Un forn i els forats negres

Il.lustració: Toni Salvà.

Sovint fem servir col·loquialment el terme «forat negre» per descriure un lloc sense escapatòria, un pou en el qual caiem probablement per romandre-hi. Un calfred ens recorre si prenem consciència d’aquest vertigen. La densitat i concentració de massa d’aquesta regió de l’espai és de tal magnitud que genera un camp gravitatori del qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. D’aquí el terror que produeix l’expressió «caure en un forat negre» que alhora genera fascinació perquè, com ja ens va indicar el físic i gran coneixedor d’aquest fenomen Stephen Hawking, “les coses poden sortir d’un forat negre a l’exterior i possiblement a un altre univers. No et rendeixis. Hi ha sortida!”.
L’any passat aquest indret de l’espai va ser retratat per primera vegada. Es va posar llum a la foscor gràcies al projecte Telescopi Horitzó de Successos (EHT), que es va servir d’una xarxa de deu potents aparells òptics distribuïts en llocs del planeta com Xile, Hawaii, Mèxic, Arizona, Espanya o l’Antàrtida. Es va fer la llum sobre els fascinants forats negres que, com a tals, van ser enunciats pel físic teòric John Wheeler el 1967.

En veure les imatges observo una pupil·la immensa, atzabegenca, acompanyada d’una radiació que estremeix. No sé perquè però he recordat la Creació d’Adam a la Capella Sixtina, on Michelangelo Buonarroti transmet tota l’energia que hi ha al gest d’un dit -el dit de Déu- tot cercant el dit d’Adam “com si fos un punt d’electricitat”, tal com va indicar Ernst Gombrich. És el miracle inherent a tota il·luminació.

Aquesta descàrrega elèctrica que esmenta l’historiador de l’art és semblant a la que em sacseja quan aprenc, de la mà del savi Hawking, que mai no ens hem de rendir. Quan els forats negres eren la representació de l’abisme total, aquest horitzó d’esdeveniments en què res no pot tornar a ser el que era és desafiat per la física quàntica, ja que, d’acord amb aquesta, la informació no es pot destruir. És a dir, que aquest reservori subatòmic de memòria és un lloc anomenat esperança. Ple de paradoxes.

Aquesta setmana vaig llegir la notícia del tancament del Forn d’es Recó. Obert el 1928 per Mateu Oliver, han estat les germanes Maria Antònia i Cristina Reina les que han hagut de baixar definitivament la barrera. No és el primer ni serà el darrer que acabi sent engolit per la ciutat plataforma en què ens estem convertint, a l’igual que la resta del món. Les mossegades a la jugular dels petits comerços sagnen més quan es tracta de forns emblemàtics com aquest.

Em diu una amiga i veïna del Forn que l’olor a pa acabat de fer en les primeres hores del dia l’acompanyava, i que n’agraïa l’escalfor quan es colava per la seva escala en els dies de pluja i fred. Luna, que així es diu la meva amiga, em parla dels sons d’obrir la reixa durant anys i anys d’una vida sacrificada -aquest pa i aquests pastissos que ens alimenten i que ens fan feliços són possibles gràcies a l’esforç d’hores robades a la son, no ho oblidem- i m’explica que durant la quarantena va ser “l’únic espai, juntament amb la farmàcia, que ens recordava que encara quedava vida a la ciutat deserta”.

Els elevats preus dels lloguers al centre de Palma guillotinen les nostres partícules emocionals. Rendir-nos al consum de franquícies o al comerç digital és contribuir a un pla establert per endavant. La covid19 no ha fet més que donar el cop de gràcia. Vull creure que la nostra memòria aconseguirà treure tot allò que anam perdent del forat negre. En un altre univers i en forma de logaritme, és clar!