. La bona notícia és l’augment de la participació de la dona als consistoris municipals, com es veu en aquest quadre núm. 2, on passam d’un 21,1% de regidores a 2019 amb un 40,8%.

Com hem dit abans, Aina Calvo va haver d’afrontar des de l’Ajuntament una crisi econòmica que afectà el turisme ben de ple, ja que els països europeus emissors també estaven en recessió. El 2008 es va començar a notar la baixada de passatgers i el volum del 2007 no es va recuperar fins al 2014 (vegeu quadre 3).

El Govern d’Aina Calvo va anar basculant entre els projectes utòpics dels primers mesos, com el de la façana marítima o el tramvia, i la dura realitat d’una ciutat castigada per una crisi rellevant. A més d’intentar tirar endavant un altre model de ciutat, la batlessa havia de fer front en la seva gestió diària al pes dels casos de corrupció i els escàndols al voltant de les grans obres iniciades en la legislatura anterior, com el cas del Palau de Congressos o el de Son Espases.

Son Espases, l’hospital autonòmic de referència que va substituir Son Dureta, va ser una de les obres principals a Palma durant el mandat d’Aina Calvo. Era un edifici modern que gestionava el Govern, un dels edificis més cars de mantenir de la Palma del segle XXI, fruit de les presses i d’una visió megalòmana de la ciutat.

Una altra va ser el Palau de Congressos. Una inversió pública de més de 100 milions d’euros, gestionada per una empresa privada, el grup Melià. Un peix «avarat a l’arena» era el símil que usava l’arquitecte Patxi Mangado quan explicava el seu projecte de Palau de Congressos. Després de l’Aeroport és segurament el segon edifici més important i el darrer de l’era de la massificació turística, ja que estava pensat per una capacitat de 2.400 persones. La versió oficial de la justificació d’aquest gran edifici era que «El Palau de Congressos contribuirà de manera decisiva a la diversificació de la nostra economia, consolidant un allargament de l’activitat turística». A l’acte d’inauguració hi actuaren l’Escolania de Lluc, l’Orquestra Simfònica de Balears i Agustín “el Casta”.

L’estratègia del projecte mai no havia estat clara, ja que les mateixes funcions les exercia des de feia molts anys l’Auditòrium, que s’havia integrat perfectament a la ciutat i havia liderat bona part de la cultura musical i escènica durant dècades. A l’Auditòrium s’hi havien celebrat molts congressos amb una capacitat per més de 2.500 persones i una aula magna amb un aforament de 1.739 localitats. En el seu entorn hi ha molta oferta complementària i hotels de 5 estrelles. Va ser creat per l’empresari de sabates d’Inca Marc Ferragut a finals dels 70. A l’acte de la inauguració va actuar l’Orquestra Filharmònica de Berlín dirigida per Herbert Von Karajan, una inauguració molt diferent de la del nou Palau de Congressos.

Aquells anys passaven altres coses també importants per a la història de la nostra ciutat. Una sens dubte va ser la publicació el 2010 del llibre de José Carlos Llop «En la ciudad sumergida». D’aquell llibre, una declaració d’amor universal a Palma i a totes les ciutats històriques i cosmopolites, seleccionam aquest paràgraf que diu: «Pero la ciudad es de los que viven en ella- para ellos es, con los demás coquetea, ignora o desprecia- y su verdadera literatura -como en el caso de Pamuk- la generan quienes la habitan porque nacieron en ella: como una excrecencia fatal y como una alegría insoslayable»

Uns dies abans de les eleccions Aina Calvo somniava amb la majoria absoluta, però les herències que havia rebut i la complicació de projectes com el de la façana marítima i el clima nacional, molt a la contra del PSOE, varen conduir a un desconegut Mateu Isern a una victòria tremenda, en paral·lel a la majoria absoluta del PP de José Ramón Bauzá a nivell autonòmic: 17 regidors pel PP enfront dels 9 del PSOE i els 3 del PSM-IniciativaVerds. Uns mesos després, Mariano Rajoy repetia la majoria absoluta a nivell d’Estat.